Il·lusió de llibertat, o reflexions que no es fan.
Aquest post ha estat escrit per en Jordi de Despiertos.net, blog que per desgràcia “ja no tenim entre nosaltres”. Per tant es plaer publicar aquest post. A veure si aconsegueixo comptar regularment amb la seva col·laboració.
Lo más piadoso del mundo, pienso, es la incapacidad de la mente humana para correlacionar todos sus contenidos. H. P. Lovecraft
Tres paraules han sonat molt els últims dies tant al carrer com als mitjans de comunicació autonòmics: estatut, manifestació i independència. Per resumir breument i cronològica els fets:
1. Es vota l’estatut amb una abstenció alarmant.
2. El PP l’envia al constitucional.
3. Quatre anys de deliberacions més tard ens el tornen una mica retallat.
4. Manifestació multitudinària en contra de la retallada, amb forta càrrega independentista.
5. Els partits polítics calmen els ànims afirmant que Catalunya te el nivell d’autogovern més alt en tota la història.
Això per una banda. Per l’altra, fa temps que es van celebrant arreu de Catalunya consultes populars sobre la independència. Tot i que no són oficials ni molt menys vinculants, diversos polítics les promouen i n’interpreten els resultats, sobretot els representants d’ERC i CIU.
Els resultats de participació són desiguals, però personalment els considero desesperançadors. La gent no es posiciona, ni a favor ni en contra, deixant molt clar que s’està més a gust al sofà de casa escoltant la tele que al carrer fent sentir la nostra veu.
Aquests dos fets tenen un punt en comú: En principi les consultes són un sondeig, una preparació, l’avantsala d’un referèndum oficial en el que el poble es pronuncii sobre la sobirania de Catalunya. De fet s’havia iniciat el moviment de recollida de 220.000 firmes per sol·licitar l’aprovació del referèndum. Es clar que per a que aquest pugui dur-se a terme satisfactòriament hauria de ser legal, constitucional.
L’estatut ja és reconegudament constitucional, i referent a les consultes populars diu que:
Artículo 122. Consultas populares.
Corresponde a la Generalitat la competencia exclusiva para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por la propia Generalitat o por los entes locales, en el ámbito de sus competencias, de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de consulta popular, con excepción de lo previsto en el artículo 149.1.32 de la Constitución.
Molt bé, la generalitat pot fer consultes populars excepte algunes excepcions. Anem a veure quines són:
Artículo 149.
El Estado tiene competencia exclusiva sobre las siguientes materias.
(em salto les 31 primeres excepcions)
32. Autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum.
És a dir: l’estatut no ens legitima a tirar endavant el referèndum per la sobirania. Els polítics ho deuen saber, perquè el passat dia 13 van tirar enrera la campanya per buscar el recolzament suficient per organitzar la consulta. Només va haver-hi un vot dissident, el del senyor Benach, que volia seguir tant si com no.
Però ja està… la manifestació ja s’ha celebrat, els polítics continuen tirant-se els plats pel cap, la gent torna a estar asseguda al sofà, en Puigcercós segueix apareixent a les consultes “de mentida” entonant les velles cançons, i aquí no ha passat res. Hem fet honor a aquella gran dita: Que tot canvii per a que tot segueixi igual…
—
..: MadeByMiki :.. 
Home, jo crec que no tot segueix igual al cap de 4 anys, jo ho veig tot força més crispat.
Surto pel meu poble i veig banderes competint per expressar contraposats sentiments patriòtics. La mala llet va en augment i a diari s’alimenten frustracions i desencisos.
Salut amic!!
Miki
18 Juliol 2010 at 10:46 pm
Miki,
gràcies per acollir aquest escrit. Trobo molt encertades les imatges que has utilitzat! Espero que no et faci baixar massa el nivell del blog, cosa per la que ja et demano disculpes ara 😛
Si, és cert, els extrems estan més crispats, però jo ho veig com una cosa temporal. Tanmateix, el tema de fons és que es fa molt de soroll, però al final… res de res.
Salut i merci altre cop!
jordi
18 Juliol 2010 at 11:12 pm
Ja tenim esquer per a pescar votets altra vegada! Els polítics anaven preocupats per la possibilitat que les properes eleccions anés a votar només la seva family i altres enxufadets (perdoneu la redundància). Pero, no! Ara ja tenen una altra pastanaga per a què el ruc segueixi tivant del carro, tant si es veu l’Estatut com a bo com si no. Em sembla recordar aquells versos de’n Martí i Pol: “Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara”. Sempre som al mateix punt i ens movem en cercles, i quan ja estàvem a punt de tirar les cartes, apa! altre cop a tornar a començar, a movilitzar-nos per un estatut que, llegit a fons, només sembla un exercici d’estètica i demagogia.
minosabe
19 Juliol 2010 at 10:41 am
Aleshores consideres que la gent és ruc, no? Com que no pensa com tu, no pensa, bé. El poema de Martí Pol que has citat i del que has tret un vers de context començava enfilant una agulla amb el fil d’un propòsit per acabar dient que tot està per fer i tot és possible.
RS
19 Juliol 2010 at 6:43 pm
Doncs jo estic totalment d’acord amb Minosabe els “nostres” polítics ja tornen a ser a la “pole position”, tots ben col·locats i esperant que les ovelles tornin a votar-los, és un cercle viciós.
madebymiki
19 Juliol 2010 at 9:13 pm
La voluntat del poble català i la capacitat de decidir, en un sistema parlamentari, recauen en el Parlament i aquest ha dit per una unimitat quasi total que de prosseguir amb la guerra de banderoles i plebiscits rian de rian.
Doncs ja està, no cal que seguim discutint, ni fent drames, ni marxes sobre Roma! El poble català tornarà a decidir al Octubre i allí podrem veure quants vots tenen els partits ultraespanyolistes, els estatutaris i quants els ultranacionalistes catalans de Laporta & cia!
Jo per la meva banda prefereixo seguir parlant dels problemes de els persones i no de els banderoles!
Arqueòleg Glamurós
19 Juliol 2010 at 4:52 pm
Si és que ja ho deien els punks dels 80’s: “las banderas son trapos de colores”, “un país es un invento, un país es una estafa, un país es algo, para lo que nadie me ha pedido mi opinión”, “un patriota, un idiota”.
madebymiki
19 Juliol 2010 at 9:24 pm
No crec que tot segueixi igual. Ja vaig dir fa temps que a manca de lideratge els polítics es mouen per reacció. Està canviant la centralitat política i es veuen arrossegats a posicions més sobiranistes. Això no farà canviar res d’avui per demà, les coses mai canvien d’avui per demà, però les coses poc a poc canvien.
RS
19 Juliol 2010 at 6:37 pm
Evaristo, era un visionari! xD
Jo ja estic bastant cansat de sentir a parlar del mateix i aviat amb les eleccions tornarant a dónar pel sac. Els nacionalismes es retroalimenten entre ells.
unaminoriaradical
19 Juliol 2010 at 9:31 pm
Tens raó, quan no hi havia democràcia, cap polític et podia donar pel sac, de fet ni te n’assabentaves de la política. Ja n’estàs cansat, doncs prefereixo cansar-me i afartar-me de la política que no poder-ne parlar. El futur és massa fràgil.
RS
19 Juliol 2010 at 11:41 pm
RS, els versos de’n Martí i Pol que jo he citat són, de tot el poema, els que l’autor va viure, perquè la resta, els desitjos, els projectes , aquells que diuen “Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible” són pur voluntarisme, ingenuitat i un fora de joc flagrant, no sabent com és realemnt el país al qual ell sembla voler representar… Ja fa anys que és mort i els únics versos que retraten la realitat són els que vaig esmentar al primer comentari.
L’estatut és un invent per a guanyar vots, fidelitzar clients i fer-ne d’altres a cost zero. Tothom sap que ningú moura un mil·límetre les seves posicions i que, tot i així, tots hi guanyaran… És com la música militar i els discursos patriòtics trobant enemics externs abans de declarar una guerra: “Prietas las filas, recias, marciales (…) Mis camaradas fueron a luchar, el gesto alegre y firme el ademán; la vida a España dieron al morir,
hoy Grande y Libre nace para mí ” … Pues lo mateix però en versió catalana i actualitzada.
minosabe
20 Juliol 2010 at 10:09 am