La teoria del caos.

Cada vegada ho tinc més clar, això deu ser lo que anomenen “la teoria del caos”. Que més o menys per qui no ho recordi, és aquella coneguda teoria que diu que una papellona movent les seves ales a Tailàndia (per posar un lloc) pot provocar un huracà als Estats Units, o dit d’una altra manera que els fets petits no sempre porten conseqüències petites.

I això és el que m’ha passat darrerament, des de fa un mes el meu horari laboral ha canviat d’una manera mínima, senzillament començo 15 minutets abans i els recupero al plegar també 15 més d’hora. Oi que sembla un petit canvi?, doncs he quedat totalment sorprès de les conseqüències que s’en han derivat.

Naturalment em tinc que llevar més d’hora, però en lloc del tren ara agafo l’autobus per una qüestió purament logística. Allà m’he trobat amb molts “exiliats” del tren, i tots plegats enlloc d’anar fins a la Plaça d’Espanya parem a Palau o Maria Cristina. El viatge és més curt i còmode però també comporta certs problemes com el fet d’impossibilitar l’ús del ordinador per fer els posts mentre escolto música (no hi ha prou espai), això ho he solventat amb el meu ara indispensable tablet, però al ser el viatge més curt els posts encara son més precaris i la producció baixa. S’ha acabat allò de tenir posts guardats a la recàmera per treure’ls en moments d’increment de feina o de manca d’inspiració.
El fet de baixar a Maria Cristina també m’ha obligat a “gaudir” de més dosi de metro, un lloc improductiu i que no em motiva gens. Tot i així al pujar al principi de la línia puc seure i llegir-me l’exemplar de “La Vanguardia” que regalen cada dia al bus, gràcies, per cert.

Lo millor de tot ha estat que a l’hora de plegar sovint faig un llarg. passeig de mitja horeta ben bona, sempre variant el trajecte per fer-ho més interessant i cap al bus. Prefereixo això a anar a buscar un tren que per prop que em quedi, ara veig com a massa incòmode i massa pròxim a la feina, Ja hi aniré quan plogui i no vulgui passejar.

Ja ho deia el “Capità Enciam”, “els petits canvis son poderosos”.

Coses que no he fet…

Potser aquestes vacances que avui han acabat d’una manera que m’ha semblat més sobtada que mai, podrien ser considerades per a mi com a les vacances de “les coses que no he fet”. Tinc la impressió que aquests 29 dies han resultat ben diferents gràcies a l’absència total de certes rutines que tinc molt interioritzades i que faig gairebé a diari.

Aquestes vacances no he llegit mails, ni posts de ningú, ara mateix tinc a la bústia uns 150 missatges que potser aniquilaré per “començar de nou” sense motxilles. Espero que sigueu comprensius amb aquesta decisió, però creieu-me, son massa missatges i massa posts per a poder assumir-los de cop.

El que tampoc he fet és pujar a cap tren, potser és que amb dues hores diàries ja en tinc prou… ni he escoltat a Arnaud Fleurent-Didier, ni m’he llevat cap vagada a les 6:44h., he viscut en una certa desconnexió dels esdeveniments que han passat aquests dies i també com alguns haureu notat no he ni escrit ni publicat cap post.

Cap d’aquestes coses han estat de cap manera premeditades, senzillament m’he deixat portar pel que el cos em demanava, i per primera vegada en molts anys m’he alliberat de molts hàbits que gairebé son rituals diaris, tot per que les vacances siguin més vacances, cosa que ha passat. Les vacances han estat molt més vacances i la tornada a la feina està resultant molt més que una senzilla tornada a la feina… i a sobre ara plou…

Ara mateix vaig al tren, al seient de sempre, escolto a Arnaud Fleurent-Didier, escric aquest primer post de la temporada i torno cap a treballar amb una “il·lusió indescriptible”. 

Tot buscant lloc al tren…

Cada dia a les 7:15h del matí agafo el tren per anar a treballar, aquest és un dels moments que tinc per escriure els posts mentre escolto música. Ja son quatre anys de un trajecte diari amb una durada d’una hora, si, una hora per fer uns 30 quilòmetres, això dóna per a molts posts…

Durant aquests quatre anys, a part de fer posts el que faig és observar a la gent, com son, que fan durant el viatge, que llegeixen, que hi farem, soc curiós de mena.

Els combois de trens dels FCG, pels que no en tingueu constància, son de tres vagons i s’omplen amb una facilitat increïble, de fet a la que som a mig camí no queda cap lloc per seure i els que pugen a partir de Can Ros o Sant Vicenç dels Horts es passen mitja hora drets.

Son vàries les coses que han anat canviant durant aquests quatre anys, però la que més em sorprèn és la quantitat de gent que va beguda a aquelles hores del matí. No parlo dels caps de setmana, el problema és a diari. Tampoc és gent problemàtica, tan sols fan una pudor molt desagradable a “alcohol suat” que costa molt de suportar a aquestes hores del matí, no tinc altra manera de definir-lo. Ho he provat tot, i estadísticament he comprovat que a l’únic vagó on tinc possibilitats de no compartir seient i pudors desagradables és el del mig, tot i que allà sovint comparteixo el viatge amb un parell que em fan duplicar les meves “sensacions pituïtàries”.

És com un joc on l’alcohol em persegueix i jo no puc abaixar mai la guàrdia, la setmana passada després d’un plàcid viatge, em vaig relaxar i mentre pujava al metro van sonar els xiulets de les portes, i en aquell moment van entrar atrafegadament un grup de dues parelles amb llaunes de cervesa a les mans i evidentment mamats. I sí, va passar el que tenia que passar, una pluja de cervesa matinal va caure sobre mi, l’alcohol que em perseguia m’havia enxampat a l’últim moment.

Vaig començar el dia amb aquesta bonica conversació:

Jo: “Ostia puta, vigila joder!!”

Paio mamat: “Perdona, perdona, no se cómo compensarte…”

Jo: “Aparta y déjame salir, con eso tengo bastante”

Així no es comença el dia, però és el que passa quan l’alcohol et persegueix i tu no ets prou ràpid.