La desobediència i el joc de la mort.

Seguint el fil d’una suggerència de’n Jordi! Avui us proposo un documental francès memorable, es tracta de “El Joc de la Mort”. Per començar millor introdueixo una mica el post i més endavant us poso els links del documental.

L’any 1963 el psicòleg nord-americà Stanley Milgram, a l’Universitat de Yale, va fer tota una sèrie d’experiments de psicologia social. Stanley estava obsessionat amb el comportament inhumà de part de la població alemanya durant la Segona Guerra Mundial, no entenia com aquests havien pogut restar aliens a la cruel realitat que els envoltava. Aquest comportament era universal?, perquè es produïa?. La qüestió era determinar com reaccionaria la gent normal davant una sèrie d’ordres totalment contradictòries amb la seva ètica.

En Stanley Milgram va crear un experiment amb tres participants: un ciutadà normal, un investigador social disfressat de científic i un actor. Al ciutadà normal se’l convenç de que es tracta de fer uns estudis mèdics i psicològics. Amb aquesta excusa, el científic ordena al ciutadà que apliqui descàrregues elèctriques a l’actor, es comença per petites descàrregues per anar augmentant-les de manera progressiva. Evidentment el ciutadà no sabia que les descàrregues elèctriques eren falses.

La sorpresa va ser que tot i els xiscles i supliques de l’actor, el ciutadà aplicava sense dubtes les descàrregues de manera progressiva fins arribar al suposat màxim els 450V, que per cert estaven clarament marcats com a letals. Al repetir moltes vegades els experiments d’obediència va quedar clar que més d’un 60% dels participants aplicaven les descàrregues elèctriques màximes tot i els crits de les “víctimes”. La finalitat del experiment era la de demostrar que la majoria d’individus era capaç de cometre tot tipus d’atrocitats si l’autoritat que ho ordena és en la seva opinió legitima.

Aquest mateix experiment amb alguna petita modificació ha tornat a fer-se a la televisió pública francesa. Es tracta de “El Joc de la Mort”, en aquest cas l’única diferència és que el documentalista Christophe Nick pretenia demostrar el control psicològic que exerceix la televisió sobre el nostre comportament.

Els resultats van ser molt superiors a tot el que es podia esperar (i als de l’any 1963), el 81% dels concursants van arribar fins el final, aquesta és la mesura del poder que te la televisió sobre el nostre comportament, això és una nova forma de totalitarisme. S’esperava que la desobediència fos massiva, ja que no existia cap tipus de risc de repressió. La qüestió és que saber dir que “no” no és una cosa que s’improvisa, és una actitud que s’adquireix gràcies a experiències anteriors, ningú és resistent per naixement.

La desobediència és un acte tan difícil de realitzar que la història no ha deixat mai de lloar als individus cèlebres o anònims que han gosat assumir-la. Els que han sabut aixecar-se contra els règims totalitaris o les polítiques segregacionistes, s’han convertit en herois del món modern. La desobediència és un acte individual, la seva força radica en la capacitat de les persones d’actuar en comú. La desobediència fa possible la resistència col·lectiva, en aquest sentit és perillosa per a tot el poder que abusi de la seva autoritat. Per això la desobediència que qüestiona normes establertes es considera una infracció conscient i voluntària, així qui contradigui les normes s’enfronta a una repressió que podria ser violenta i implacable.

El fals candidat a ser castigat, interpretat per un actor, anirà cridant de manera creixent i implorant que el deixin sortir fins que més endavant deixarà de donar senyals de vida, tot i així més d’un 80% dels interrogadors han arribat fins el final, tan sols 16 van abandonar el “joc”.

“Els interrogadors en aquest joc no eren dominats per cap tipus de relació jeràrquica, sinó pel poder de control de la televisió. Un ésser humà enfrontat tot sol al poder es converteix en la persona més obedient del món”, Jean Leon Beauvois, investigador en psicologia social.

Patrick, un dels participants de 52 anys, va fer un llibre explicant la seva experiència. Allà va escriure: “Em van dir ‘s’ha de fer així’. Els que m’ho van dir saben el que fan!, jo no ho faig. Em semblava que allà dins el interrogat es calcinaria, però no és el meu problema, eh?”.

“A partir de 1941 els meus avis tenien que portar la estrella groga. Des de que soc petita m’he pregunt perquè van fer això. Perquè van obeir aquella ordre. Perquè van pujar als vagons i desaparèixer a l’Holocaust…I ara, jo, vaig obeir també les ordres”, va explicar Sophie, de 46 anys.

Com sempre que puc, aquí teniu el link cap el vídeo:

http://mundoconmisojos.blogspot.com/2010/12/el-juego-de-la-muerte.html