Els dolents de Megaupload

Al final no me’n he sabut estar, he de parlar de Megaupload. Per començar he de confessar que tot i no haver pagat mai per aquest servei, l’he fet servir força, m’he baixat algunes series en versió original i molts documentals impossibles de trobar d’altra manera, i que per cert habien estat subtitulats per voluntaris desinteressats. Com podeu veure el meu anglès no dóna per gaire…

El cas Megaupload, des de el meu punt de vista, és en certa manera comparable a moltes altres coses que hem viscut darrerament. El seu propietari és senzillament un altre cas de milionari excèntric, un més que s’ha fet d’or aplicant les normes habituals de “màxim benefici mínima despesa”, ho sigui que en el fons és un empresari capitalista més.

El que ens pot quedar ben clar és que si això perjudica d’alguna manera a altres empreses, sectors estratègics o a alguns estats importants, al final es paga i ben car. En aquests casos la justícia és especialment ràpida i exemplar. Si el que passa és totalment immoral i censurable però tan sols perjudica al poble, doncs res de res, el màxim benefici els hi sortirà totalment gratis.

En voleu exemples?, Apple, la sensacional i innovadora empresa que sempre és esmentada com a gran exemple per als futurs emprenedors, fa un crim social molt més censurable que Megaupload, tot i que el seu objectiu és el mateix, el màxim sagrat benefici sense manies. Apple sense cap tipus de problema ha deslocalitzat la construcció i montatge dels seus equips a la Xina, allà evidentment les despeses laborals son mínimes, però com afecta això a la societat dels Estats Units?, és moralment justificable?. O com afecten a Espanya i els seus treballadors i aturats, els tallers brasilers (per posar un exemple) amb ma d’obra esclavitzada que fabrica roba per Zara?.

No crec que aquests plantejaments siguin massa demagògics, de fet puc defensar la lliure circulació de la cultura, ho sigui el fet de compartir-la amb tothom sense problemes, i a la vegada acceptar que potser és delicte lucrar-se amb el treball dels altres. Però com es menja això a la nostra societat capitalista on infinitat de persones i empreses es lucren a diari a costa nostra?. Com podem permetre que molts es facin rics a costa dels més desvalguts.

No sé que us sembla a vosaltres, però a mi em sembla que aquest cas és com molts altres, senzillament es tracta d’un escarment, un avís per a futurs desafiadors del sistema. I deixeu-me augurar que els propers atacats seran el software lliure i tot el que això implica.

Coses que em passen…

Ahir com cada dia, de bon matí vaig arribar a Barcelona amb l’autobus, i al acabar de fer les quatre parades de metro pertinents anava passejant tranquilament cap a la feina.

Fins aquí tot seguia la mées estricta rutina, jo escoltant un podcast amb els auriculars, gent passejant gossos pixaners, bicicletes per les voreres, tot normal, un matí qualsevol a l’eixample.

Tot normal fins a trobar-me de cara amb un paio, un d’aquells que et miren amb cara amenaçadora, però les voreres son amples i jo sempre m’aparto una miqueta (sempre em toca a mi això d’apartar-ne). Be, doncs al passar pel meu costat aquest personatge fa un gran esforç per inclinar-se i fer-me un cop amb el braç enganxat al seu cos. No, no era per fer mal ni molt menys, era com per marcar o més aviat provocar-me.

És un d’aquells moments que no t’esperes i no saps que fer. A mi tot el que em va sortir és un “em cago en la mare que et va parir”, mentre em girava per si les coses anaven a més. Ell també es va girar, suposo que per veure si m’hi tornava, però no, no va ser així i vaig anar tirant cap a la feina tot pensant amb el que m’havia passat i les ganes que tenia de fer una bestiesa.

Per sort he vist massa gent barallant-se, i soc plenament conscient de que jo d’això no en sé, em falta pràctica i un físic que acompanyi. Dit d’un altre manera, amb un cara a cara tenia les de perdre, n’estic segur.

Lo millor de tot és que una horeta més enllà, aquest imbécil va passar per davant de la botiga i ni em va veure, m’hi vaig fixar i seguia amb el seu aire xulesc, desafiant amb la mirada i l’actitut a tothom, espero que a hores d’ara ja s’hagi trobat amb algú com ell i s’obrin el cap l’un a l’altre, que tal i com us deia jo d’això no en sé.

Gent que fuig…

Ahir per internet vaig veure unes xifres espectaculars, ara mateix no les recordo amb exactitut, però ens parlen de les desenes de milers de catalans que han emigrat a la recerca d’alguna oportunitat i de la clara tendència a l’alça d’aquestes xifres.

Sovint les xifres no son més que això, xifres sense nom, però aquesta vegada em trobo amb que conec alguns casos concrets i propers dins d’aquestes xifres d’emigrants desesperats per trobar una sortida a la seva situació. Ja sé que sona fort el parlar de desesperança, però és exactament el que em transmeten quan parlen del seu país.

És molt interessant el veure com fins hi tot abans de fugir, la manera d’entendre el seu voltant es modifica. He pogut parlar amb catalans que sempre han estat independentistes, però que ara com ara, al tenir que marxar senten un enorme alivi al abandonar aquesta confrontació diària, sembla que hi ha moltes ganes de canviar de paissatge social i perdre de vista aquests debats eterns. Suposo que el fet de tenir que plantejar-se el marxar per “sobreviure”, fa que gran part del nacionalisme quedi diluit al comprovar que en gran mesura aquests debats tan sols han estat orientats a mantenir certes poltrones i que els temes identitàris donen molt de rendiment a alguns.

Una de les coSes que més ha canviat és la perspectiva dels que marxen, ara com ara molts dels que emigren ho fan amb les espectatives ben modestes, no esperen trobar una feina de la seva carrera, més aviat es conformen amb qualsevol feina, el que sigui però que et permeti viure amb dignitat.

Ressonen al meu cap aquelles explicacions d’un jove amic de Barcelona, que acabat de licenciar amb unes notes excel.lents se’n va anar cap a Escòcia i ara no tornaria per res del món. Les seves condicions son excepcionals?, sortirà a “Españoles en el Mundo”?, res d’això, ell tan sols té una feineta flexible a un restaurant on li toca fer de tot, però això li permet viure a un piset per un lloguer mòdic de 250€ mensuals. Mentre treballa pot fer un “master” subvencionat al 100% per l’estat, ha perfeccionat enormement el seu anglès i al ser estudiant no li cal pagar els serveis bàsics del seu habitatge (també a mi em va costar de creure…). Dit d’un altra manera, pot viure decentment, estudiar i tenir una feineta que el fa autosuficient, unes coses que sembla que a Barcelona no tenia al seu abast.

Per una vegada serà veritat allò de que els que marxen formen part de lo millor de la nostra societat, aquells que tenen estudis, dominen l’anglès i no tenen por d’empendre una nova vida lluny dels seus.