Perill!!!, delinqüència cibernètica.
Sovint pels medis sentim la mateixa cançó, la queixa eterna sobre la pirateria informàtica. Per a empreses com Microsoft això és “delinqüència cibernètica”, i cal que tothom lluiti contra aquesta xacra, sobretot els que son cridats a actuar son els governs fent lleis a favor d’aquestes pobres empreses que perden tants i tants bilions de dòlars. Però quin és i ha estat sempre el comportament d’aquestes grans empreses?.
Microsoft, Apple, Adobe i moltes altres empreses sempre s’han beneficiat de la pirateria per expansionar-se i convertir el seu software en un standard universal, una vegada tens el poder ja pots començar a demanar accions contra la pirateria, el teu objectiu s’ha fet realitat i ara a viure de renda. A aquestes grans empreses ben poc els interessa el paper i la feina dels programadors, com a bones empreses tan sols miren en tenir el monopoli i mantenir-lo eternament.
De fet el gran enemic no reconegut (això seria una feblesa) és el software lliure, aquest és i sempre ha estat el camp de batalla de les empreses que venen software privatiu. La setmana passada un dels cables de Wikileaks ens mostrava el comportament miserable i les connexions que tenen aquestes grans empreses amb els nostres governs. Allà l’ambaixador dels Estats Units a Tunis explica com el
22 de setembre del 2006 Microsoft “treballava intensament” per fer que l’antic règim tunisià abandonés la idea de desenvolupar software lliure. Com sempre s’ha fet, Microsoft va pressionar (suposo que això inclou suborns i tota mena d’estratagemes il·legals) per fer-se amb importants contractes de llicències donant a canvi al règim el que als governs els hi costa tant de rebutjar: una porta per a controlar el que fan i diuen els seus ciutadans a la xarxa, això sí, com sempre sota la excusa del control de la temuda “delinqüència cibernètica”.
I així és com el govern de Tunis va comprar 12.000 llicències a Microsoft i trencant amb 6 anys d’utilització a les seves administracions de software lliure. I curiosament a principis del 2010, des de els Estats Units s’advertia de l’augment de la censura i la opressió que patia internet a Tunis, el que no ens deien és com s’havia arribat a aquesta situació. Pot tenir alguna cosa a veure la prohibició de fer servir software lliure al país?.
Aquesta política agressiva es practica a tot el món, normalment van del bracet Microsoft i la Business Software Alliance (BSA) mostrant als governs els perills del software lliure i combatit-lo allà on aquest els treu mercat. Així es pot constatar a Tailàndia, Veneçuela, Tunis… o a Catalunya quan es va fer aquell projecte d’informatització dels alumnes. Quin polític té alguna cosa a guanyar amb el software lliure?, segur que un senyor de Microsoft amb una maleta és molt més convincent…
Amic Gadafi.
Líbia no és Iran.
La brutal massacre que està infligint el règim libi al seu poble, és una salvatjada inapel·lable. Tot el que es viu des de fa temps a Líbia mereix molt més que els miserables comunicats que es preparen amb una parsimònia infinita des de occident.
“El Consell d’Europa condemna la repressió contra els manifestants pacífics a Líbia i mostra el seu rebuig a la violència i a la mort de civils”, ”cal respectar la llibertat d’expressió i manifestació de manera pacífica, ja que son drets que qualsevol ésser humà ha de tenir i han de ser respectats”. Això és el que sembla que serà tot el que es digui i es faci des de Europa, n’estic ben segur que en Gadafi i la seva cleptocràcia patrocinada i promoguda per occident ens estaran agraïts.
Els pobres ciutadans libis pateixen el genocidi i la tallada total de les seves comunicacions mentre Trinidad Jiménez diu que està preocupada pels espanyols que hi ha a Líbia (els que treballen a REPSOL ja son a casa…), el seu homòleg italià Franco Frattini fa una crida al diàleg per “salvar les diferències”. Mentrestant el genocidi segueix, la calculada “no intervenció” occidental i la minimització del que està passant segueixen el seu curs.
El que mai sabrem és que passaria si aquests fets es produïssin a l’Iran (o a Venezuela, o Cuba), allà al mig de “l’eix del mal”, però ja se sap, a l’amic Gadafi i als seus gasoductes no se’ls poden condemnar públicament, hem de mantenir “els nostres” privilegis a la zona.
Els que ja som una mica grandets recordem els bombardeig per part dels avions nord-americans del palau presidencial d’en Gadafi, els manifestants libis poden estar agraïts, de moment no hem enviat avions a bombardejar-los, ens conformem amb mirar cap un altre banda mentre busquem substitut a Gadafi, això si, un substitut que s’hi assembli força.
Més info interessant:
I un “cable” d’aquells altres dolents anomenats Wikileaks:
Daniel Ellsberg
Avui seguim tots a Wikileaks i les aventures de’n Julian Assange. Seria força bo recordar els precedents més o menys recents que hi ha de fets com els que es denuncien avui, més que res per veure com van passant els anys i res no canvia.
L’any 2009 es va fer un fantàstic documental anomenat “L’home més perillós d’Amèrica”, com sempre passa amb el maltractat món dels documentals, aquest no ha tingut la repercussió que mereixia. Aquest documental ens parla sobre en Daniel Ellsberg, un brillant analista del pentàgon totalment fidel amb les idees i la política de l’administració dels EEUU. Durant anys va defendre les “guerres justes” i la exportació al preu que sigui del sistema de valors i “llibertats” dels EEUU, aquell bonic discurs que tots coneixem sobre la necessitat de “portar la democràcia” a tots els països del món.
El problema va ser que ell tenia accés a molts documents secrets sobre la guerra del Vietnam i va començar a llegir el que allà es deia. En aquell moment en Daniel va veure la veritat cara a cara, el seu país era clarament el dolent de la pel·lícula, i tots els esforços anaven orientats a enganyar i manipular el poble perquè permetés l’extermini de milions de civils innocents i indefensos. Els objectius dels EEUU eren purament geopolítics i res tenien a veure amb la democràcia o la llibertat.
El seu govern s’havia inventat proves d’atacs del vietcong per justificar els seu brutal genocidi d’un poble que tot el que feia era mirar de defendre la seva terra. La veritat és que la mentida sistemàtica al poble segueix sent la base de la nostra “democràcia” i que no cal ser molt intel·ligents per adonar-nos de com ens segueixen manipulant fent servir el mateix sistema des de fa segles. Tan sols cal canviar el nom dels països (Cuba, Nicaragua, Panamà, Vietnam, Afganistan, Iraq…), la formula sempre ha estat la mateixa.
Resulta enormement interessant escoltar fragments de conversacions de Richard Nixon planificant la guerra del Vietnam, on entre altres coses el podem sentir defensant l’ús de la bomba atòmica al Vietnam, però suposo que fer això hauria sigut una provocació excessiva de cara al bloc comunista i també seria difícil de justificar a una opinió pública que ja li donava l’esquena..
El documental acaba amb la enorme decepció per part de Daniel Ellsberg, al veure que després d’arriscar la seva vida per desemmascarar la veritat al “New York Times” la reacció general va ser mínima.
Aquí teniu el documental amb una durada de 1:33h, ho sigui que busqueu temps…
http://www.ellsberg.net/archive/public-accuracy-press-release
11 comentaris