Coses que em passen…

Ahir com cada dia, de bon matí vaig arribar a Barcelona amb l’autobus, i al acabar de fer les quatre parades de metro pertinents anava passejant tranquilament cap a la feina.

Fins aquí tot seguia la mées estricta rutina, jo escoltant un podcast amb els auriculars, gent passejant gossos pixaners, bicicletes per les voreres, tot normal, un matí qualsevol a l’eixample.

Tot normal fins a trobar-me de cara amb un paio, un d’aquells que et miren amb cara amenaçadora, però les voreres son amples i jo sempre m’aparto una miqueta (sempre em toca a mi això d’apartar-ne). Be, doncs al passar pel meu costat aquest personatge fa un gran esforç per inclinar-se i fer-me un cop amb el braç enganxat al seu cos. No, no era per fer mal ni molt menys, era com per marcar o més aviat provocar-me.

És un d’aquells moments que no t’esperes i no saps que fer. A mi tot el que em va sortir és un “em cago en la mare que et va parir”, mentre em girava per si les coses anaven a més. Ell també es va girar, suposo que per veure si m’hi tornava, però no, no va ser així i vaig anar tirant cap a la feina tot pensant amb el que m’havia passat i les ganes que tenia de fer una bestiesa.

Per sort he vist massa gent barallant-se, i soc plenament conscient de que jo d’això no en sé, em falta pràctica i un físic que acompanyi. Dit d’un altre manera, amb un cara a cara tenia les de perdre, n’estic segur.

Lo millor de tot és que una horeta més enllà, aquest imbécil va passar per davant de la botiga i ni em va veure, m’hi vaig fixar i seguia amb el seu aire xulesc, desafiant amb la mirada i l’actitut a tothom, espero que a hores d’ara ja s’hagi trobat amb algú com ell i s’obrin el cap l’un a l’altre, que tal i com us deia jo d’això no en sé.