Gent que fuig…

Ahir per internet vaig veure unes xifres espectaculars, ara mateix no les recordo amb exactitut, però ens parlen de les desenes de milers de catalans que han emigrat a la recerca d’alguna oportunitat i de la clara tendència a l’alça d’aquestes xifres.

Sovint les xifres no son més que això, xifres sense nom, però aquesta vegada em trobo amb que conec alguns casos concrets i propers dins d’aquestes xifres d’emigrants desesperats per trobar una sortida a la seva situació. Ja sé que sona fort el parlar de desesperança, però és exactament el que em transmeten quan parlen del seu país.

És molt interessant el veure com fins hi tot abans de fugir, la manera d’entendre el seu voltant es modifica. He pogut parlar amb catalans que sempre han estat independentistes, però que ara com ara, al tenir que marxar senten un enorme alivi al abandonar aquesta confrontació diària, sembla que hi ha moltes ganes de canviar de paissatge social i perdre de vista aquests debats eterns. Suposo que el fet de tenir que plantejar-se el marxar per “sobreviure”, fa que gran part del nacionalisme quedi diluit al comprovar que en gran mesura aquests debats tan sols han estat orientats a mantenir certes poltrones i que els temes identitàris donen molt de rendiment a alguns.

Una de les coSes que més ha canviat és la perspectiva dels que marxen, ara com ara molts dels que emigren ho fan amb les espectatives ben modestes, no esperen trobar una feina de la seva carrera, més aviat es conformen amb qualsevol feina, el que sigui però que et permeti viure amb dignitat.

Ressonen al meu cap aquelles explicacions d’un jove amic de Barcelona, que acabat de licenciar amb unes notes excel.lents se’n va anar cap a Escòcia i ara no tornaria per res del món. Les seves condicions son excepcionals?, sortirà a “Españoles en el Mundo”?, res d’això, ell tan sols té una feineta flexible a un restaurant on li toca fer de tot, però això li permet viure a un piset per un lloguer mòdic de 250€ mensuals. Mentre treballa pot fer un “master” subvencionat al 100% per l’estat, ha perfeccionat enormement el seu anglès i al ser estudiant no li cal pagar els serveis bàsics del seu habitatge (també a mi em va costar de creure…). Dit d’un altra manera, pot viure decentment, estudiar i tenir una feineta que el fa autosuficient, unes coses que sembla que a Barcelona no tenia al seu abast.

Per una vegada serà veritat allò de que els que marxen formen part de lo millor de la nostra societat, aquells que tenen estudis, dominen l’anglès i no tenen por d’empendre una nova vida lluny dels seus.