..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Obsolescència Programada a TV3.

with 11 comments


Ahir a la nit al fantàstic i maltractat programa “Sense Ficció” de TV3 vàrem poder gaudir d’un altre gran documental, en aquest cas tractava sobre l’obsolescència programada.

Des de els anys 20 les empreses es van posar d’acord per escurçar la vida útil dels productes amb l’objectiu de vendre més. “Un article que no es fa malbé és una tragèdia per els negocis” (frase d’un manual de publicitat de 1928), així començava Joan Salvat la seva presentació d’un documental que hauria de ser més que recomanat, indispensable.

Els objectius clars de les empreses son arribar a l’espiral actual i COMPRAR-LLENÇAR-COMPRAR constantment, un objectiu rendible per a les empreses però insostenible i criminal pel medi ambient i la nostra economia domèstica.

El fantàstic documental ens porta a Livermore (California), on s’ha descobert una bombeta que porta 109 anys encesa (954.980 hores) i funcionant perfectament, avui es necessitarien 1000 bombetes per arribar a aquesta durada. Les bombetes van ser les pioneres en l’obsolescència planificada, el 1924 les empreses se’n van adonar del “gran problema” de la llarga durada de les bombetes, es van reunir a Ginebra i van signar un paper secret anomenat “Phoebus” amb el compromís de controlar la producció, repartir-se el mercat mundial i limitar la durada de les bombetes.

La primera bombeta fabricada per Thomas A. Edison (va ser el 1881) tenia una durada de 1500 hores, el 1924 després de la signatura del pla secret “Phoebus” la durada va ser limitada a 2500 hores, més endavant la vida útil va tornar a ser reduïda a 1000 hores.

Es van invertir molts de diners i esforços per fer unes bombetes amb una durada limitada i per controlar a les empreses amb l’objectiu de que no produïssin o anunciessin durades superiors. S’instal·laven bancs de proves, i els fabricants que no complien amb les limitacions de durada eren durament multats.

El 1942 els Estats Units van descobrir aquestes pràctiques i va denunciar a “General Electric” i a la resta de fabricants, les acusacions van ser: fixar els preus, la competència deslleial i reducció de la durada de les bombetes. El tribunal va emetre la seva sentència l’any 1953, i els jutges van prohibir a les empreses limitar la durada de les bombetes, evidentment les empreses van seguir fent el que els interessava i no van fer cap cas de la sentència. Els següents anys es van patentar molts nous tipus de bombetes, alguna amb durada garantida de més de 100.000 hores, però cap d’elles va sortir al mercat.

La obsolescència programada va néixer amb la societat de consum i la fabricació en serie, i va íntimament lligada a la publicitat i el crèdit. La publicitat ens sedueix i l’obsolescència ens obliga a consumir contínuament, això s’ensenya a diari a les escoles de disseny i d’enginyeria. Per altra banda, al bloc soviètic, on els productes es feien per durar, tant les neveres com les rentadores tenien una vida mínima de 25 anys.

Resulta especialment paradoxal que aquesta societat basada en el consum constant, el malbaratament impune de matèries primes i la generació d’infinitat de deixalles no consideri aquests comportament com a punibles.

És molt més fàcil fer sentir culpable al ciutadà de tots els mals i a més obligar-lo a reciclar, pagar infinitat d’impostos “ecològics” i si pot ser portar-se les bosses de casa per anar a comprar. Mentrestant es permet que les empreses insereixen xips per fer espatllar els seus productes al cap d’un temps d’ús, fabriquen productes deliberadament defectuosos i pacten fer el mateix per treure més benefici a costa de contaminar el món amb les seves deixalles.

Aquí teniu el documental:

http://www.tv3.cat/videos/3270630?tc=35

Coincidim amb en Tomàs:

http://trt2009.wordpress.com/2010/12/17/comprar-llencar-comprar/

Porto temps fent-me pesat amb aquest tema:

https://madebymiki.wordpress.com/2010/04/13/obsolescencia-impune/

Advertisements

Written by MadeByMiki

17 Desembre 2010 a 11:11 pm

11 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. Hola Miki. Quina casualitat!

    Ahir vaig llegir un artícle sobre el tema i per això vaig veure el documental per TV3. Em va agradar molt i vaig decidir fer un post sobre aquest tema.

    D’haver-ho sabut el podríem haver treballat conjuntament.

    Ja he vist que al post li has donat el teu toc personal. Fantàstic.

    Tomàs

    17 Desembre 2010 at 11:42 pm

    • Gràcies maco!!
      M’ha fet molta il·lusió coincidir amb el tema, crec que se’n ha de parlar molt més i reclamar que les coses canviïn. Com sempre m’ho he passat molt be llegint-te, treballar el tema junts?, uf!, crec que escrius i t’expliques amb més habilitat que no pas jo… però potser amb el mateix tema i per separat hem arribat a més gent.

      Bon cap de setmana i a seguir produint!!

      madebymiki

      17 Desembre 2010 at 11:49 pm

  2. Quanta raó que tens amb que “sense ficció” està tremendament maltractat. Fiquen aquests documentals a unes hores que la majoria dels mortals no poden veure!

    A mi em va deixar amb la boca oberta el tema de la impressora! Ja no és que fabriquessin els components de forma que es gastessin ràpidament. És que portava un “cronòmetre” intern que li deia quan havia de deixar de funcionar!!!! Se’t queda cara de tonto quan veus q reiniciant-lo amb el programa del rus aquell tornava a funcionar… sense paraules, vaja!

    jordi

    18 Desembre 2010 at 1:06 am

    • Aquests programes que justifiquen una televisió pública els amaguen a hores impossibles, tot i així son tan bons que val la pena divulgar el seu missatge.

      Felicitats per la gran acollida al teu darrer post, però no et passis que com segueixis tenint més èxit que jo et foto fora!!! 😉

      madebymiki

      18 Desembre 2010 at 9:33 am

  3. Això explicaria perquè algun sweter del Zara se m’ha encongit a la primera tot i rentar-lo amb aigua freda.
    El documental està molt bé. Trobo a faltar alguna referència a l’altra pota de “l’invent”, és a dir a l’intent constant de crear noves necessitats, nous articles de consum i variar-los continuament mitjançant una altra estratègia de manipulació massiva anomenada “moda”.
    Ni els programes espacials estan lliures d’aquest tipus de manipulacions per les quals una empresa intenta imposar un producte caríssim quan ja n’hi havia un de molt barat que feia el mateix. Llegiu, sinó, el que deia en Pedro Duque, l’astronauta espanyol:

    “Estoy escribiendo estas notas en el Soyuz con un boli barato. ¿Por qué tiene eso importancia? Resulta que llevo diecisiete años trabajando en programas espaciales, once como astronauta, y siempre he creído, porque así me lo han explicado, que los bolígrafos normales no escriben en el espacio. La tinta no cae, decían. Escribe un momento boca abajo con un boli y verás como tengo razón, decían.En mi primer vuelo, como todos los astronautas del Shuttle, yo llevé un boli muy caro de esos que tienen el cartucho de tinta a presión. Sin embargo, el otro día estaba con mi instructor de Soyuz y vi que estaba preparando los libros para el vuelo, y estaba poniéndonos un boli con un cordel para escribir una vez en órbita. Ante mi asombro, me dijo que los rusos siempre han usado bolis en el espacio. Yo también metí uno nuestro, de propaganda de la Agencia Europea del Espacio (no vaya a ser que los bolis rusos sean especiales) y aquí estoy, no deja de funcionar y ni “escupe” ni nada. A veces prever demasiado las cosas impide hacer intentos y por lo tanto las cosas se construyen más complicadas.”

    minosabe

    18 Desembre 2010 at 10:27 am

    • Molt bo lo del Pedro Duque!!, el món de la moda és un dels camps on més es practica l’obsolescència en tots els seus camps, al documental parlen de com es fabriquen les mitges perquè no durin gens, val la pena veure’l tot.

      Gràcies pel comentari.

      madebymiki

      18 Desembre 2010 at 10:36 am

  4. Molt bó i preocupant el documental! Jo sempre havia pensat això en relació als telèfons mòvils i els cotxes.
    Sempre m’he preguntat que passaria si una petita empresa decidís saltar-se aquesta obsolència i fer productes que duressin moltíssim,: arrasaria al mercat, suposadament lliure, o la ma invisible d’Adam Smith se li llençaria al coll?

    Arqueòleg Glamurós

    18 Desembre 2010 at 10:47 pm

    • Per desgràcia aquesta “estratègia” consumista és generalitzada, si algú s’atreveix a fer productes que durin segur que l’acusen de violació…

      madebymiki

      19 Desembre 2010 at 10:18 pm

  5. no el vaig poder veure però el miraré del teu enllaç quan trobi un moment. Vaig veure l’anunci per això, de tothom s’ho imaginava, i és cert. Jo sóc jove i ja ho he viscut en part en el tema rentadores i frigorifics. Recordo la rentadora super atrotinada de la casa on viviem abans, funcionava a la perfecció i tenia uns 20 anys. Me mare va dir que en comprariem una de nova per la casa nova per no haver de baixar-la per les escales i que es fes malbé amb el trasllat. La “nova” no fa 10 anys que la tenim i ja l’han vingut a arreglar dues vegades…o els mòbils! que de sobte un dia fan “ppfff” i només fa 2 anys que els tens i els dus amb funda i no t’han caigut mai de la butxaca… és indignant com funciona i com és la societat.

    Lu

    20 Desembre 2010 at 12:19 pm

  6. Web de denuncia publica de obsolescencia programada y planificada. wikiobs.org Información de productos con fecha de caducidad desde su fecha de fabricación

    wikiobs

    23 gener 2011 at 3:14 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: