..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Archive for Març 2011

Els prudents, les veritables víctimes ocultes de la crisi.

with 23 comments

Hi ha poques coses que em semblin més desesperants que la situació d’una bona part de la nostra ciutadania, no estic parlant tal i com s’acostuma a fer habitualment dels desnonats, arruïnats i endeutats de per vida. Aquests tot i la seva desgràcia tenen el seu lloc als medis de comunicació, la seva situació és coneguda i en certa manera utilitzada per totes bandes, se’ls posa com a exemple de la crisi i com a justificant de l’endeutament de totes les nostres institucions.

És ben senzill fer sentir a tothom partícip d’aquella bogeria de l’endeutament, un endeutament que ara no es pot pagar sense uns sacrificis descomunals. Però és molt cansat el sentir mil i una vegades allò de “el govern s’ha endeutat per sobre de les seves possibilitats tal i com ho han fet les famílies”, o “tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Intencionadament s’oblida que una part més que significativa dels ciutadans ni s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats, ni s’han comprat grans cotxes i cases, ni han anat de vacances demanant diners a crèdit per a pagar-les.

Les coses per molt que insisteixin no han anat així, molta gent ha viscut perfectament d’acord amb els seus ingressos, no s’han sobre-endeutat i ara veuen amb desesperació com els hi cau al damunt tota la merda que ells no han ajudat a crear. Ara les retallades i els problemes son per tots, aquests prudents ciutadans no han especulat, no han demanat més del que podien tornar, no han gaudit de luxes innecessaris, però avui viuen amb el malestar de veure com els responsables de la situació actual, els ineptes que van deixar que això passes i els bancs que van estafar de manera premeditada i criminal a milions de ciutadans envejosos i cobdiciosos no tal sols no paguen pel que han fet, sinó que son rescatats amb els diners dels més prudents i sacrificats.

La sobre-taxació dels habitatges, la corrupció generalitzada, les hipoteques al 120%, els swaps, la especulació, la des-regulació, tot això els ha sortit gratis. I a sobre ens hem de callar quan sentim que “tots” hem especulat, ens hem endeutat massa i vivíem per sobre de les nostres possibilitats.

Molts ciutadans anònims i sense gaires coneixements d’economia han gestionat molt millor les seves economies que totes les seves institucions presumptuoses i carregades d’experts que tan sols han demostrat la seva trista ineficàcia. Això si, aquests personatges son els que ens administren la recepta per sortir de la crisi, la cosa te conya.

I desprès d’aquest discurs no me’n puc estar de recomanar-vos un documental, es tracta de “Inside Job”. Aquest indispensable documental ens explica com aquesta crisi que avui patim hauria estat perfectament evitable, però des de els anys 80 se la anat fent créixer de manera premeditada amb una des-regulació que ha resultat criminal pels pobres ciutadans. Aquesta enorme crisi on ningú dimiteix per la seva incompetència, on ningú és empresonat tot i el frau creat. I així anem avui, veient cada dia com el pes de la crisi cau sobre els ciutadans mentre empreses com S&P l’any passat va tenir un increment dels beneficis de un 38%.


Written by MadeByMiki

30 Març 2011 at 8:26 am

Vosaltres entrevisteu a Gemma Saura, enviada especial de “La Vanguardia”.

with 10 comments

En Plàcid Garcia-Planas ja m’ha fet arribar les respostes de Gemma Saura a les vostres interessants preguntes. Les seves respostes m’han semblat en general absolutament sensacionals, moltes gràcies a tots els que m’heu ajudat i especialment com sempre a en Plàcid. Que ho gaudiu!!

1.Parles àrab?, quina és la diferència de l’ofici de corresponsal en un lloc on coneixes la llengua i en un altre lloc on no la coneixes?

Hola! Primer de tot, precisar que no sóc corresponsal (periodista que viu de manera fixa a un lloc i s’encarrega de seguir dia a dia la seva àrea) sinó enviada especial, és a dir, una redactora de la secció d’internacional que és enviada a l’estranger quan l’actualitat ho requereix. En el cas d’Egipte, una paracaigudista que aterra a El Caire la nit del 25 de gener (dia de la primera gran manifestació a la plaça Tahrir), amb una maleta per tres o quatre dies (ningú s’esperava que les coses anessin tan lluny, diguin el que diguin ara!!!) i que acaba quedant-se a Egipte un mes sencer.

No parlar la llengua és una dificultat afegida, és clar. He estudiat una mica d’àrab però lamentablement sobre el terreny els meus coneixements són miserables… a la plaça Tahrir poca cosa hagués fet sense l’anglès!!! El problema, evidentment, és que no tots els egipcis saben anglès i el perill és acabar recollint l’opinió només de gent d’un determinat nivell educatiu o només dels joves. Per sort, era un moment tan especial pels egipcis i tothom tenia tantes ganes de (per fi) fer sentir la seva veu, que em vaig trobar una pila de gent que em va ajudar. Així que cada dia vaig tenir traductors, xòfers i fixers, sense demanar res a canvi (molts fins i tot s’ofenien si m’oferia a pagar-los).

2.A Egipte vas ser agredida, en aquells moments vas témer per la teva vida?, vas tenir dificultats per fer la teva crònica informativa?

No, afortunadament mai vaig témer per la meva vida. Va haver-hi un parell de dies complicats pels periodistes, el règim de Mubarak volia treure’ns del país com fos i va posar en marxa una gran campanya d’intimidació. Molts periodistes estrangers van ser apallissats, ja fos per turbes descontrolades de gent ignorant (els mitjans de comunicació oficials no paraven de repetir que darrera les manifestacions hi havia un complot estranger i que els periodistes érem en realitat espies), o directament per policies sense uniforme o matons a sou del règim. Al meu amic fotògraf Guillermo Cervera un camell proMubarak li va deixar la cara com un mapa! En el meu cas, per sort, les agressions es van quedar en insults, amenaces, vint minuts detinguda sense explicacions en una comissaria socarrimada o ser treta a la força d’un taxi per tres homes amb tota la pinta de policies que em van portar de passeig per la ciutat en un cotxe de vidres foscos…

Mai vaig témer per la meva vida, en el fons ser estranger seguia sent una garantia… els que de debò ho tenien fotut eren els egipcis. Ara sembla que tot fos molt fàcil, però encara m’admira la valentia d’aquella gent que es va jugar la vida sortint al carrer.

3.Els germans musulmans diuen que tenen com a model la moderació turca, tal com diuen, o en realitat és una manera de dissimular el seu integrisme?

La pregunta del milió! De fet, els Germans Musulmans ni tan sols diuen que Turquia sigui el seu model, diuen que Egipte és un país diferent a tots i ha de tenir el seu propi camí… Però també rebutgen el model saudita, per exemple, creuen que no es vàlid per un país com Egipte, amb un 10% de cristians i més obert que les societats d’Aràbia. Sobre el paper, el seu discurs sembla molt moderat i raonable, ara bé, a mi la seva ambigüitat em fa desconfiar… per exemple, quan els hi preguntes sobre com es posicionen sobre temes espinosos (Israel, dona, llibertat religiosa…) sempre ho fien tot a “la voluntat del poble”, paraules que a mi em fan una mica de por. Tot i aquest recels, he de dir que la grandíssima majoria de germans musulmans amb qui vaig parlar no semblaven gens radicals. Sent una dona hi ha indicacions que et fan adonar ràpidament de qui és un ultra islàmic: eviten donar-te la mà, mirar-te als ulls o fins i tot parlar amb tu.

4.La religió islàmica hauria d’intentar adaptar-se a la vida moderna?

Sí, crec que la majoria de religions tenen aquesta assignatura pendent, però potser l’islam té un camí més llarg per recórrer que altres.

5. Els habitants de El Caire s’han manifestat de manera homogènia o hi ha diferències entre els que viuen a barris rics com Heliòpolis i els pobres de la Ciutat dels Morts?

Aquesta ha estat una revolució eminentment urbana, jove i de les classes mitjanes-altes, que han estat el motor de la revolta. Ara bé, a la plaça Tahrir vaig parlar amb gent analfabeta i amb gent cultíssima, amb gent amb màsters vinguda d’Aràbia Saudita (per participar en aquell moment històric) i amb altres que havien caminat hores i hores per estar a la plaça. Tothom tenia un motiu personal per ser allà: des d’una dona pobríssima a qui han desallotjat perquè el seu arrendatari ha pagat un suborn i que quan ha acudit a la justícia li han dit que “no era ningú”, un jove a qui la policia ha maltractat sense cap motiu, un botiguer fart de que cada dia se li passin per la botiga policies i funcionaris per treure-li diners o un jove que s’ha quedat sense complir el seu somni d’entrar a l’exèrcit perquè el seu pare, amb principis molt rectes, es va negar a pagar el suborn que li exigien. Els motius personals es converteixen en un gran motiu col·lectiu. Era un sistema corrupte i injust, que esclafava totes les oportunitats de millora, i per això la gran majoria de la població (no només els de la plaça Tahrir) desitjava el canvi.

Dit això, és cert que en quant sorties de la plaça Tahrir i anaves als barris més miserables, o a les zones rurals, era habitual sentir enceses declaracions d’amor a Mubarak. Per la gent que ha de lluitar cada dia per poder alimentar a la seva família (i a Egipte són molts: el 40% viuen amb menys de dos dòlars al dia) la revolució era una font d’inseguretat i només volien que les coses tornessin a la normalitat.

6. Com us ho fèieu els periodistes per saber que estava passant al carrer mentre no us deixaven sortir de l’hotel? Com es pot confiar que és veritat el que t’explica la gent sobre el que passa fora?

Jo vaig sortir de l’hotel cada dia, com he explicat abans, la situació no va arribar mai a aquests extrems. Si es donés el cas extrem, no obstant, crec que el periodista ho ha de deixar ben clar al seu lector, perquè no és el mateix el que un ha vist amb els seus propis ulls que el que li han explicat.

7. Que creus que passarà amb Israel en el futur més pròxim?

Israel té mala experiència amb les democràcies al món àrab (amb el triomf de Hamas el 2006) i per això té tanta por. D’altra banda, l’auge de Hamas els ha obligat a fer concessions davant els palestins, encara que només sigui amb els “bons” de Al Fatah. Ara els israelians no tindran més remei que adaptar-se i buscar interlocutors en aquesta regió transformada. L’antiisraelisme pot donar molts vots al món àrab, però crec que la majoria de ciutadans àrabs saben (encara que no ho diguin) que no en trauran res de la confrontació amb Israel.

8.Creus que el model eco-socialista, de nacionalització de bancs i lluita contra la corrupció d’Islàndia esta tenint veritablement èxit?

Islàndia encarna com cap altre el fracàs del model de capitalisme on els mercats financers poden operar sense cap mena de regulació o supervisió. El islandesos van passar, casi en qüestió d’hores, de creure’s el millor país del món a la bancarrota més absoluta. El sotrac va ser tan profund que els ha obligat a replantejar-s’ho tot: fins i tot estan reescrivint la constitució! Penso que el model d’Islàndia, sigui quin sigui, no és exportable a cap altre país (estem parlant d’una illa de foc i gel perduda a l’oceà i de només 300.000 habitants) però em semblen apassionants els debats que hi estan tenint lloc. Per exemple, si el procés segueix endavant (i té tots els números), serà el primer país que jutja els seus governants per la seva responsabilitat en la crisi! Això aquí sona a ciència-ficció…

Gemma Saura
LA VANGUARDIA
Internacional

Written by MadeByMiki

27 Març 2011 at 9:27 pm

Slayer “Reign in Blood”

with 12 comments

Allà es van trobar per fer una banda dos nord-americans, un xilè i un cubà. Eren els principis dels anys vuitanta, i volien formar una banda diferent a la zona de Califòrnia, a aquella època abundaven les bandes de heavy rock glamurós i amb més maquillatge que Lady Gaga, però també un nou tipus de música estava naixent. La cara oposada a aquest glamour i al costat més soft, era la nova música que va néixer de la trobada del Heavy Metal i El Hardcore Punk més dur. El virtuosisme del Heavy Metal i el compromís, la velocitat i actitud salvatge del Hardcore van fusionar-se per crear un nou estil, el Thrash Metal.

El seu primer disc va ser auto-finançat per la banda, abans les coses normalment anaven així, les discogràfiques no arriscaven ni cinc, tan sols apareixien per recollir els beneficis. Estic parlant de la més gran de les bandes, Slayer i del seu primer disc, “Show no Mercy”, un disc encara amb un so i actitud molt més heavy que Hardcore. Se’n van vendre uns 20.000 als Estats Units i la mateixa xifra per a la resta del món.

El seu segon disc, “Hell Awaits”, va ser un dels predecessors estètics i musicals d’un futur estil de molt èxit, el Death Metal, un estil i filosofia que mereix un post a part.

El seu tercer disc, “Reign in Blood” és sense cap mena de dubte el punt culminant del gènere Thrash, tan sols cal escoltar “Angel of Death” ho té tot, canvis de ritme, riffs immensos, velocitat, tècnica, una lletra polèmica… ja se sap, parlar de Mengele i no parlar malament d’ell, sempre porta polèmica. Segons la banda, no és que siguin filo-nazis, però com que sempre han buscat el costat fosc de la ment humana el nazisme, els assassins en sèrie i altres brutalitats. Si “Hell Awaits” tenia unes lletres satàniques i un tempo força baix “Reign in Blood” és velocitat pura, violència sense descans i lletres escabroses, tot això en un disc de 29 minuts que s’escolta d’una tirada i que et deixa totalment exhaust.

La banda ha tingut problemes legals, com sempre es tracta de algun assassinat atribuït a la seva influència, però aquests problemes han estat tan habituals en tot tipus de bandes que això tampoc és massa important.

Encara recordo aquella cinta de cassette de metall (les mes cares i amb millor só), allà i tenia a la “cara A” el “Reign in Blood” i a la “cara B” el primer disc de’n Joan Amèric. Com podeu veure els meus gustos musicals son molt variats…

Com a curiositat i per fer un tast us deixo la darrera cançó del disc “Reig in Blood” anomenada ves per on “Raining Blood” en la versió original de Slayer i en una altra curiosa versió de Tori Amos.

Potser és demanar molt, però el podeu escoltar integre, amb la ment oberta i sense prejudicis?


Written by MadeByMiki

24 Març 2011 at 11:48 pm