Les grans veritats que hi ha als diaris.

Tots hem sentit un munt de vegades aquella afirmació que diu: “els diaris tan sols diuen mentides”, podríem eixamplar-la una mica més i afegir-hi tots els altres medis de comunicació. Però la veritat, no crec que això sigui cert, més aviat el que es detecta a diari és un esperit manipulador, cliantelista i d’emissor constant de globus sonda.

El que crec és que les notícies dels diaris cal saber interpretar-les, i veritablement això no és senzill. Per començar cal oblidar-nos de la presumpta innocència de les seves informacions, així com també hem de saber detectar aquella notícia veritablement important i totes les totalment prescindibles, el 99% del diari.

Per posar-ho més complicat, les notícies importants podem trobar-les a la portada o com a article curt totalment amagat a les pàgines interiors.

Suposo que el que voleu son alguns exemples per poder donar-me o treure’m la raó, ho sigui que som-hi:

El 9 de juny del 2008, als diaris publicaven una notícia sorprenent: l’ampliació de la jornada laboral a Europa, a partir d’aquell moment és legal el treballar 65 hores setmanals. Aquella notícia clarament ens estava dient cap on anàvem, i de passada desmentia als que ens deien que la crisi no existia o que tot plegat no seria més que una desacceleració temporal. De passada notícies com aquesta ens suggereixen lo evident, que les “altes esferes” saben molt més del que els interessa confessar, i que a nosaltres ens serveixen l’informació quan els hi convé i ben maquillada.

Evidentment escric aquest post pensant en una altra notícia similar, avui podreu veure a tots els diaris una flamant modificació de la llei. Un pas més cap a la dictadura 2.0, la consideració com a delicte greu de tota mena de protesta, fins hi tot la resistència pacífica passarà a considerar-se un delicte greu. Això al país d’Europa amb un percentatge més alt de població reclusa no pot ser casual. En moments com aquests, amb la previsió d’atur que tenim i l’index de pobresa actual tan sols pot voler dir una cosa: si avui estem malament, això no és res pensant amb lo que ens ha de caure ben aviat. Per tant les veritables mesures dels nostres governants no van contra la crisi, més aviat van contra el seu poble i ells ja tenen les seves lleis, les pilotes de goma i les presons esperant-nos i no pensen deixar lloc per a cap mena de protesta o opinió crítica.

Com sempre, tot això tan sols son divagacions meves, ho sigui que no hi ha res que us pugui demostrar. El que tinc clar és que aquest és el camí que ens imposen i que no pensen deixar que ningú se’n surti.

Per cert, un altra notícia interessant, després de demostrar-se que la mort d’un manifestant a Bilbao per un impacte de bola de goma, ja s’han pres mesures al respecte. Evidentment no s’han prohibit les boles de goma com passa a la pràctica totalitat d’Europa, ja han detingut a un parell de manifestants com a culpables dels aldarulls que van “obligar” a la policia a fer servir les punyeteres boles de goma.

La globalització en poques paraules.

I mira que porto temps llegint i parlant de la globalització (sempre des de un punt de vista crític), però fins avui no havia trobat una descripció curta i clara que ens aclareixi el tema. A partir d’aquesta descripció tan sols cal suposar cap on ens està portant la globalització.

LA GLOBALITZACIÓ ÉS:

• Produir on sigui més econòmic.
• Vendre on sigui més car.
• Tributar on es paguin menys impostos.

Tret d’aquest fantàstic post:

http://realidadeconomica.es/15-ideas-basicas-sobre-economia-que-todos-deberiamos-conocer/

Bonus track, una frase memorable del mateix blog:

http://realidadeconomica.es/la-frase-del-ano-nunca-se-describio-mejor-la-economia-moderna/

Anticipació o esoterisme?.

Hi ha economistes, que dediquen molt de temps i esforços a desprestigiar a alguns dels seus companys. Els motiu és ben senzill, el fet de que alguns gosin a fer prediccions del que pot passar no els hi agrada gens, i insisteixen a dir que això no es pot fer, ja que ningú pot saber que és el que passarà en un futur.

En Xavier Sala-Martín és sense cap mena de dubte el líder del sector anti-prediccions, ell sempre considera que aquesta no és la feina dels economistes, i que a més, qui fa això menteix premeditadament a qui se’l escolta. Per l’altra banda hi ha el sempre agosserat Santiago Niño Becerra, aquest economista sempre ha estat estremadament valent, i no li ha fet cap por, ni li ha costat cap esforç el donar mil i una xifres per escrit explicant cap on va l’economia a cinc anys vista.

Així doncs, qui té raó?, a qui hem de fer cas?. Doncs probablement la solució la trobarem si mirem l’orientació política de cada economista. És més lògic del que en principi sembla, la filosofia dels economistes neo-lliberals no va gaire més enllà del benefici immediat, tot el que sigui preveure el que passarà amb les seves decisions a mig i llarg termini gairebé mai es contempla. De fet, si ens hi fixem veurem com aquest fet és clarament el que ens ha portat a la situació que avui patim.

Els economistes més crítics, els que sempre han pensat que cada acció acaba tenint moltes conseqüències, a curt, mig i llarg termini. Que moltes dicisions que en principi son bones a curt plaç, a la llarga son un autèntic desastre. Així es va crear aquella monumental bombolla immobiliària que va esclatar l’any 2007, o així hem gestionat el turisme, encara avui la primera “indústria” de l’estat.

Us deixo amb un article de’n Santiago Niño Becerra d’agost del 2007, que ho disfruteu:

“Entre Septiembre del 2007 y Octubre del 2009 se producirá la fase previa a los años más duros de la crisis: 2010, 2011 y 2012. Se irán implementando medidas enfocadas a evitar ‘ir a peor’. En este decorado se producirá el choque entre todo aquello que brinda seguridad y la pura supervivencia debido a que al ser ésta lo fundamental, el mantenimiento de la protección social entorpece las actuaciones necesarias para lograrlo.

Por ello, las políticas y actuaciones se centrarán en ‘lo básico’, lo que dará lugar a que se instalen concepciones minimalistas, y que gran número de servicios básicos -sanidad, educación, …- entren en crisis, lo que afectará de lleno al modelo de protección social que empeorará ostensiblemente la calidad de su funcionamiento -falta de recursos financieros, de profesionales, de material- así como su grado de cobertura, generalizándose, además, el pago de los menguantes servicios recibidos por parte de sus perceptoras y perceptores como ya sucede en varios países europeos.

La manifestación de esta problemática hasta ahora soterrada, supondrá problemas muy serios en el empleo ya que se irá produciendo un cierre paulatino de empresas; de hecho, tan sólo las muy pequeñas, las de tamaño mínimo o las auténticamente gigantescas, acabarán sobreviviendo; las primeras debido a su gran flexibilidad y adaptabilidad, las segundas, por sus enormes recursos aunque a costa de ir realizando constantes recortes. Todo ello repercutirá negativamente en la renta de las personas, de hecho, tan sólo la población activa altamente especializada en tareas verdaderamente útiles tendrá garantizado el acceso a un empleo.

El resultado será de desconcierto, entre otras razones porque faltará un plan a largo plazo que, por otra parte, será imposible elaborar al no servir las políticas hasta ahora utilizadas debido a la transición sistémica en que se hallan la economía y la sociedad. En consecuencia, tan sólo se irán diseñando medidas cortoplacistas a falta de una estrategia estructurada a largo plazo. En otras palabras, y literalmente, no se sabrá qué hacer.

En contra de lo que podría pensarse, la población aceptará bastante bien el paso de un mensaje en el que todo apuntaba a un mundo maravilloso, a otro tachonado de problemas. Al margen de que las ciudadanías de los diferentes países percibirán esos problemas, es posible que ciertas estadísticas, que algunos datos, puedan llegar a ser manipulados y falseados a fin de inyectar ciertas dosis de optimismo en la población; a la vez, el creciente control sobre la libertad de expresión encuadrado en la ‘lucha contra el terrorismo’, facilitará las intervenciones en y la censura de, los temas considerados sensibles.”

Santiago Niño Becerra.

Catedratic d’Estructura Econòmica. Facultat d’Economia IQS. Universitat Ramon Llull.