..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Archive for Agost 2008

I l’atur arriba al 11%…

with 3 comments

L’atur arriba al 11%, a veure si en Santiago Niño Becerra va pecar d’optimista al preveure un 12% al final del 2008…

Podeu llegir l’entrevista que li van fer a RAC1 on preveia això el 8 d’Abril del 2008:

“em surt que a finals de 2008 l’atur pot estar en el 12%; finals de 2009: entre el 22% i el 25%…”

Toni Clapés: Pot fer alguna cosa el govern Zapatero amb la crisi que tenim davant?

Santiago Niño Becerra: Abans d’això, si em permet: ara és molt curiós que el senyor Rodríguez Zapatero hagi dit això i avui a dia 8 d’abril ningú no s’en recorda que els pressuposts de l’any 2008 van ser elaborats suposant un creixement del PIB del 3,3%. I que el senyor Pedro Solbes, possible ministre d’Economia en el següent govern, va dir el desembre que el creixement seria del 3%. I “La Caixa”, el senyor Fainé, va dir fa un parell de dies que el servei d’estudis de “La Caixa” havia pronosticat un creixement del 2%. I ja s’està parlant, fins i tot tinc una predicció feta en la qual em surt un 1,6%. Llavors, clar, amb aquest ball de números en poc més de sis mesos un escolta les paraules del senyor Zapatero i es sorprèn, com a mínim es sorprèn. Es sorprèn que en sis mesos les coses hagin pogut canviar tan ràpidament. I concretament la seva pregunta, si el Govern pot fer alguna cosa: el Govern no pot fer absolutament res.

Clar, dir això sona molt fort…

Toni Clapés: Sí, perquè escolti, hem parlat a la primera hora del programa d’algunes de les mesures que vol iniciar el Govern, i clar, que vostè digui que no pot fer res…

Santiago Niño Becerra: Res, perquè aquesta crisi no és una crisi conjuntural, és a dir: la crisi del 87 va ser conjuntural, la crisi del 91 va ser conjuntural, la crisi del 93 va ser conjuntural, la del 2000… Però aquesta és sistèmica, aquesta no és conjuntural, i llavors l’any 91, que va ser la més metòdica de totes, a la gent se li va donar crèdit, la gent es va posar a consumir com a boja i llavors es va sortir (i “sortir” entre cometes) d’aquella recessió.

Toni Clapés: Sí, perquè jo recordo que l’any 91 hi havia una crisi en la qual també passava una mica el que passa ara, és a dir que no es venien pisos, hi va haver una parada, van baixar una mica els pisos però…

Santiago Niño Becerra: Sí, però amb una diferència fonamental: aquesta recessió del 91 a Espanya va arribar el 93, després de l’Expo de Sevilla, les Olimpíades… Llavors, avui “El País porta un estudi molt ben fet comparant aquella recessió del 93 amb la situació actual, i diu que la situació avui en dia està millor que l’any 93. Sí, però és que hi ha una diferència fonamental, bàsica, definitiva: avui en dia la gent té un endeutament que arriba al 120% de la seva renda disponible. L’any 93 l’endeutament no arribava ni al 40% de la seva renda, llavors ens trobem avui en dia a Espanya amb un deute privat (és a dir, sumada el deute de les empreses i el deute de les famílies) que arriba al 215% del PIB. Això és físicament insostenible.

Toni Clapés: Però per què?

Santiago Niño Becerra: Perquè si vostè va bufant en un globus, allò es va inflant fins que arriba un moment que esclata. Llavors el nostre sistema sembla molt sòlid però és un sistema molt feble, perquè les forces que mantenen units els elements del nostre sistema són una mica virtuals, no físics, hi ha una cosa que es diu confiança. I la confiança quan es trenca no es pot arreglar, i el que ha passat ara és que la confiança s’ha trencat. L’economia del nostre sistema es basa en la confiança, en el moment en què hi deixa d’haver confiança el sistema s’enfonsa. Llavors, hem arribat a aquesta situació. Per exemple: dels diners que han estat donant la banca espanyola, el 50% venien de l’exterior. La banca espanyola no tenia diners suficients per donar aquests crèdits perquè l’estalvi a Espanya era baix i havia d’anar fora a buscar aquests diners. El problema és que aquest és un mal negoci, perquè un deute que tu tens a curt termini l’estàs ingressant en forma de quotes hipotecàries a llarg termini, llavors això no és sostenible. S’ha creat una superbombolla financera que quan s’ha començat a esquerdar ha afectat la confiança i està arribant a l’economia real. Llavors el govern espanyol… Espanya és un país que representa el 8% de l’economia europea, el 2% de l’economia mundial, és a dir Espanya, jo la vull molt a Espanya, però Espanya en termes econòmics no pinta res. És un zero a l’esquerra. Llavors, en aquesta dinàmica en la qual hi ha, què pot fer el pobre govern espanyol? Absolutament res.

Toni Clapés: Professor, i de quina manera poden resultar afectats els bancs espanyols? Pot passar aquí també allò del “Northern Rock”?

Santiago Niño Becerra: Em remeto a un informe que ha publicat avui precisament J.P. Morgan parlant que la banca espanyola pot tenir problemes. La banca espanyola està dient constantment que la morositat és molt baixa, però el que no diu és que entre el mes de gener i el mes de març la morositat ha crescut un 65%. Això no ho diu. Perquè clar, aquesta és una dada lletja. Quan es comparen números, sempre s’han de mirar no els números sinó la tendència, és a dir, la tendència que porta la morositat a Espanya és realment molt preocupant. I com va dir el senyor Jaime Caruana , el problema d’Espanya vindrà per l’ocupació. És a dir, quan a Espanya la gent comenci a perdre el treball…, que començarà, llavors es posarà en marxa un problema d’impagaments d’hipoteques, de baixada del consum, etc. etc. i llavors començaran els problemes. És a dir, el problema d’Espanya no serà bàsicament financer, serà un problema d’economia real i d’ocupació. Per això la banca quan diu que té 34.000 milions d’euros de reserves, clar, és certa, la pregunta és: quan es pot aguantar amb aquestes reserves?

Toni Clapés: Senti, vostè en un article publicat a la Carta de la Bolsa el setembre de 2007 parla del principi del final del sistema econòmic en el qual estem immersos. Em pot explicar això una mica?

Santiago Niño Becerra: Això no és nou, això ha passat diverses vegades en la història. Ara per exemple estem en un moment molt similar al que va passar entre 1760 i 1780.

Toni Clapés: Què va passar?

Santiago Niño Becerra: Un canvi de sistema. El sistema mercantilista es va esgotar, el sistema basat en el comerç, en l’altre i no sé quantes coses més, el senyor Watt va inventar la màquina de vapor, es va veure que la productivitat podia créixer i oh miracle! va aparèixer el capitalisme, que és el nostre sistema des de 1820. I estem tots tan contents amb el nostre sistema des de 1820. Sí, però aquest sistema nostre ja s’està esgotant. Bàsicament s’està esgotant perquè el nostre sistema ha suposat dues coses que no són certes: que la quantitat de recursos que es poden obtenir és inesgotable, i aquests recursos són molt barats.

… entre altres coses perquè no hi haurà renda disponible, perquè clar, la crisi aquesta es de veritat i fins el 2018 no s’acaba.

Toni Clapés: Què vol dir que no hi haurà renda? Estarem pelats?

Santiago Niño Becerra: La renda mitjana s’enfonsarà, vull dir… Ja quan la crisi aquesta esclati…
Toni Clapés: Quan esclatarà?

Santiago Niño Becerra: El 2010.

Toni Clapés: El 2010 què és el que passa? Perquè avui tinc aquí un informe del BBVA que apunta que després del 2009-2010 ja ve la recuperació.

Santiago Niño Becerra: No. No ve. I jo li convido d’aquí a sis mesos a què tornem a parlar d’aquest tema. D’aquí a tres mesos el servei d’estudis del BBVA, que és molt bo, traurà una rectificació dient que el creixement de 2009 serà més baix del que ha dit ara, perquè ha passat alguna cosa amb les subprimes als Estats Units, que això ha forçat a què el ien, pam, pam, pam…

Toni Clapés: Ja… Tornem al 2010. Vostè diu que el 2010 ve la crisi de veritat.

Santiago Niño Becerra: L’esclat.

Toni Clapés: Però de quina manera ens afectarà? Què és el que esclata?

Santiago Niño Becerra: A veure, una crisi… L’any 29 és cert que la gent se’n va anar a dormir amb un boom i es va aixecar amb una depressió, això és cert, perquè clar, els instruments l’any 29 no són els d’ara. Ara estem en un procés de degradació continuada a nivell financer, estan tancant empreses, regularitzacions de plantilles, increments de productivitat, intervencions a bancs. Aquesta degradació anirà a més… Però quin serà el senyal que ha esclatat la crisi? Jo crec que serà quan un banc s’enfonsi, quan un banc faci fallida…

Toni Clapés: Perdoni, n’hi ha uns quants ja en els últims mesos: Northern Rock britànic…

Santiago Niño Becerra: No, no, perdoni, aquest no ha fet fallida, aquest ha estat intervingut, ha estat salvat. Bear Sterns: ha estat salvat.

Toni Clapés: Vol dir que hi haurà bancs que no es podran salvar.

Santiago Niño Becerra: N’hi haurà alguns que no es salvaran i s’enfonsaran. Llavors, quan això passi, la primera vegada d’això serà el senyal que la crisi ha esclatat…

Toni Clapés: I serà només un banc o aniran un darrere d’un altre?

Santiago Niño Becerra: Jo crec que ara s’obrirà un procés d’absorcions bancàries, a partir ja de 2009. Bancs més grans que n’absorbeixen d’altres. Evidentment, aquesta política es posarà en marxa animada pels governs, perquè ara mateix que un banc faci fallida no és gaire bonic. Llavors, això ho posaran en marxa fins que sigui insostenible.

Toni Clapés: I aquestes fallides de bancs de quina manera ens afecten a nosaltres?

Santiago Niño Becerra: Be, doncs molt fàcil: una persona té un compte corrent i està pagant una hipoteca. Molt bé, un banc fa fallida: al Regne Unit per exemple el Govern garanteix un saldo de fins a 30.000 lliures. Si una persona té un saldo al banc de 20.000 lliures, va al Banc d’Anglaterra i el paga. El que no és clar és quan el paga, però el paga. Una persona té un saldo de 35.000 lliures, les primeres 30.000 se li paguen, i de les 5.000 lliures següents en passa a ser un creditor del banc i passa a la llista de creditors, com a una suspensió de pagaments. Be, ja ho cobraràs quan sigui i amb una “quita” pot ser del 90%, tard, malament i mai. Però bé, si una persona deu una hipoteca al banc: això no caduca, ha de continuar pagant la hipoteca, evidentment. Paga a la junta d’intervenció del banc. Quan una empresa fa fallida, el deutor d’aquesta empresa ha de continuar pagant, si té una factura l’ha de pagar. És a dir, és una situació que evidentment és la pitjor situació: una persona que sigui clienta d’un banc i acabi sent creditor i deutor alhora, perquè el deute que ell té amb el banc això segueix traca, traca, traca, cada mes però pel seu saldo ell és un creditor més. Evidentment, està clar que ens afecta.

Toni Clapés: Escolti, i aquest esclat que vostè pronostica per al 2010 també afectarà, suposo, a l’atur.

Santiago Niño Becerra: Sí, l’atur es dispararà. Però això ja començarà aquest any.

Toni Clapés: I què passarà amb tota aquesta gent que fins ara la teníem en la construcció?

Santiago Niño Becerra: Be, jo no fa molt parlava amb un senyor que viu a Madrid que es mou molt pel món econòmic de Madrid i deia que a Madrid ja es poden veure grups d’homes (no de dones, eh? d’homes en grup) romanesos, peruans i tal que van deambulant per Madrid perquè no tenen feina…Pel carrer, buscant feina

Toni Clapés: Pel carrer, buscant feina, oferint-se, no?

Santiago Niño Becerra: Buscant no sé. Van donant voltes. Aquesta gent han estat acomiadats de la construcció. Es calcula que en els pròxims dos anys l’atur pot augmentar en 650.000 persones. Jo he fet aquí unes previsions: em surt que a finals de 2008 l’atur pot estar en el 12%; finals de 2009: entre el 22% i el 25%…

Toni Clapés: Això és molt!

Santiago Niño Becerra: Ja l’hem tingut, L’any 94 ja arribem gairebé al 25%. El 2010 podem arribar al 30%.

Toni Clapés: Escolti, està vostè pintant un panorama terrorífic.

Santiago Niño Becerra: Terrorífic. És que el que ve és molt semblant al que va passar l’any 29.

Toni Clapés: I per acabar amb un punt optimista, perquè crec que això estem ja dins del pou, què podem fer a les nostres cases o on sigui per començar a pal·liar aquest desastre. Vendre el cotxe?

Santiago Niño Becerra: Be, aquesta pregunta me la fa molta gent. Jo el que suggeriria a la gent (i ja se el que em contestaran): que abans de comprar alguna cosa, es pregunti si ho necessita. Això és bàsic. El que sigui: un televisor de plasma, un cotxe, una moto. No necessitar-ho psicològicament, necessitar-ho de veritat. Segon: si es té un excedent de renda, aplicar-lo per reduir deute. Tercera cosa: no incrementar el deute. I evidentment, intentar estalviar una mica, per tenir una mica de matalàs.

Toni Clapés: Perdoni, però tot això és molt trist, Ja no podem sortir ni a fer un vermut, ve el que ve, ve el que ve, per tant… Professor, moltes gràcies.

Written by MadeByMiki

29 Agost 2008 at 4:59 pm

La postglobalització ja ha arribat.

with one comment

La “postglobalització” també anomenada “worldsourcing” ja es aquí, comencen a aplicar-la moltes empreses i per tant aviat en notarem les conseqüències.

Que es la “postglobalització”?, senzillament es tracta de la nova era del capitalisme, on les multinacionals no tenen cap seu central i es converteixen en empreses globals. Es un pas mes enllà amb la lògica del capitalisme.

En un mon “postglobalitzat” tot es millor per a les grans empreses, i pitjor per els treballadors que es converteixen en “working poors”, o sigui que tot i tenir feina son pobres, el que els converteix practicament en esclaus.

Sembla exagerat però les dades no enganyen, avui la majoria de pobres a Europa viuen en cases on com a mínim hi ha un salari complert. Actualment es possible tindre un treball totalment legal i que la retribució sigui tant baixa que et mantingui sota el llindar de pobresa. A Europa el 33% dels pobres treballa amb un contracte legal i a jornada completa, i això empitjora molt al sud d’Europa on el famós “estat del benestar” ni l’hem tastat.

Per tant quan ens diuen que venim d’una època de creixement excepcional, i que ara ve una desacceleració, crisi, moderació salarial, apretada de cinturons, etc… Que em diguin quan va ser l’època de puja excepcional de salaris, abundancia i afluixada de cinturons, que jo diria que no l’he vist per enlloc.

Written by MadeByMiki

29 Agost 2008 at 1:26 pm

Arxivat a Economia, Política

Tagged with ,

Pornografia emocional.

with 2 comments

Aquest acudit descriu perfectament la sensació que molts hem tingut al veure la tele a qualsevol hora, no n’hi ha prou de “sucar pa” amb la sang del morts, ara a mes hem de martiritzar a les famílies.

Tot i mirar molt poc la tele, la saturació de pornografia emocional emesa a tota hora sobretot a Antena3 ha estat insuportable. Suposo que el sensacionalisme es ven molt be, i a mes es molt barat encendre els ànims dels familiars.

Ja n’hi ha prou d’hipocresia, l’audiència es l’audiència, volem execucions en directe per esmorzar, porno per dinar i suïcidis per la berenar.

Acabo aquest post amb el magnific titular del diari (magnific també) “El Mundo” 21/08/2008 :

“La crisis de Spanair desemboca en una tragedia con 153 muertos”

Que us sembla?, repugnant, tendenciós, un altra conspiració, inspirat…

Written by MadeByMiki

25 Agost 2008 at 10:08 pm

Arxivat a Premsa

Tagged with , , , , ,