El que diuen de nosaltres

Les vacances de Nadal arriben en un moment complex a casa nostra. Per començar, i després de tres anys, encara esperem una sentència (aprovació o derogació, la que sigui) sobre l’Estatut d’Autonomia. Zapatero insisteix en què espera “una gran sentència”. Bé, jo, sincerament, desconec què entén el president espanyol per “gran sentència”. Per al PP, seria una gran sentència si suspengués un estatut que, com no es cansen de repetir, atempta contra la Constitució espanyola, contra les possibilitats de la resta de ciutadans espanyols i també contra la seva sempre imaginada unitat nacional. Potser el regal de l’Estatut cau per Reis. Ara que hi penso, però, no sé fins a quin punt seria un regal l’aprovació d’aquest estatut. Però no heu de patir: si no arriba l’estatut, sempre tindrem amics que pensen constantment en nosaltres. I pensen, sobretot, en parlar de nosaltres.

A Telemadrid, en els seus “informatius”, comparen -literalment- les campanyes d’eleccions sobre la independència celebrades a Catalunya diumenge passat (que sí, que tenen raó, que no són vinculants) amb una votació per decidir qualsevol cosa en una associació de veïns. Mentrestant, el diari Marca contribueix a la convivència entre catalans i castellans publicant una notícia en què s’explicava que Pep Guardiola havia dit que utilitzaven el català al vestidor del Barça (Pep va dir: “És la nostra llengua i la fem servir”). Aquesta notícia, a l’edició online del diari Marca, va ser la més llegida i la més comentada de tot el dia. Molts d’aquests comentaris deien que això sí que no s’ho esperaven d’en Pep, que d’acord que el Laporta sigui nacionalista, però que d’en Pep no s’ho esperaven i que els ha fallat molt (sí, sí, els ha fallat per parlar català; cosa no gaire estranya, tenint en compte que ell és català). Tot això, només per dir que és la seva llengua i que per això la utilitzen.

Canviem de mitjà, i rebem així mostres de l’estima que alguns demostren tenir respecte a nosaltres. A El Mundo, el senyor Fernando Sánchez Dragó (agafeu-vos fort) parla dels segrestats catalans a Mauritània. El text d’opinió de Dragó critica els intents de l’agrupació dels segrestats d’intentar ajudar el tercer món. Ho critica perquè diu que ajudant amb menjar no s’aconsegueix res. Dragó diu, textualment: “Gilipollas, porque lo es en grado sumo todo el que piense que con unos cuantos camiones cargados de alubias, chocolatinas y preservativos va a sacar de apuros a millones de personas gobernadas por sinvergüenzas”. No entenc com, tenint en compte el que diu la frase que segueix l’insult, aquest home s’atraveix a dir “gilipolles”. D’acord que el món no s’arregla únicament amb menjar i condons, però quin mal hi ha en donar una mica de menjar a gent que no en té? No oblidem, amics i amigues, que el senyor Dragó critica l’acció humanitària des d’un fantàstic despatx, cobrant un bon gruix de bitllets per escriure barbaritats com aquesta. Quina ajuda humanitària, la seva, per anar criticant els que intenten, com a mínim, alimentar unes quantes boques. Després se’n alegra de que a aquests catalans, que segons ell han anat a viatjar vestits de Coronel Tapioca, hagin rebut un càstig com el segrest: “Nunca viene mal una colleja propinada en el momento justo”. De fet, per veure que es tracta d’un gran amic per als catalans, només cal veure com Dragó alimenta la famosa teoria que diu que els catalans som uns garrepes: el títol del seu article d’opinió es diu “Gorrones sin fronteras”.

En fi, deixem-nos de bromes. Em decepciona profundament veure que ens odien tant. Mai he sigut partidari del tradicional victimisme català, però sincerament, no ho entenc. És l’actitud d’aquests mitjans el que em motiva a deixar de formar part d’Espanya. Espero que algú m’entengui.

Jordi Pallarès