Aturats i culpables de la crisi.
Com tots sabeu, pels que manen és molt important tenir sempre a punt un culpable al que assenyalar en cas de crisi.
Els ciutadans som així de senzills, digerim millor els problemes si ens donen algun culpable sobre el que carregar el mort, suposo que tenim una ànsia de justícia innata mal treballada.
Per distreure més i millor al personal, els culpables no son sempre els mateixos, que tot cansa. Si fins ara els assenyalats èren bàsicament els funcionaris (sobretot els de base), detecto que darrerament la “gran culpa” de tot es va diversificant i ara hem trobat un altre grup on focalitzar el nostre despreci, es tracta dels aturats.
La nova manera d’entendre el món, la neo-lliberal ens ensenya que tothom és responsable de la seva situació, per tant, segons això no cal ajudar als desafavorits ja que ho son perquè volen. De la mateixa manera convertim als rics en persones admirables que hem de tenir com a referent, ells son els triomfadors, tots hem de ser emprenedors, emprenedors d’èxit evidentment.
A Galícia i a Múrcia ja han decidit no donar cobertura sanitària als aturats sense prestació, a Catalunya les retallades castiguen especialment als més desafavorits. Certament això és més fàcil de fer si anem suggerint que els aturats ho son perquè volen, o que qui treballa en negre sempre ho fa perquè vol, els autònoms son uns estafadors, els funcionaris no treballen… això si, mentre ens anem fotent hòsties entre nosaltres els veritables culpables van salvant el cul, que li preguntin als dimitits senyors Ricard Pagès i Manuel Troyano president i director de Caixa Penedès respectivament, a ells i als seus plans de pensió blindats de més de 20 milions d’euros…
http://www.elmundo.es/elmundo/2011/11/25/barcelona/1322211868.html
La gran preocupació del Rei (a part de mantenir-se a la poltrona).
El Rei, el secretari d'Estado d'Economía, José Manuel Campa i el governador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández.
Hi ha gent mal pensada que creu que a la Corona espanyola no li amoïnen gens ni mica els problemes i patiments de la societat espanyola en aquests moment de crisi. No és així, com a demostrat el patriarca Joan Carles I, de la “gran professional” Sofía de moment no en sabem res, i de la resta de la saga tampoc, suposo que tal i com va dir fa temps la futura reina Letizia en aquests moments estàn treballant intensament per Espanya i això no els hi dona temps per a res més.
Però lo important és que Joan Carles I per fí ha parlat, ara tenim unes declaracions del monarca en referència directa a les manifestacions i acampades que encara hi ha per tota Espanya. I que ha dit?, doncs ha fet una crida a donar un “urgente empuje al empleo juvenil” i per això demana “aunar el esfuerzo de los agentes sociales y el conjunto de la sociedad, dentro de un marco de modernización del sistema productivo”.
I tot això no ho ha demanat a qualsevol lloc, ha triat la seva presència a la clausura de la XXVIII Assambles de Socis del Instituto de la Empresa Familiar, més coneguda com a IEF.
A aquesta trobada també hi era el Secretari d’Estat d’Economia, en José Manuel Campa que va afirmar allò tan original de “el ajuste de la economia no va a ser facil” (us imagineu per qui no serà fàcil?) i va seguir afegint “la débil situación laboral debe obligar a seguir por la senda reformista” (segur que us podeu fer una idea de a qui li tocarà fer aquesta tortuosa senda).
L’IEF, és una organització sense ànim de lucre que agrupa un centenar d’empreses familiars espanyoles amb una facturació mitja per companyia de més de 1000 milions d’euros anuals. Aquesta organització és la interlocutora de la gran empresa d’origen familiar devant les administracions, institucions, medis de comunicació i societat. Entre totes aquestes empreses tenen més d’un 17% del PIB espanyol i més de 825.000 treballadors directes, molts d’ells als cinc continents. Ho sigui que estem parlant d’un lobby de pressió, un descomunal lobby de pressió que presideix en Isaak Andic, el segon home més ric d’Espanya i cap de Mango, a qui fa temps ja vaig dedicar un post.
Estem parlant del lobby que representa a empreses com Inditex, Ferrovial, Acciona, Puig, Planeta, Mercadona,Mango, Barceló, Catalana Occidente… ho sigui una gent molt amiga de Juan Carlos I, i també molt amics dels que ens manen com en José Manuel Campa. De qui no son tan amics és dels treballadors i de la resta de la societat, ja que com ja haureu imaginat o notat a la vostra pell totes les seves propostes van orientades a fotre a quí menys té i a qui menys es pot defendre, com us pensàveu que aquests fan els diners?, doncs amb propostes com aquestes:
- Fer que les inversions que facin les companyies amb els seus beneficis siguin excloses de tota mena de impostos.
- Ampliar l’edat de la jubilació, i vincular la pensió a cobrar a tota la vida laboral del treballador.
- Baixar el tipus general de l’impost de Societats.
- Caldria que el govern donés subvencions o ajuts fiscals per promoure la contractació de joves, amb una excensió complerta de les cotitzacions a la Seguretat Social durant dos anys.
- Fer disminuir l’absentisme laboral, es tractaria de eliminar les baixes que no siguin absolutament necessàries.
- El propi Isak Andic proposa que en la mesura de lo possible, la remuneració dels treballadors sigui “variable”, i que s’iguali el estatus dels nous funcionaria al de la empresa privada.
- Abaratir al màxim el treball juvenil amb un contracte fet a mida, sense pagar la S.S. Tal i com deia abans però a més amb un salari fora de cap conveni, un salari que es podria pactar entre el jove i l’empresari.
Recordo perfectament quan es va començar a parlar de la globalització econòmica i els seus futurs efectes. Respecte a les multinacionals i a la deslocalització d’empreses, he de reconèixer que tots aquells que deien que els treballadors del tercer món s’acabarien tenint les mateixes condicions laborals que nosaltres estaven en lo cert. El problema és que algú brillantment, se’n ha adonat que per a les empreses és molt més pràctic que passem nosaltres al tercer món en temes laborals, i la caiguda de drets i salaris sembla no tenir límit.
Aquí hi ha un camí marcat i ben estudiat, els grups de pressió de les empreses i bancs, els polítics venuts, i totes les élits del país van a una i saben quin és el seu objectiu. Ens parlen de “modernització del sistema productiu” però del que es tracta és de precaritzar al màxim les nostres condicions laborals i fer el que sigui per mantenir-nos atemorits i obedients, i a poder ser que encara diem allò de “lo important és treballar”.
http://borradorniloco.blogspot.com/2010/10/carta-de-un-funcionario-isak-andic_26.html
Valeriano Gómez, Ministre, sindicalista i economista.
By: http://igepzio.blogspot.com/
Aquest dimecres he pogut llegir amb molt interès una noticia a “La Vanguardia” (era al tren i tinc passió per les coses gratuïtes…), es tracta de l’article sobre la intervenció del Ministre de Treball Valeriano Gómez (primera noticia d’aquest senyor…). El títol de l’article ja comença a revelar les coses: “El gobierno augura una década de ‘moderación y sensatez’ salarial”, comencem be!, vinga, seguim llegint, ara el subtítol: “El Ejecutivo establecerá una fórmula para que los salarios no crezcan con el IPC”. Anem a veure, passem això pel traductor automàtic, el resultat és:
Títol: “Nosaltres els vostres governants que som molt savis, veiem que us queden més de 10 anys de passar-les putes i eliminar tots els vostres drets mentre us fotem les peles. Tot i així farem veure que aquest és un fet inevitable i que nosaltres no en tenim cap responsabilitat, que sou vosaltres els que heu estirat més el braç que la màniga, imbècils!. Del que es tracta de que encara en doneu les gràcies mentre us robem”.
Subtítol: “Mirarem de treballar molt perquè ningú se’n escapi d’aquest atracament, és més, si convé canviarem totes les normes de forma unilateral per a putejar-vos millor. A això nosaltres li diem democràcia. Si fet això us enfonseu en la més absoluta de les misèries, doncs que us donin molt”.
Tal i com podeu veure el traductor no està massa depurat, no sintetitza massa be els conceptes, ja l’aniré polint, no desespereu.
Segueixo amb l’article, i vaja un missatge interessant: “Los salarios no pueden comerse la productividad para superar la crisis; después, cuando se recupere esta situación, quedará la posibilidad de afrontar un reparto consensuado de las ganancias”.
Traductor: “Aquí ens posarem religiosos, ho sigui us prometem un premi a la llarga, si us porteu be i sense assegurar-lo. Avui i demà us heu de sacrificar, més endavant una vegada esteu morts ‘els últims seran els primers’. De fet lo únic que us assegurem és que els que cobreu, cobrareu menys. Per cert, ‘consensuado??’, amb quí?, entre qui? Entre els polítics, empresaris i els sindicats?? ”.
Segueixo: “esta es la única manera de evitar que el ajuste y la mejora de competitividad no vengan a través del aumento del paro, que es lo que produce un aumento automático de la productividad de la economía”.
Traductor: El pobre traductor ‘s’ha penjat’, després de intentar traduir aquesta frase s’ha espatllat per sempre, pantalla blava de la mort, és tot el que queda del traductor. Quins collons!!, si l’atur fos el motor de la productivitat Espanya seria el país més productiu del món occidental, en menys de 4 anys han anat més de 2 milions i mig de treballadors a l’atur, com gosen amb amenaçar-nos amb això??.
Quanta gent coneixeu que hagi millorat el salari per damunt del IPC el darrer any?. Quants que hagin millorat les seves condicions laborals?. A qui representa el senyor Valeriano?.
Ahir podíem llegir com Women Secret fa contractes mensuals de 8 hores absolutament flexibles, ho sigui que et poden cridar quan els hi sembli, i tu sempre has d’estar a la seva disposició. Per quants diners?, doncs per 98€ mensuals BRUTS!!. Com a exemple de flexibilitat i moderació salarial dels treballadors no està gens malament, oi?. On li trobo els problemes és a la banda de la “sensatez”, no, no em sembla massa sensat, però pel que veig tindré una dècada per anar fent-me a la idea.
12 comentaris