..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

La revolta del 2011.

with 19 comments


No ho he fet mai, però avui us explicaré una petita història, improbable, però amb la sana intenció d’incitar a la reflexió.

La Revolta del 2011.

Dia 1 de febrer del 2011, un grup d’estudiants i de joves anti-sistèma s’han reunit a la Plaça de la Universitat de Barcelona, protesten per la detenció de vuit companys seus per part de la policia. Cap a les 4 de la tarda els anti-disturbis fan acte de presència, i a part de fer acte de presència comencen a repartir cops per dissoldre els manifestants. Això crea una certa solidaritat cap els estudiants i joves, i molta gent es manifesta de manera espontània per molts llocs de la capital catalana.

Els sindicats d’estudiants i els de professors convoquen una vaga per a demanar l’alliberament dels detinguts, però aquesta petició no serà escoltada.

L’endemà, dia 2 de febrer, els vuit detinguts acudeixen a declarar cantant “La Internacional”, a la sortida la policia dissol la manifestació de suport a aquests joves amb força violència. La situació es complica al centre de la ciutat, concretament al Raval on els manifestants fan barricades amb tot el que troben, bolquen i cremen cotxes i lluiten amb la policia amb tot el que tenen a les mans. Immediatament es declara l’estat d’excepció al barri i molts treballadors i aturats s’afegeixen a la revolta fent-la molt més generalitzada.

3 de febrer, la revolta segueix amb total intensitat, alguns partits d’esquerres i sindicats canvien d’estratègia i recolzen la rebel·lió popular, queda clar que molts treballadors seguiran l’exemple dels estudiants, de motius no els hi falten.

5 de febrer, la policia decideix entrar a la universitat ocupada per milers d’estudiants, allà hi han greus altercats, molta gent de Barcelona ajuda a curar a molt joves ferits pels policies i alguns s’afegeixen a la revolta, s’aixequen més barricades i la batalla campal te com a resultat oficial 367 ferits i 460 arrestats, es cremen 200 cotxes a aquella batalla, alguns d’ells de policia.

6 de febrer, la situació és caòtica, varis tancs de l’exèrcit entren a la ciutat amb l’objectiu de netejar les barricades i intimidar als manifestants, el poble increpa i insulta als soldats. Els sindicats convoquen una vaga general pel dia 8 de febrer.

8 de febrer, tots els estudiants empresonats han estat alliberats, però això no calma als 400.000 manifestants que hi ha per tot Barcelona. Aquell dia sembla que la policia hagi desaparegut, els manifestants es dirigeixen espontàniament cap a les universitats i les ocupen penjant centenars de banderes anarquistes.

9 de febrer, molta gent pren l’exemple dels estudiants i s’ocupen infinitat d’empreses, els funcionaris públics majoritàriament fan el mateix.

10 de febrer, uns 15.200 treballadors de la fàbrica SEAT de Martorell es tanquen tota la nit a l’empresa segrestant els seus directors.

11 de febrer, milers d’estudiants de tot l’estat marxen cap als polígons industrials on els treballadors segueixen en vaga, la parada industrial és total a Euskadi, Madrid, Catalunya i a moltes empreses grans.

12 de febrer, es convoca un altra vaga general pel dia 16, a aquesta vaga general si afegeixen totes les televisions públiques i els controladors aeris.

13 de febrer, el sector dels combustibles, el transport públic de Barcelona i Madrid, RENFE, les drassanes, gas natural i les companyies d’electricitat s’afegeixen a la vaga.

14 de febrer, la retirada de diners als bancs es limita a 100 euros per persona, a l’estat li fa por que els banquers s’afegeixin a la vaga.

15 de febrer, els ferrys no poden funcionar per falta de combustible, els comerços de Barcelona s’afegeixen a la vaga del 16 de febrer. Es demana la jornada de 35 hores setmanals, una edad de jubilació més baixa, la derogació de les lleis anti-vaga, un salari mínim de 1000€ mensuals i la retirada de la influència i manipulació del govern a les televisions públiques.

17 de febrer, els professors es declaren també en vaga, s’altera la producció a les empreses.

19 de febrer, molts agrigultors tallen els accessos a les ciutats, Lleida queda totalment aïllada. Zapatero surt a la televisió demanant un canvi d’actitud, Artur Mas fa el mateix a la Generalitat. La Generalitat està totalment protegida per infinitat de policies, però no passa el mateix amb la Borsa, que és assaltada i cremada, el ministeri d’economia de Madrid es salva “in extremis de la seva ocupació i destrucció a mans de la multitud”.

22 de febrer, el govern garanteix una pujada del 35% del salari mínim industrial i de un 12% per a la resta de treballadors. 600.000 persones es manifesten a Barcelona demanant un “govern del poble”.

25 de febrer, el govern de Zapatero convoca eleccions per dintre de 40 dies. Promet mesures suaus si el poble torna als seus treballs, a les universitats i escoles.

30 de febrer, la majoria de vagues ja s’han acabat, els pocs que queden protestant son dissolts per la policia i l’exèrcit.

Ha estat tot un mes de mobilitzacions, vagues, violència, boicots, enfrontament amb la policia i l’exèrcit, barricades, ocupacions, crema de cotxes, destrucció de mobiliari públic, o sigui rebel·lió i revolta popular en el seu estat més pur. Molta gent estrangera ha participat junt als estudiants i anti-sistèma que han començat tot això.

Pràcticament son la mateixa persona!!

Pràcticament son la mateixa persona!!

Aquesta història ficció que us he explicat, no és inventada -vaig justet d’imaginació-, de manera totalment exacta, he traslladat els fets que van passar el famós maig francès del 68 a la Barcelona actual. La gràcia de tot això radica en la glorificació d’aquells fets per part de molts dels polítics que avui ens governen. Hi ha molta gent que diu que era allà quan això va passar, que va ser fantàstic, històric, però quants d’ells avui pensarien el mateix si això passes a la Barcelona actual?. Quin ingredient és el que fa que això sigui molt bo a París i molt dolent a Barcelona?. Se’m acudeixen moltes preguntes, i ja espero respostes “excusa”, que si allò era un altra època, que si la situació política era diferent…

Hi ha gent que es passa la vida demanant que la gent es mogui, protesti, faci alguna cosa, i quan això passa son els primers a queixar-se i criticar-los, a tots aquests us dedico el post, i a tots aquells “estrangers” que fa 42 anys eren a París tirant pedres a la policia de dia i bevent via les golfes del barri llatí per la nit .

Aquí teniu un clar exemple de la enorme hipocresia de molts, una notícia de fa un parell d’anys: “El cantautor de Xàtiva ha reviscut el recital que va tenir lloc al vestíbul de la Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials davant de 6.000 estudiants que el Maig del 68 clamaven llibertat a les autoritats franquistes. Raimon ha obert el concert amb “Entre la nota i el so” i “T’adones amic”, peces que han impregnat d’emoció el recinte. A l’auditori hi havia cares conegudes, entre els quals diversos ministres, com Miguel Sebastián, Bernat Soria, Bibiana Aído i Elena Salgado.”

Anuncis

Written by MadeByMiki

9 Novembre 2010 a 9:41 am

19 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. et juro que quan he llegit els primers dos dies i has citat als estudiants el primer que m’ha vingut a la men és “aquest es pensa que això és França!” 😀

    M’ha encantat el post, però permeta’m que et retorni a la NOSTRA realitat:
    http://blogs.publico.es/escudier/385/sin-noticias-de-los-estudiantes/

    jordi

    9 Novembre 2010 at 4:51 pm

    • Bona vista, de seguida has vist que això no podia ser BCN, queda clar que la història era de ficció…

      madebymiki

      9 Novembre 2010 at 10:25 pm

  2. Algun dia podrem viure d’aquestes utipoies?? Tant de bo es complissin, però tots sabem que això és gairebé impossible. L’esperit del 68 francés no ha viscut grans dies a espanya.

    Crític de cine

    9 Novembre 2010 at 5:48 pm

    • Jo tans sols volia mostrar la extrema hipocresia dels que veneren el maig del 68 i a l’hora reneguen de qualsevol moviment autòcton, especialment els nostres polítics.

      madebymiki

      9 Novembre 2010 at 10:27 pm

  3. Quin post més bo!!! Això jo ho he viscut!!

    http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53662676683&PAGINACIO=4&ID_PAGINA=200806163&ID_FORMATO=9&PARTICION=2006&SUBORDRE=3&SECCIO=&CANAL=51234151852&NAVEGACIO=%27SI

    Ja em perdonareu però salvant les distàncies hi va haver un principi d’això quan ens vàrem tancar a la Central. Poc a poc les associacions de veïns i alguns professors van anar donant-nos suport tot i els atacs dels mitjans de comunicació. Quan ens van desallotjar, vam organitzar la manifestació el vespre següent (una de les manifestacions d’estudiants més grans que hi ha hagut a Barcelona) més o menys es complia el que anaves dient.

    El problema va ser que no ens vam posar d’acord. La policia esperava el pitjor i s’havia preparat molt bé i les coordinadores es van cagar a les calces. Tots portàvem un llibre per enfrontar-nos a la poli, teniem la batalla guanyada, però les assemblees van decidir “donar-los una lliçó” i girar cua pacíficament.

    Tot el que expliques va estar a punt de passar fa un any i mig si passés ara tot aniria diferent creu-me. Lo més bo és que tornarà a passar.

    @Jordi: pel 80% de la gent aquesta és la realitat no t’ho negaré però per exemple, després del desallotjament amics meus a favor de bolonya estaven al meu costat a la manifestació. No es poden relativitzar tant les coses i pretendre ser fidedigne.

    El problema és que tenim molt poca memòria i no ens en recordem del que som capaços de fer. Gràcies pel post!!!

    fcesc

    9 Novembre 2010 at 6:20 pm

  4. Doncs així és una història de ficció basada en fets reals… i no, no tenim ni sabem de que som capaços, que hi farem…

    madebymiki

    9 Novembre 2010 at 10:29 pm

  5. Al llegir el dels joves que cantaven La Internacional, he rememorat també el maig francès. Llàstima que el conte tingués un final tant dolent. I no em refereixo a la qualitat del text, que és innegable 🙂

    Gràcies pel teu comentari per cert. Intentaré publicar articles tant regularment com pugui. Grècia només és el principi.

    Ens veiem.

    Wilhelm Liebknecht

    9 Novembre 2010 at 11:44 pm

    • Gracies per comentar, m’ha agradat molt el teu blog, hi passaré sovint.

      Salut!!

      madebymiki

      10 Novembre 2010 at 12:12 am

  6. El paral.lalismes son complicats, pero m’has fet recordar a Lluís Llach, per que crec que ha estat una persona coherent que sempre ha estat en la mateixa línea. No el vaig veure en directe, pero va ser el morbo del seu ultim concert a Verges, on politics actuals quedaven totalment desfasats i superats pels comentaris politics que va fer en Lluis Llach.
    Salut

    SalvadorPla

    10 Novembre 2010 at 12:49 am

    • Si, però ells van fer el seu paper, no s’immuten mai, son uns professionals de la hipocresia. Bona comparació.

      madebymiki

      10 Novembre 2010 at 9:46 am

  7. em temo que no passarà però tindré medicaments a prop per si he d´entrar a la facultat a guarir ferits.

    germaneta aneta

    10 Novembre 2010 at 10:54 am

  8. El principal problema és el fet que ho hagin de liderar i dur a terme de forma exclusiva els antisistema, mentre que a França generalment son els estudiants en general. Aquí la majoria d’estudiants estan més preocupats per fer un botellón més gran que la ciutat del costat…

    caleglin

    10 Novembre 2010 at 10:55 am

    • Potser és que els medis volen fer veure que el problema son els antisistema, suposo que hi ha tot tipus de gent, això si son una minoria clarament.

      madebymiki

      10 Novembre 2010 at 11:01 am

    • Discrepo.
      Els estudiants (almenys UB) pel que estan més preocupats és per poder aprovar i començar a treballar.
      Els murs grisos de les parets del Campus Raval són un petit exemple de com habiliten l’espai universitari per a que l’estudiant només pensi en fer els deures que li han posat i no faci aquell exercici tan perillós que és ser crític.

      Miki, bon post per no ser el teu registre habitual.

      conjuntbuit

      10 Novembre 2010 at 1:24 pm

      • Només generalitzava, per suposat tot depèn de l’estudiant i de la carrera que faci. Pel que he vist, en general tots els estudiants de carreres tècniques solen ser més de l’estil que dius tu (a excepció dels d’Enginyeria Química a la URV), i els de carreres on predominen les noies o carreres fàcils (magisteri, educació social, treball social, pedagogia, etc) solen ser els que munten les farres. El que és cert és que a molts tot el que siguin protestes els hi fa massa mandra, mentre que si els hi dius de sortir ja s’ho pensen.

        I això només comptant universitaris, perquè a nivells inferiors… Però de nou només generalitzo.

        caleglin

        10 Novembre 2010 at 1:30 pm

  9. Miki, també et surt bé i ho fas bé, quan surts del que dius és el teu registre habitual. Bon post.

    Això no és França. El que passa és que no cal donar-li més importància al tema, no ho serà mai. No li donem més voltes. Ni els treballadors, ni els estudiants (sempre parlant en general) d’aquí tenen les complicitats polítiques que tenen allà.

    Tampoc els estudiants i els treballadors d’aquí són els mateixos dels 70 en aquí.
    Molts polítics dels que ara ens “manen” són coetanis o admiradors sentimentals del maig del 68, però no crec volguessin que una cosa similar tingués lloc a Barcelona.

    Tomàs

    10 Novembre 2010 at 6:12 pm

  10. A mida que anava llegint se m’estava fent la boca aigua fins que… he llegit que era a França.

    anomenatinutil

    11 Novembre 2010 at 12:29 am

  11. Molt bon exercici de reflexió!

    PD: Carai amb els francesos…

    Higini

    11 Novembre 2010 at 6:58 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: