Va de Vagues…
En Mariano Rajoy ens diu que una vaga general no servirà de res, que no hi ha cap cosa a negociar o discutir.
És ben cert, per molta gent que es manifesti, per molts que deixin d’anar a treballar el proper dia 29, aquí no passarà res, res de res, i en Mariano i els seus ho saben perfectament. Ells tenen més memòria que nosaltres, i recorden aquell 2003 amb manifestacions multitudinàries contra la participació espanyola a la guerra, “No a la guerra!” deien els manifestants, un “No a la guerra!” que el carrer i les estadístiques demostraven que era gairebé unànime. I què?, va servir per alguna cosa?, va modificar la política exterior espanyola?. Doncs la veritat és que cal reconèixer que no, i sembla que no ens en adonem encara.
Tot i així crec que hi ha una qüestió en la que Mariano Rajoy s’equivoca greument, no és massa prudent dir-li al poble aquesta veritat, tot i que sigui ben certa. No és massa intel·ligent que el poble descobreixi lo inútil que resulta el fer-se sentir, poc a poc tothom se’n adona que les grans xifres de participació i els èxits de participació son una conya que no serveix per a res més que frustrar les il·lusions dels ciutadans.
Així doncs, potser els ciutadans es veuran obligats a buscar altres maneres de participar i fer-se sentir, potser algú recordarà aquella cançoneta del “en democràcia tot és possible…”, o potser seguirem confiant amb uns sindicats ancorats al segle passat tot esperant que un il·luminat ens vingui a salvar, no seria la primera vegada que això passa…
Transferències de renda pública al ineficaç sector privat … Saqueig?
Vaja!, per fi en Miki fa un post d’una mida com Déu mana!!. Doncs no, aquest post no és meu, l’he copiat i traduït del blog amic www.ecolnomia.tk (sembla que ben aviat farà el salt cap a WordPress…) i us recomano molt que el llegiu, no us en penedireu.
Està de moda dir que cal racionalitzar i aprimar el sector públic. Que el Pare Estat és ineficaç i mastodòntic i que els seus empleats són uns ganduls, incapaços i sobreprotegits. Bé, que jo sàpiga, és una moda que dura uns 20 anys o potser més.
Ara bé, aquesta afirmació resulta si més no sorprenent si es prenen en consideració una sèrie de dades i fets totalment constatats. Primer, el deute contret a Espanya pel sector privat (fins i tot si d’ell separats a les famílies) és molt superior a la del sector públic, alguna cosa realment xocant donat que en els últims deu anys l’Estat ha venut al sector privat les seves millors i més sanes empreses i fins planejava lliurar al sector privat la molt rendible “Loteries i Apostes”. ¿Transferència de rendes?
Doncs bé, en la major part de les ocasions la transferència de les millors societats públiques als oligopolis privats no ha fet que l’endeutament privat s’atenuarà. Perquè preocupar-se del endeutament? En realitat, els directius i accionistes majoritaris sempre guanyen molts diners, fins i tot tractant-se de societats que acaben en situació concursal. Els beneficis sempre van a butxaques privades, les deutes, per contra, són dela S.A. i no afecten el patrimoni familiar dels seus integrants. Més aviat al contrari, arriba a passar que a vegades els creditors prioritaris, els que sí que veuran la pasta del concurs de creditors, són socis o els mateixos propietaris de l’empresa.
I llavors és quan arriba la trampa. El banc queda enbarrancat i trasllada la seva petició d’ajuda al sector públic. Nova transferència de rendes. I l’administració, ofegada per la quantitat de necessitats privada de atendre, acaba per esprémer als seus empleats o alçar vertiginosament el cost dels serveis que presta en el que suposa una nova transferència de renda del públic al privat.
Un altre cas: els aeroports, carreteres, auditoris, etc. que estan destinats a ser mers decorats inservibles i que han costat un fortuna a l’erari públic, una quantitat que ha estat transferida directament a consells d’accionistes de constructores privadíssim que, a sobre, ara són el principal problema d’impagament per als bancs, és a dir, per l’estat, que “no pot permetre la fallida de les entitats financeres”.
No recordo de memòria el nom, però aviat podrem veure per televisió un reportatge titulat una cosa així com “Història d’un saqueig”, que ens resumirà els principals casos de transferència de diners públics a mans privades a costa d’unes infraestructures faraòniques i absolutament inútils, com són les autopistes de peatge de Madrid, aeroports com els de Burgos, Osca, Castelló o Lleida, autovies per on no circula ningú, etc.
Arribat aquest punt, també he de puntualitzar que quan el polític de torn no obra a favor en interès de les societats privades (i seu propi) sempre troba alguna manera de “transferir” els diners públics a la seva butxaca, llegiu sinó un de tants exemples: “Colosal saqueo de dinero público” (El País, 27-11-12).
Per aquells que encara no ho entenen: amb l’euro per recepta mèdica, l’administració alleugereix despeses en serveis que deixa de prestar en part i, no obstant això, transfereix renda al sector privat, per exemple, deixant de tributar per l’impost de successions en Catalunya. I es tracta del mateix muntant, més o menys.
O més fàcil encara. pujant un 17% la targeta integrada del transport públic,la Generalitatestalvia uns recursos que pot dedicar a no incrementar ni la quarta part dels túnels de peatge de Vallvidrera. Nova transferència, ara del transport públic al transport privat.
Com per dir que el sector privat no és eficaç! És eficacíssim, sobretot a l’hora d’explotar el pot de l’administració i de demanar crèdits estratosfèrics per al seu funcionament. Perquè, ara que el BCE s’ha decidit per una injecció massiva de crèdit amb la martingala de la barra lliure als bancs, molts somien amb tornar a activar l’economia a base de apalancaments bestials que, si tot va molt bé, produeixen un 1 o un 2% de marge que va a comptes privats, però si alguna cosa es torça, es perd el 20 o el 30% d’una tacada i l’empresa genera un forat monumental mentre els seus directius ja s’han preparat una sortida “d’emergència” sense cap cost per a ells.
I això dels bancs, acudint el BCE a per bitllets al 0,5% mentre ells compren deute que els estats els pagaran molt més cara però novament amb paper recolzat pel buit públic absolut, no és això transferència directa de renda pública al sector privat? Ah, i no se’ls oblidi de crear un banc dolent! Públic, per descomptat …
Pagar deute encunyant una nova i major deute i així fins l’entropia. Mirin, em sembla que és una definició bastant vàlida del que és i serà el capitalisme del segle XXI.
Repeteixin amb mi una vegada i una altra: Cal alleugerir l’administració! Visca la iniciativa privada!
Avui per dinar: escudella amb canvi sistèmic.
Des de fa un temps no hi ha trobada d’amics o familiar on hi manqui la ja tradicional xerrada sobre economia. Tothom s’ha afegit a aquesta nova tradició, sopar amb amics i crisi immobiliària, escudella amb canvi sistèmic, cigaló de cafè amb retallades…
Tot just fa quatre anys, els que gaudíem “arreglant el món” érem quatre gats, i ara com que no ens en hem sortit ens trobem amb molta nova gent disposada a ajudar-nos a fer aquesta feina. Potser això no serviran de gran cosa, però si poc a poc hem canviant el tema de les xerrades i passat del Porsche Cayenne del veí a la Família Reial i el seu “salari”, i de la casa a la Cerdanya del amic al desnonament del veí, crec que serem més persones i alguna cosa haurem guanyat.
Aquí us deixo una infografia creada per la BBC i traduïda pels activistes de la “Acampada Sol” de Madrid. Trobo que és un més que interessant plantejament sobre la crisi a l’eurozona, tot ben claret i resumit de manera que ben segur que us servirà per a petar la xerrada una vegada més sobre la crisi a qualsevol de les properes trobades que ben segur que gaudirem.
Feu un click a la imatge que hi ha aquí sota i gaudiu amb la seva senzillesa i claredat d’exposició.
La versió original:
http://www.bbc.co.uk/news/business-16290598
La traduida:
http://madrid.tomalaplaza.net/2011/12/26/%C2%BFque-causo-realmente-la-crisis-en-la-eurozona/
Bon Nadal (vaig tard, ho sé) i feliç 2012 (és un desitg, no una predicció…).
7 comentaris