..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Ho tenim fotut.

with 5 comments


Semblava que ara sí, però no. Semblava que aquesta setmana ja seria la definitiva, però tot fa pensar que encara no. Semblava que ara, per fi, rebríem definitivament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, però res de res.

Probablement, a qui hem d’agraïr aquesta vegada el nou retard de la sentència és al senyor Manuel Aragón, membre progressista (o això diuen els diaris) del TC, que, tot i que en principi és del bàndol socialista, s’ha situat al costat del sector conservador del Tribunal, impedint així que s’aprovi l’últim esborrany de sentència sobre l’Estatut, i això sense oblidar que el document ja està revisat, retocat i escurçat. Resulta curiós i sospitós que el magistrat en qüestió s’hagi canviat de banda d’un dia per l’altre. En tot cas, el que de moment queda clar és que l’Estatut encara patirà, segurament, alguna retallada més. Ja no vé d’aquí, suposo.
Entre moltes altres coses, l’actitud del senyor Aragón posa de manifest que no és només el PP el que vol derrocar l’Estatut. Des d’aquí, tenim la tendència a considerar que l’anticatalanisme només és un tret dels populars; però no és així. No és la primera vegada que veiem a un polític espanyol ‘progressista’ (és a dir, del PSOE) manifestant una clara actitud contrària a Catalunya. És la història de sempre, res que no coneguem.

Potser vaig una mica massa lluny, però em sembla que el problema de tot plegat rau en una qüestió d’herència: l’herència de la dictadura. Quan el ‘tiet Siscu’ va morir el 75, es va produir això que en els llibres de l’escola s’explica com la Transició Democràtica. No pretenc ser groller, però, i una merda. De transició, aquí, res. La democràcia és aparent. La major part de fills del franquisme segueixen ocupant butaques importants; aquí es segueix permetent que hi hagi un partit anomenat Falange, un fet impensable a Alemanya, per exemple.

Pensant en tot plegat, i en per què Espanya no ha enterrat les idees pròpies de la dictadura com ho varen fer Alemanya o Itàlia, és inevitable fixar-se en com van acabar els líders de les altres dues dictadures feixistes europees del segle XX: d’una banda, el líder del feixisme italià, el senyor Mussolini, si no ho tinc mal entès, va ser afusellat pels comunistes; d’altra banda, a Alemanya, després de que Hitler es suïcidés, es van dur a terme els anomenats Processos de Nuremberg, que, dit de manera sintètica, van col·locar els responsables de l’holocaust al lloc que els pertocava. A Espanya, en canvi, res de res. El senyor Franco va morir tranquil·lament, deixant el seu poder al rei Joan Carles, és a dir, escollint com calia fer les coses fins al darrer i maleït minut de la seva vida.  I, encara ara, aquí ningú ha passat comptes de res. I estem a 2010. ¿Què són milers de republicans assassinats i milers de famílies que, actualment, encara lluiten per saber com, on i per què van morir els seus familiars durant la dictadura? Res, a Espanya, això no té cap mena d’importància. Ni memòria històrica ni condemna als errors del passat. Que li preguntin a Garzón.

Tornant a l’estatut, he de dir que mai hi he estat gaire a favor: penso que la relació Catalunya – Espanya difícilment s’arreglarà amb un document d’aquestes característiques, tot i que no tinc ni idea de quina seria la millor solució. Sigui com sigui, per enèssima vegada es posa de manifest la incapacitat d’Espanya d’actuar una mica decentment amb la comunitat autònoma de Catalunya, una part important dels ciutadans de la qual va aprovar fa ja quasi quatre anys un projecte d’estatut que, com tot el que aquí s’intenta fer, ha de sotmetre’s a la voluntat del sector més conservador de l’estat espanyol.  Si això no canvia, ho tenim fotut. Ho tenim ben fotut.

Jordi Pallarès

Written by MadeByMiki

22 Abril 2010 a 10:52 pm

5 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. A Mussolini el van fussellar els partisans i posteriorment el seu cadaver va ser translladat a Milà on va sofrir tot tipus de divertits ultratges: el van patejar publicament i després va ser penjat d’una gasolinera amb la seva amant.

    Així s’acaba amb una dictadura!

    Arqueòleg Glamurós

    23 Abril 2010 at 2:47 pm

  2. En quant a l’estatut… bé a mi em sembla un absurd i irresoluble debat bizantí sobre els essències d ela nació… tot i que té un capítol de drets i deures que subscric plenament!

    A Hospitalet la seu local ICV-EUiA organitza una xerrada dilluns amb Carlos Jimenez Villarejo de suport al jutge Garzón!

    Arqueòleg Glamurós

    23 Abril 2010 at 2:50 pm

  3. Tens tota la raó quant a la dictadura i falange. No entenc com poden ilegalitzar un partit com el de l’eskerra abertzale i no ilegalitzar el de falange (que també recolza una causa antidemocràtica i terrorista).
    I jo trobo que la unica solucio per deixar-nos d’estatuts i de baralles que no ens duen a cap lloc és que Espanya fos un estat federalista o bé (cosa ben difícil, per no dir impossible) que catalunya se separés.

    hector

    23 Abril 2010 at 7:43 pm

  4. Aps! No es per presumir, peró finalment Goldman Sachs ha acabat confessant que ells van ser elsque van provocar la crisi, tal com jo suggeria al meu cameo: http://www.elpais.com/articulo/economia/banquero/Goldman/Sachs/presume/provocar/crisis/elpepueco/20100423elpepueco_14/Tes

    Arqueòleg Glamurós

    24 Abril 2010 at 9:07 am

  5. Bé, el Garzón no és personatge de la meva devoció, sinó mireu la persecució d’independentistes que va ordenar realtizar durant els jocs olímpics del 92 i les tortures a aquests. Una altre cosa és que se’ls jutji per obrir les fosses de víctimes del franquisme, tot i que pel que tinc entès també el jutgen per altres coses…

    Sobre l’estatut crec que ja està mort i enterrat, el que és patètic és que triguin tant a dir que li han fet unes quantes retallades. Tampoc és un tema que em tregui la son, la veritat…

    Doncs, si, a l’estat espanyol hi va haver un pacte de silenci; -Tu podràs participar en la “democràcia” i jo no seré jutjat pels meus crims.
    Trist paper també el del PCE acceptant el rei, la bandera monàrquica i a sobre participant als pactes de la moncloa, és a dir el “reajustament” de l’economia espanyola que entre altres coses va significar obrir les portes a les privatitzacions i a l’acomiadament lliure. A part l’esquerra institucional es va acabar menjant tots els moviments de base: el sindicat CCOO, gran part del moviment veïnal,etc. I així estem avui dia…

    unaminoriaradical

    26 Abril 2010 at 7:56 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: