Els prudents, les veritables víctimes ocultes de la crisi.

Hi ha poques coses que em semblin més desesperants que la situació d’una bona part de la nostra ciutadania, no estic parlant tal i com s’acostuma a fer habitualment dels desnonats, arruïnats i endeutats de per vida. Aquests tot i la seva desgràcia tenen el seu lloc als medis de comunicació, la seva situació és coneguda i en certa manera utilitzada per totes bandes, se’ls posa com a exemple de la crisi i com a justificant de l’endeutament de totes les nostres institucions.

És ben senzill fer sentir a tothom partícip d’aquella bogeria de l’endeutament, un endeutament que ara no es pot pagar sense uns sacrificis descomunals. Però és molt cansat el sentir mil i una vegades allò de “el govern s’ha endeutat per sobre de les seves possibilitats tal i com ho han fet les famílies”, o “tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Intencionadament s’oblida que una part més que significativa dels ciutadans ni s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats, ni s’han comprat grans cotxes i cases, ni han anat de vacances demanant diners a crèdit per a pagar-les.

Les coses per molt que insisteixin no han anat així, molta gent ha viscut perfectament d’acord amb els seus ingressos, no s’han sobre-endeutat i ara veuen amb desesperació com els hi cau al damunt tota la merda que ells no han ajudat a crear. Ara les retallades i els problemes son per tots, aquests prudents ciutadans no han especulat, no han demanat més del que podien tornar, no han gaudit de luxes innecessaris, però avui viuen amb el malestar de veure com els responsables de la situació actual, els ineptes que van deixar que això passes i els bancs que van estafar de manera premeditada i criminal a milions de ciutadans envejosos i cobdiciosos no tal sols no paguen pel que han fet, sinó que son rescatats amb els diners dels més prudents i sacrificats.

La sobre-taxació dels habitatges, la corrupció generalitzada, les hipoteques al 120%, els swaps, la especulació, la des-regulació, tot això els ha sortit gratis. I a sobre ens hem de callar quan sentim que “tots” hem especulat, ens hem endeutat massa i vivíem per sobre de les nostres possibilitats.

Molts ciutadans anònims i sense gaires coneixements d’economia han gestionat molt millor les seves economies que totes les seves institucions presumptuoses i carregades d’experts que tan sols han demostrat la seva trista ineficàcia. Això si, aquests personatges son els que ens administren la recepta per sortir de la crisi, la cosa te conya.

I desprès d’aquest discurs no me’n puc estar de recomanar-vos un documental, es tracta de “Inside Job”. Aquest indispensable documental ens explica com aquesta crisi que avui patim hauria estat perfectament evitable, però des de els anys 80 se la anat fent créixer de manera premeditada amb una des-regulació que ha resultat criminal pels pobres ciutadans. Aquesta enorme crisi on ningú dimiteix per la seva incompetència, on ningú és empresonat tot i el frau creat. I així anem avui, veient cada dia com el pes de la crisi cau sobre els ciutadans mentre empreses com S&P l’any passat va tenir un increment dels beneficis de un 38%.

Tres segles donant beneficis a la societat.

Una guardiola d'un altra època.

A principis del segle XVIII com a resposta a una necessitat de finançament local van néixer els “montes de piedad” (aquests nascuts el segle XV a Itàlia) i “caixes d’estalvis” a Espanya. En principi van servir per a donar microcrèdits a agricultors, ramaders i petits artesans que no podien accedir a cap tipus de finançament.

Aquestes petites entitats locals van ser reconegudes, promogudes i regulades un segle després per ordre ministerial. La seva missió era fomentar l’estalvi de les classes populars i combatre la usura. Així va quedar regulat que aquestes entitats series essencialment societats sense ànim de lucre i els seus beneficis revertirien totalment en la societat. Tenien que dedicar els seus beneficis a allò que aviat haurem oblidat, “l’obra social”, ho sigui a fer hospitals, biblioteques, escoles, obres per a la millora dels pobles i beneficència social en general.

Com a entitats de petit abast territorial, tant els que dipositaven els diners com els que en feien servei eren persones molt properes. La xarxa d’oficines va arribar a cada poble i el “senyor caixer” era una persona de fiar, respectada i escoltada per tothom, una part important de l’entramat social del poble.

Durant segles van créixer fins a convertir-se en dipositaris de més de la meitat de diners del sistema bancari espanyol. És evident que això va convertir als bancs en centres de poder, i per tant amb la “democràcia” els seu control va ser un clar objectiu dels partits polítics, evidentment pel benefici propi. Totes les autonomies espanyoles van regular la activitat de les caixes i van fer lleis per col·locar als consells d’administració a tota mena de polítics i amics, hi havia un altre lloc de poder a controlar i on endollar un munt de gent, fantàstic!. Així trobarem personatges com el diputat socialista Juan Pedro Hernández Moltó, al qui es va col·locar com a president de la famosa “Caja Castilla-La Mancha”. Si, aquella caixa que en 10 anys va crear aquell foradet de 9.000 milions d’euros que hem tapat entre tots de manera tan alegre, total de moment tan sols son uns 200€ per cap…

Aquest és el cas més escandalós que avui coneixem, però tan sols cal fer una ullada a l’estat de les caixes per fer-nos una idea de la gestió exemplar que han tingut. Tampoc cal ser molt viu per adonar-se’n de a qui servien en realitat aquests senyors com en Narcís Serra aquell ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de defensa, ex-vicepresident del govern espanyol, ex-director de Caixa de Catalunya… potser ha estat una casualitat que tots aquests problemes ens han vingut quan s’ha col·locat a polítics a fer de directors de les caixes? O potser una causalitat?.

Que estrany sona llegir avui que  La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (coneguda popularment com a Caixa de Pensions i més endavant com “La Caixa”) va ser fundada l’any 1904 per l’advocat Francesc Moragas i Barret amb fins benèfics.

Diners CES, el diner de domini públic.

Sovint la meva motivació a l’hora de fer un post és purament egoista, avui em trobo de nou amb aquesta situació. Hi ha coses que tenim tan integrades i assimilades que costa molt de mirar-les de manera imparcial o diferent, els diners sense cap mena de dubte formen part d’aquests temes que no ens acostumem a plantejar, o potser és que no interessa massa que ho fem. Espero que aquest post ens serveixi per ampliar el nostre punt de visió.

L’acrònim CES en català significa “Sistema d’Intercanvi Comunitari”, el seu objectiu principal és facilitar el comerç sense la necessitat de fer servir els diners convencionals. És una evolució lògica dels “bancs de temps”.

Les seves funcions bàsiques son les de fer de sistema bancari i de diners a través d’internet i fa de mercat on la gent ven i requerix bens i serveis.

Els diners CES, és un nou sistema monetari. Tan sols cal registrar-se sense cap tipus de despesa, de fet es tracta de fer un registre a un llibre comptable, d’aquesta manera el saldo també és de domini públic.

L’objectiu d’aquest tipus de moneda no és evadir impostos, es tracta de ajudar a crear una societat més justa i evitar que el diner sigui un be privat.

Es tracta d’allò que anomenem “diner gratis”, o sigui lliure d’interessos, a més torna el poder del control del diner a la gent. Tothom comença de zero, per tant equilibra el “camp de joc” i els coneixements i habilitats son els veritables generadors de riquesa.

Desapareixen els cobraments d’interessos, l’especulació monetària, la riquesa es quedarà allà on es genera.

Existeixen casos d’intercanvis del CES per tot el món i això fa que aquest tipus de moneda sigui tan versàtil com qualsevol altra.

Si en voleu saber més tan sols cal que feu un tomb per internet, allà torbareu tota la informació que necessiteu sobre aquest sistema monetari tant interessant i orientat al ciutadà.

http://www.ces.org.za/index_es.asp

Per aprofundir en el sistema monetari actual des de un punt de vista històric, i teniu força paciència (és llarg, unes 2 hores…) podeu veure un gran documental anomenat “The secret of Oz”.

Aquí teniu el documental subtitulat al castellà: