Maquillatge o tanatopràxia?

En els darrers cinc anys -podríem dir 50, però així ho entendrem millor-, hi ha dos grans esforços que convergeixen. Tots a una, el poder i els medis de comunicació treballen en una incansable estratègia de maquillatge de la realitat, i nosaltres ens esforcem de manera inhumana en fer veure que ens ho creiem.

La qüestió és que aquest maquillatge, a la que t’ho mires be és per totes bandes. El trobem a les enormes xifres d’atur que patim, maquillades a base -entre d’altres coses- d’excloure una immensa quantitat d’aturats de les llistes pel senzill fet d’estar realitzant algun curs. I ben segur que aquesta qüestió és extrapolable a tot tipus d’estadístiques retocades que ens serveixen per esmorzar, dinar o sopar i nosaltres digerim sense contemplacions.

Ara resulta que he pogut saber, que aquelles xifres optimistes sobre les venda de pisos a Espanya també pateixen aquest maquillatge tant ben estudiat. Com s’ho fan?, doncs és ben senzill, com sempre es tracta d’ometre certa informació que és transcendental per saber on som i cap on anem. El truc, digne d’un gran il·lusionista com en David Copperfield és el següent: Direm que les vendes de pisos, ho sigui les escriptures han augmentat un 20% respecte l’any anterior -que be, sortim de la crisi!- però ometrem certa informació que no volem que se sàpiga massa: un 30% de les escriptures que s’han fet aquest any son embargaments, execucions hipotecàries i donacions a compte.

Ho sigui que el que serien unes estadístiques clarament negatives, per art de màgia s’han tornat -amb el maquillatge convenient- en uns fantàstics números que ens fan somniar en que aviat “tot tornarà a ser com abans”.

Jo us donaré la meva versió dels fets, la versió d’un observador llunyà i sense coneixements profunds sobre el tema: Els pisos baixaran molt de preu. Els bancs no saben que fer-ne de tants com en tenen, però davant l’impossibilitat absoluta de cobrar prefereixen quedar-se el pis que sense res. És possible que el govern hagi d’anular part o la totalitat de les ajudes que dona a l’hora de comprar-los. Fins ara s’han mantingut molt cars de manera totalment artificial, però la llei de l’oferta i la demanda s’acabarà imposant.

Crec que no podem ser tant innocents i creure’ns tot el que ens diuen des de el govern, els bancs o els seus medis afins. Ens han enganyat massa vegades i res em fa pensar que les coses hagin canviat en lo més mínim. Lo realment important és la tendència, i ja sabem cap on va. Faríem be de ser escèptics davant de tot el que ens transmeten, no es mereixen que ens els creiem.