..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Previsiblement irracionals.

with 12 comments


Arran de les últimes eleccions i de la polèmica sorgida entorn de la capella de la UB, he estat donant tombs a una qüestió que em sembla molt interessant: l’aferrament de les persones a les nostres idees, tant polítiques com religioses.

Personalment considero que la gent no te ni la més mínima idea de a qui voti ni en què creu. Un exemple senzill: al meu poble gairebé el 50% clavat de població va votar CIU la setmana passada. Si demanéssim a aquestes gairebé 6.000 persones que ens expliquessin el programa de CIU, més enllà del pla d’austeritat i de l’auditoria de comptes, em jugaria parts vitals de la meva anatomia a que molts no sabrien què contestar.
Si a més els demanem que ens el comparin amb el del partit que havien votat a les eleccions anteriors, en cas d’haver-ne votat un altre, es podrien donar situacions esperpèntiques.
La idea doncs és que la gent es mou pel clamor popular o per comparació: si amb aquests anem malament, amb els altres anirem bé. Moltes vegades no sabem ni qui és el tercer de la llista del partit, però els votem igual. O és que tot el jovent hipyprogre que va votar a Laporta sabia que anava de la maneta amb Sala-Martín i coneixia els ambients econòmics en que es mouen aquests dos?

Pitjor passa amb la religió. De petit t’inscriuen al club i ai de tu que et canviïs a un altre o et donis de baixa. Si sortim al carrer i preguntem al ciutadà mig en què consisteix la seva religió segurament el ficarem en un compromís. Si ja comencem a demanar aspectes més “tècnics” com diferències entre catòlics, protestants, anglicans, vincles entre cristianisme i islamisme, etc. la cosa pot acabar com el rosari de l’aurora. En què creiem? En alguna cosa. Algú s’ha llegit el seu llibre sagrat? Probablement els mateixos que s’han llegit el programa del seu partit polític.
En política almenys hi ha la percepció social de que és acceptable canviar de partit si els seus líders comencen a tenir actituds estrafolàries. En religió el tema ja és més complex… Us heu preguntat que passaria si en Rajoy mantingués la mateixa actitud que el papa si alguns alcaldes de poble fossin acusats de pederàstia? Com li afectaria, al partit?

Una de les persones que més ha escrit sobre les decisions que prenem al llarg de la nostra vida és Dan Ariely, professor del MIT. En el llibre detalla tota una sèrie d’experiments fets als llargs dels anys per comprovar les respostes de la gent a molt diverses qüestions, majoritàriament de d’índole econòmica, però fàcilment extrapolables a la resta de camps.
Ariely conclou que el cervell és incapaç d’emetre judicis amb un únic element, sempre necessita comparar. I generalment compara amb la primera decisió de la qual te constància, i a aquesta decisió l’anomena àncora, perquè si no hi posem remei limitarà els nostres moviments per sempre. El problema, comenta l’autor, és que moltes vegades aquesta decisió va ser en el millor dels casos poc meditada, com la primera vegada que vas a votar amb 18 anys i un cap ple de qui sap què; aleatòria o pitjor encara, induïda, com en el cas de la religió.

És en base a aquestes decisions que construïm les nostres escales de valors, elegim una carrera, estructurem la nostra vida… Per sort no tot és dolent, ens podem lliurar de l’ àncora. I per fer això només es necessiten 3 coses: temps per pensar, ganes de pensar i voluntat de pensar obviant tot allò que creiem saber allò en què pensem.

MadeByJordi.

Written by MadeByMiki

3 Desembre 2010 a 11:31 pm

12 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. moltes gràcies per fer-me un lloc a casa teva, Miki! Sempre és un honor i un plaer poder participar en el teu blog. Espero no fer-te caure massa els stats😀

    jordi

    4 Desembre 2010 at 12:14 am

    • No em preocupen les estadístiques, tampoc tinc tant a perdre… a aquest blog vull creure que és prioritària la qualitat dels lectors, comentaris i col·laboradors, i això supera totes les meves expectatives.

      Mil gràcies per compartir aquest post, l’he llegit i re-llegit i és collonut, no sé de on treus aquesta informació tant interessant.

      Salut amic!!

      madebymiki

      4 Desembre 2010 at 12:40 am

  2. Hola Miki-Jordi.

    Atenció món, ha nascut un duet més perillós que aquells que feien Sinatra i Sammy Davies Junior.

    Vigileu que recull a Wikileaks del que es diu de vosaltres, sou un perill social evident. L’acusació? Feu pensar les persones. És imperdonable.

    Si a més d’això fóssiu controladors aeris, al paredó directament.

    Entrant en temàtica: sou molt valents en apostar “parts vostres” encara que siguin no vitals. És d’una valentia pròpia dels màrtirs.

    Segur que portem àncores que fan de rèmores. El problema de l’alliberament que proposeu, amb Dan Ariely, és que és un llarg i tortuós camí (com deia la cançó).
    Segur que hi ha hagut transvasament de vots, crec que és d’esperar en una situació de crisi com l’actual. Esperem a veure que passarà a les generals. A no ser que ja s’estigui sortint de la crisi, la dreta guanyarà sense baixar de l’autobús, no els caldrà ni fer campanya.

    Bon post a dos. Felicitats.

    Tomàs

    4 Desembre 2010 at 10:16 am

    • El post és 100% MadeByJordi, el que passa és que tenim una gran sintonia per no haver-nos vist mai… potser és per això.

      A veure si puc fer treballar més a aquest “negre”, que ho fa molt be i a bon preu, a més ja som dos els culpables i provocadors.

      Gràcies com sempre Tomàs!!!

      madebymiki

      4 Desembre 2010 at 12:59 pm

    • jajaja! moltes gràcies! he rigut molt amb el comentari🙂

      jordi

      4 Desembre 2010 at 4:00 pm

  3. Aquest concepte de l'”àncora” m’ha agradat És com una mena de prejudici primigeni que tenim cadascun de nosaltres. Suposo que això no és ni bo ni dolent; és, simplement. En definitiva, sempre ens enfrontem a la vida carregats amb els nostres prejudicis. Fins i tot els matemàtics s’enfronten a la seva disciplina amb prejudicis: els anomenen axiomes, però és la mateixa cosa.
    Aquest senyor Ariely em sembla força interessant.

    Ferran

    4 Desembre 2010 at 11:13 am

    • A mi també, al llegir el post em vaig quedar entusiasmat amb el concepte “d’ancora”, crec que cal fer una ullada a la feina del senyor Ariely…

      madebymiki

      4 Desembre 2010 at 1:11 pm

  4. Això de les àncores m’ha recordat una conversa que vaig tenir fa poc amb algú:
    – M’agrada el plantejament que fa el partit X; se’ls veu coherents i semblen honrats, em donen confiança.
    – Així doncs, aquest any votaràs a X?
    – No, votaré a Y que és el que faig sempre
    (surrealista, oi?, aquest estava ancorat fins els moll de l’os!)

    Pel que fa a la religió, ara que m’hi heu fet pensar (temps, ganes, voluntat… i un munt de gelocatils, eh!) em sembla que en moltíssims casos caldria canviar el terme convicció pel de tradició: No, no anem mai a missa, però bategem el nen per fer contentes les iaies…(?!?). Però el cas és que encara que en el fons no t’ho creguis, segueixes amb l’anclatge i el perpetues en els teus fills. Curiós, molt curiós.

    Felicitats per aquest tàndem. No sé si és la primera vegada, però espero que no sigui la darrera😉

    montsellado

    4 Desembre 2010 at 9:19 pm

    • La veritat és que som reincidents, i si és per mi aquesta no serà la darrera vegada, en Jordi és un crack i em va saber molt greu el dia que el seu blog va “passar a millor vida”.

      Veig que això de les àncores en ha enganxat a tots!

      madebymiki

      5 Desembre 2010 at 12:53 am

    • Hola!

      Moltes gràcies pel comentari! Com diu en Miki, veig que això de l’àncora ha calat força!
      Si voleu més informació, el llibre a que faig referència és “las trampas del deseo”. Ho se, sona entre novel·la eròtica i d’autoajuda, però en aquest país som així, traduint. El cert és que el títol original és el que li hem donat al post “previsiblement irracionals”.
      Tot allò referent a les àncores es al capítol 2, si no m’equivoco (potser al 3 :P) però recomano especialment el capítol 4: Normes socials VS normes empresarials.

      Salut a tots!

      jordi

      5 Desembre 2010 at 12:20 pm

  5. Jo en conec de jovent hipyprogre que va votar a Laporta! I em quedo amb la reflexió final sobre el fet de pensar, estic segur que a la majoria ens aniria bé aturar la nostra vida (i no fa falta pas massa estona) i replantejar-nos allò que creiem, i perquè n’estem convençuts de que és veritat. Alguns cops, pensaments que tenim com a grans certeses no són més que mites que un dia ens van explicar i encara no ens hem dignat a verificar-los.

    Arreveure!

    PD: A veure si puc llegir aquest llibre!

    Sergi

    5 Desembre 2010 at 9:50 pm

  6. OH!! M’havia perdut aquest post!! Quan la raó sona…
    A vegades està molt bé fer autocrítica o senzillament preguntar-nos quí som.

    Si no fem un mínim esforç autoreflexiu i d’autoconsciència, l’ésser humà és irracional i incoherent per naturalesa. S’intenten justificar les accions incoherents sota raonaments pretesos racionals, desdeny, apatia o simplement violència.

    Cal dir que sota l’organització social i mediàtica actual l’autoconsciència està inhibida intencionalment, sobretot en la gent jove.

    Només cal fixar-se en el consum d’atidepressius, calmants i porgrames de teleporqueria.
    He arribat a sentir “pensar és de tontos” (textual) a les aules de la UB.

    fcesc

    12 Desembre 2010 at 8:48 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: