Els dos silvios

Ahir, a Roma, dues persones van coïncidir en un dels majors espectacles esportius del món. Aquestes dues persones tenen el mateix nom: Silvio. El primer d’ells és en Silvio Mendes Campos, més conegut com Sylvinho. El segon és Silvio Berlusconi.

Generalment, quan pensem en un futbolista ric i en un polític (també ric), solem tenir una millor imatge del polític que del futbolista. Acostumem a pensar que el futbolista és un nen mimat, un ignorant, una mica repel·lent, prepotent i, la majoria de vegades, un cregut i un orgullós. Acostumem a pensar que un futbolista del Barça ha de ser un personatge que no sap fer res més que xutar una maleïda pilota, tot i que sol tocar-la molt, molt bé. En canvi, d’un polític que ocupa un càrrec com el que ocupa el senyor Berlusconi (president del govern italià), acostumem a pensar que ha de ser un home molt intel·ligent, seriós, molt educat, amb molts coneixements i amant de la cultura. A vegades, però, la realitat ens recorda que els estereotips no serveixen per res.

El senyor Sylvinho cobra molts diners, sí. Però és un exemple paradigmàtic del que se’n diu un autèntic professional. Calla i corre, entrena cada dia amb la mateixa intensitat, accepta la suplència sense fer males cares. I, a més a més, durant els pocs minuts que té, rendeix a un nivell altíssim. Per acabar-ho d’arrodonir, i per si algú encara en dubta, Sylvinho va exhibir un català esplèndid en el seu discurs a la gespa del Camp Nou el passat dissabte durant la festa per haver aconseguit la Lliga i la Copa. Aprendre català és el mínim que es pot demanar a aquests jugadors, podem pensar. Però la qüestió és que quasi cap d’ells ho fa. De fet, hi ha jugadors que, deixant de banda la seva qualitat futbolística, han viscut i crescut a La Masia (a Barcelona) des dels deu anys i encara no passen del ‘Bona nit, visca el Barça, visca Catalunya’. Sylvinho, un professional enorme, ha fet l’esforç d’aprendre la llengua que parla una part molt important de l’afició del club per al qual treballa. No és una proesa, però és un detall preciós. Es tracta, doncs, d’un futbolista que és, al mateix temps, una persona excepcional i una professional excel·lent. Ahir a la nit, Sylvinho va rebre, amb la titularitat a la final de Roma, un premi a la magnífica actitut que ha mantingut durant la seva estada al FCBarcelona. Enhorabona, Silvio.

El senyor Silvio Berlusconi també cobra molts diners. Podriem recordar moltes de les declaracions que aquest home ha pronunciat, podriem recordar algunes de les anècdotes que ha protagonitzat. Però, sincerament, penso que no val la pena. Podem resumir-ho tot dient que aquest home, el president del govern d’Itàlia (poca broma), ahir, mentre mig món mirava el partit Barça-Manchester, s’estava adormint a la llotja. No és una metàfora o una hipèrbole. No és cap exageració. S’adormia literalment. Li queia el cap, badallava profundament, es fregava la cara per no adormir-se completament. De fet, el rei Joan Carles I es va veure obligat a haver de tossir expressament un parell de vegades per despertar el líder italià, ja que el borbó havia mirat de reüll i havia comprovat que el senyor Berlusconi feia una becaina en un moment com el de la final de la Champions. Quina vergonya per al poble italià. Molt malament, Silvio.

La diferència entre un futbolista brasiler i un polític europeu, en aquest cas en concret, és enorme. Però, contràriament al que acostuma a passar, en aquest cas és el polític el que exhibeix un comportament lamentable constantment i ho fa davant de les càmeres de televisió. L’altre, l’esportista brasiler, també davant les càmeres, ha demostrat sobradament que és un exemple a seguir: a l’hora de treballar, compromís, serietat i, sobretot, professionalitat. Ara que hi penso, potser el bon jan d’en Berlusconi només dormia perquè aquella hora, quarts de deu del vespre, no era l’hora de treballar…

Jordi Pallarès.