John Pilger, “la guerra que vostè no veu”.
Ja fa força temps que no parlo de cap documental, ho sigui que avui ja toca tractar sobre el prolífic documentalista australià John Pilger. En John porta més de 50 anys de carrera periodística, ha estat corresponsal a multitud de guerres i això l’ha impulsat a intentar comunicar allò que ell ha viscut en primera persona. Ha produït 56 documentals per a la televisió, un parell més orientats al cinema (el darrer va inclòs integre a aquest post) i ha escrit un munt de llibres.
Si en Thomas Jefferson va dir “La informació lliure és la moneda de canvi de la democràcia” en John Pilger és autor d’una altra sentència intel·ligent “Jo sé quan Bush menteix, se li mouen els llavis”, potser amb això us podreu fer una idea de quin tipus de personatge és i quina ideologia professa.
Al documental que avui us presento, “La guerra que vostè no veu”, hi trobareu molta informació sobre el món on vivim i el tracte periodístic que se li dóna, de fet aquesta és la qüestió, quina és la informació que rebem i quina intenció oculta porta.
La veritat, en John Pilger a aquest documental fa la crítica més àcida i punyent al periodisme occidental i les seves servituds. És un veritable plaer veure les cares de pànic de molts periodistes i polítics entrevistats davant les preguntes incòmodes de’n John.
Aquest documental és molt dur, quedeu avisats els més sensibles, el seu contingut és en el fons i en la forma absolutament esgarrifós. Tot i així, val la pena veure’l i sortir-ne una mica tocat però amb una nova perspectiva.
Per cert, l’accent anglès amb el que parla en John és sensacional, em fa molta gràcia…
..: MadeByMiki :.. 
No sé, jo no vull ofendre a ningú però la publicity usually stinks i en el fons, qui *sap* quin és el treball d’un periodista? Si el periodista fa els reportatges perquè algú li paga, eh? Abans de llegir la noticia que sigui un ha de mirar qui l’ha pagat per sortir, i intentar entendre el context també. 😐
ahse
5 Abril 2011 at 10:07 pm
És a dir, si un periodista diu que no ha fet bé el seu treball, no et preguntes tot seguit a quin treball es refereix? Al per al qual ha estat pagat o al per al qual el públic l’hauria lloat??
ahse
5 Abril 2011 at 10:11 pm
Aquesta qüestió és molt interessant i es tracta molt a aquest documental. Estic suggerint que te’l miris, no te’n penediràs.
MadeByMiki
5 Abril 2011 at 10:16 pm
Miki, com sempre fent aportacions que pinten estupendament: m’arrisco a dir que no coneixia al John Pilger. Ja em tens ben encuriosida: me’l miraria ara mateix però m’espera Morpheo. Tornaré.
Kuka
6 Abril 2011 at 4:03 am
Morpheo i Pilger no son compatibles t’ho ben asseguro…
MadeByMiki
6 Abril 2011 at 7:53 am
més d’una hora i mitja de video? em pots passar el trailer?
Pons
6 Abril 2011 at 7:09 am
Jo em miraria els 5 primers minuts, i si t’enganxa doncs endavant.
Et deixo el fragment on entrevista a Julian Assange, això si, tradueix “sopladores de pito” per “soplones”, que sona força diferent… 😉
MadeByMiki
6 Abril 2011 at 7:51 am
El periodisme de guerra és un génere (sobre tot per a les TV’s) que sempre te éxit. Jo m’hi vaig fixar quan va començar lo de Libia: les teles van deixar de parlar de Fukushima com si el problema ja estigués solucionat. Ara, com que a Libia ja no hi ha merder (per “merder” cal entendre imtages de sang i fetxe), tornem a parlar de Kukushima que havia estat de vacances uns quants dies.
Jo vaig arribar a pensar que el lobby nuclear havia finançat la guerra de Libia per a que desapareguessin les esgarrifoses notícies del Japó.
Ferran
6 Abril 2011 at 3:24 pm
En serien ben capaços, però no hi ha problema, poc a poc Fukushima deixarà de ser interessant i passarà de moda, tot quedarà en un record com ha passat amb Txernobil.
MadeByMiki
6 Abril 2011 at 3:28 pm
No coneixia a aquest periodista.
He mirat els primers minuts del vídeo que ens has deixat. Vistos aquests minuts, et puc assegurar que me’l miraré tot.
M’ha cridat molt l’atenció aquest paio que va encunyar el terme Relacions Públiques i com les va utilitzar des del primer moment i en ocasions de moltíssima importància.
La veritat no es por dir, la veritat no la poden conèixer aquells als qual pretenem enviar a la guerra. Els hi hem de vendre bé.
He prestat especial atenció a allò que diuen de: a la gent se l’ha d’atrapar per les seves emocions, apel•lar als seus impulsos inconscients…M’ha recordat molt el darrer post del cervell reptilià.
Tomàs
6 Abril 2011 at 7:43 pm
És ben veritat, aquest cervell reptilià és excitat per manipular-nos i fer-nos fer el que pel natural difícilment faríem.
El documental és llarg, i jo soc una mica pesat, però val molt la pena.
MadeByMiki
7 Abril 2011 at 8:26 am
Jo encara no m’he refet del d’en Zizek i les seves reflexions sobre en quin costat de la pantalla es desenvolupa la ficció. Vaja, el que vull dir és que tractant-se d’una recomanació teva no m’ho penso perdre! 😉
Montse
7 Abril 2011 at 7:20 am
Espero que no t’afecti massa, és un documental molt dur en tots els aspectes. Però com deia abans val molt la pena.
MadeByMiki
7 Abril 2011 at 8:27 am
Són uns miserables, no sé si això m’hauria de sorprendre. Sembla que estem condemnats a l’esclavitut eterna, la veritat. “The public is a threat that needs to be counted”. Quina merda! Jo si demà estigués morta només lamentaria els meus patins. 😐
ahse
9 Abril 2011 at 7:08 pm
No sé si vull saber-ho… això de ser tan conscients de tot ens obliga a actuar… o almenys a tenir mala consciència per no fer-ho. No s’és més feliç en la ignorància?
?
És broma, el veuré perquè el tema m’interessa de veritat. Llàstima que ara no tinc el temps…!
Reflexionem-hi
9 Abril 2011 at 8:49 pm