..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

La globalització de la crueltat.

with 23 comments


Montserrat Roig

Montserrat Roig

Fa molts i molts d’anys, em comprava el diari “Avui”, i me’l comprava perquè tan sols llegint l’article diari de Montserrat Roig a la contraportada el preu pagat ja estava totalment amortitzat. Allà vaig poder llegir els seus darrers articles, on la escriptora va relatar-nos magistralment els seus darrers dies i el maleït càncer de pit que se la va endur.

Actualment compro el diari de tant en tant, i acostumo a variar entre tres o quatre “marques” diferents. No tot lo sovint que voldria torno a reviure la mateixa impressió que tenia fa anys al comprar l’Avui, actualment els diaris no m’acaben d’omplir i al cap de cinc minuts acostumo a penedir-me dels diners gastats. Però alguna vegada llegeixo aquell article que fa que el diari et sembli barat i es converteixi en molt més que una llista de notícies triades i copiades de les agencies. Aquest diumenge a “La Vanguardia” hi ha un d’aquests articles que caldria llegir, rellegir, retallar-lo i desar-lo a una carpeteta amb altres petites joies.

Com deia, aquest diumenge en Plàcid Garcia-Planas ha fet un article en el que no ens parla necessàriament de la “rabiosa actualitat”, la cosa va molt més enllà i val la pena fer-ne una profunda reflexió. A l’article anomenat “La guerra y los portátiles globalizan entre la población libia la irresistible tentación de fotografiar lo atroz” hi ha una reflexió molt profunda sobre la deshumanització que patim i que tots ajudem a generalitzar tot reproduint un esquema macabre, de com la immediatesa tecnològica fa que no ens parem a pensar sobre les coses en profunditat, de la atracció per la morbositat.

És ben lògic, tots estem ben vacunats contra els sentiments nobles, la televisió ja s’ha cuidat de immunitzar-nos contra la molesta

Plàcid Garcia-Planas

Plàcid Garcia-Planas

consciència a base de subministrar-nos tones i tones de crueltat barrejada amb sensacionalisme, xafarderies i successos varis, això sí, tot

ben empaquet, i així han fet la seva macabra feina, i a més ens ha ensenyat quin és l’objectiu: retratar les misèries humanes, emmagatzemar-les i compartir-les a la xarxa tot presumint d’haver captat el moment, la reflexió sobre el perquè?, doncs sembla que això ja no es porta, les coses “passen” i tampoc cal explicar-nos a nosaltres el perquè.

Pels que estigueu interessats en l’article en qüestió no us el perdeu, val molt la pena.

http://www.lavanguardia.com/internacional/20110515/54154404246/la-guerra-y-los-portatiles-globalizan-entre-la-poblacion-libia-la-irresistible-tentacion-de.html

Advertisements

Written by MadeByMiki

16 Mai 2011 a 9:19 pm

23 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. Tot buscant imatges sobre Carlos el Temerario -perquè no en conec el quadre- he acabat veient la imatge del pilot decapitat (mai acabaré d’entendre els buscadors). M’he espantat. M’he espantat perquè no m’he espantat. Potser és perquè m’ha semblat que era tan irreal com un maniquí? Espero i confio que sigui això, però i si el que passa és que em tenen tan saturada d’imatges atroces que ja no em commouen? Es crea una mena de resilència que ens permet menjar-nos immutables un tros de pizza mentre veiem en el telenotícies les barbaritats que passen a pocs milers de quilòmetres de casa nostra? I això farà que qui ens vulgui commoure ens haurà d’ensenyar un tros més de budell, una amputació amb major detall? No ho sé.

    Pel que fa a l’article m’ha sorprès molt. Podria arribar a entendre la foto a un enemic com la foto a un trofeu de caça… ja veus que no espero grans coses de la humanitat i menys en un context de guerra. Tanmateix, el que em descol·loca completament és que també se’n facin als companys. Ara que hi penso, potser encara n’esperava massa de coses de la humanitat.

    L’article, molt bo. M’ha agradat la frase amb què descriu aquesta situació i la falta d’enteniment: “Parpadeos que nos retratan como seres sin cabeza”. En Garcia-Planas ja té una nova seguidora.

    Montse

    16 Mai 2011 at 11:35 pm

    • Com m’ha agradat el teu comentari!, és el complement perfecte al post i m’atreviria a dir a l’article de’n Plàcid. És terrible adonar-nos de fins a quin punt ens hem -o millor dit “ens han”- tornat insensibles, pitjor deu ser no adonar-se’n…

      En Plàcid ha rebut moltes crítiques per la seva manera de fer periodisme, molta gent tan sols busca bons i dolents, i a poder ser unes imatges escabroses que no expliquen res de res, que hi farem…

      Gràcies de nou, me’n vaig a dormir més content, que t’he de dir, els bloggers som així ens emocionem quan algú ens entén.

      MadeByMiki

      16 Mai 2011 at 11:49 pm

  2. Me gustan este tipo de articulos, porque dan la visión distinta, la que la mayoría no quiere destacar o ni siquiera se han parado a pensar. Es la forma de ver las cosas de alguien que quiere ver su vida, como suya sin deudas ni excusas, que no quiere dejarse llevar por la corriente, más que cuando le apetece. Me encantan, como digo, esas reflexiones que nos acercan más al ser vivo y nos alejan del humano, porque nadie debería sentarse a contemplar el mundo, sabiendose mejor, humano, superior.
    Pero estas reflexiones me gusta hacerlas a mí. Me gusta darme cuenta de pronto, sorpenderme de algo que me parece natural porque vamos montados en la realidad y la inercia te pinta de realidad todo lo que sucede a la misma velocidad con que tu viajas. Y tras esa sorpresa, bajarme de un salto y ver como todo pasa y tú te has quedado ahí, parado, pensando, reflexionando sobre eso que ahora ves con mas tranquilidad, con más reposo, como para aprehenderlo, sumergiendote (porque quieres bañarte y no que te cuenten que el agua está fría). Quizá con la mirada confiada del que sabe que hay un cristal o una distancia suficiente para no mancharse, para no ser herido, ni dañado. Pero también con la firmeza del que no quiere huir a la primera de cambio, cuando algo le disgusta o le parece demasaido crudo. Quiero saber y quiero sentir desde mi humanidad, sabiendome miembro de la especie. Quiero decirme a mí mismo plenamente consciente, que eso está mal aunque no lo parezca, igual que quiero decirme que algo está bien, cuando o aunque no lo parezca.

    manquiolo

    17 Mai 2011 at 12:22 am

    • Me alegro de que te guste, todos necesitamos profundizar y pensar más, es bueno ver un poco más allá.

      ¡¡Salud!!

      MadeByMiki

      17 Mai 2011 at 8:51 am

  3. Això ha sortit a classe alguna vegada. Es veu que en d’altres països no ensenyen les imatges que veiem aquí als telenotícies… sempre els dic el mateix: d’una banda està bé no veure-ho perquè així quan tens una persona al costat que pateix ets més sensible… però si no t’ho ensenyen no n’ets ni la meitat de conscient. Si no haguéssim vist imatges de Ruanda no sé si seríem tan conscients del que va passar…

    Ara, que si agafes el Nokia per fer la foto del teu enemic mort… ja no sé si és insensibilitat, dehumanintzació o simplement l’últim acte de venjança cap a aquell cos al que ja no li pots fer més mal. En una guerra, els que hi participen poc respecten l’altre bàndol, ni tan sols quan ja estan morts! 😦

    Reflexionem-hi

    17 Mai 2011 at 5:39 pm

    • No es tracta de matar a algú i fotografiar-lo, no parlo de soldats o mercenaris, el tema son ciutadans amb iPhone, de la implicació i responsabilitat de la tecnologia i la informació al món actual.

      MadeByMiki

      17 Mai 2011 at 9:18 pm

      • Ja, ja… (que no “haha”, sinó “ya, ya…”) Quan deia “que ja no li pots fer més mal” no volia dir que li haguéssis fet mal abans sinó que com que està mort ja no li pots fer res… Perquè per molt ciutadans que siguin fotografien l’enemic, no? O fotografien els seus també?¨:S
        No ho sé, intento justificar la foto macabre. Potser no volen humiliar l’altre però se senten periodistes, potser ho volen ensenyar a algú que s’ha quedat a casa, potser per a les properes generacions…!

        Reflexionem-hi

        18 Mai 2011 at 9:22 am

      • De fet jo tenia un amic que feia de viatjant i sempre portava una càmera pe si veia algun accident… avui és Mosso d’Esquadra.

        MadeByMiki

        18 Mai 2011 at 9:36 am

  4. Quin article més curiós…

    Ara bé, per què voldries veure i/o tenir una foto d’això? Crec que et pots preguntar també per què voldries veure certes pintures de Goya, la realitat i l’art tampoc no són tan diferents, eh? Per què miraries una peli com Saw? Per què voldries seguir una serie com la CSI? I, en el fons, per què existeixen aquestes coses com a realitats abans de transformar-se en possibles obres d’art! Per què un humà mataria a un altre humà que li és enemic tot i que realment no li ha fet res?

    No crec que la resposta sigui la globalització de la crueltat. Més aviat, es globalitza l’estupidesa humana.

    ahse

    17 Mai 2011 at 9:10 pm

    • La pintura, l’art i la ficció no es poden comparar amb la realitat, no és el mateix veure una violació interpretada al cine que una filmació d’una violació real. Tot i així no he vist cap Saw ni res dels CSI però si que he vist cinema gore… però no és el mateix…

      MadeByMiki

      17 Mai 2011 at 9:23 pm

      • Aha! I per què no seria el mateix? Un cop grabat un video per exemple, *qui* pot dir la diferència entre un muntatge ben fet i la realitat? No s’aprecia dins una peli justament la seva qualitat de semblar real? Una imatge, un cop produida, deixa de ser imatge pel fet de representar la realitat? O és que és més imatge si això que n’hi veus és un muntatge?? Per què certs tipus de pelis estan prohibits veure’s a certes edats? Per què una revista amb unes tetes lluentes a la portada es ven millor que una revista amb unes flors a la portada? Per què es maquillen les dones? Per què cal produir roba sexy i embalatges inútils però “macos”?
        Què hi ha dins una imatge que impressiona tant?
        Què hi ha dins una foto que fa que la gent vulgui tenir fotos?

        ahse

        17 Mai 2011 at 11:04 pm

  5. Per paradoxal que sembli la realitat no sembla real, hem vist massa pel·lícules. La primera vegada que vaig tenir un accident anant amb cotxe, em va sorprendre molt el soroll i la sensació tan diferent que vaig viure, no tenia res a veure amb les pel·lícules i sèries.

    Per les altres respostes ens cal un psico-analista, jo proposo a en Slavoj Zizek, ell ens ho explicaria millor.Jo me’n vaig a dormir, bona nit!!

    Potser demà tindré les idees més clares…

    MadeByMiki

    17 Mai 2011 at 11:27 pm

    • Ostres, això que dius ho trobo molt fort! Com que la realitat no sembla real?! Què vol dir aquesta frase? Alguna altra vegada que no fos la diferent de l’accident de cotxe t’has esperat coses pel-liculeres de la realitat o què?
      Jo quan era adolescent he estat esperant moltes vegades que *a la realitat* hi aparegués o passés alguna cosa, la que fos, que em suggeris que n’hi hauria més que *la realitat*. Evidentment, la tal cosa mai no ha arribat a passar. Però hi havia més adolescents igual que jo, esperant el mateix. Tu sembla que vas viure al reves, des d’algun somni rar de cop t’has topat amb la realitat i t’has quedat sorpres.
      Estic segura que a les altres preguntes també pots contestar tu mateix, no cal cap psico-analista o el Slavoj Zizek.

      ahse

      18 Mai 2011 at 9:45 pm

      • Disculpa el typo, la pregunta era:
        Alguna altra vegada que no fos la de l’accident de cotxe t’has esperat coses pel-liculeres de la realitat o què?

        ahse

        18 Mai 2011 at 9:47 pm

      • I tant que em trobo sovint amb realitats que no em semblen reals. No es tracta exactament de coses “pel-liculeres”, és una sensació.

        De fet la realitat no és més que una construcció subjectiva pròpia de cada ésser humà. Per tant les situacions de les que et parlo son purament meves i no serveixen per ningú més, és una qüestió de percepció, explicava lo del accident per mirar de fer-me entendre, però és molt dificultós.

        MadeByMiki

        18 Mai 2011 at 11:43 pm

      • És a dir, a tu et passa sovint sentir que estas vivint com si estiguessis dins una peli?

        ahse

        19 Mai 2011 at 8:34 pm

  6. He recordado un libro que leí sobre la transición de la tortura al encarcelamiento, como una evolución de la civilización. Fue hace tiempo. Era un libro de Michael Foucalt (si no me equivoco Vigilar y castigar). Al recordarlo me doy cuenta que cuando alguien habla del pasado dando un dato como que se torturaba en las plazas de las ciudades y pueblos, uno se queda en la anécdota. Sin embargo, mi recuerdo, fruto de esa lectura me lleva a la reflexión de como la humanidad evoluciona. No siempre se legisla a tiempo. De hecho las leyes suelen ir por detrás. Ahora se empieza a legislar sobre algunos términos que tienen que ver con internet, pero tardará. También tardará la legislación sobre tantas cosas que tienen que ver con las nuevas tecnologías, la televisión, el cine. Ahora no podemos verlo, pero en el pasado entendieron que había buenas razones para abandonar la práctica de la tortura pública. No recuerdo los argumentos, porque hace mucho que leí el libro, pero me los puedo imaginar. Igual que imagino un futuro sin violencia en la TV, en el cine, en internet… No abogo por la censura, tan solo hablo de un proceso natural de las civilizaciones que tienden a conservarse para sobrevivir. Supongo que los historiadores podrían hablar mucho de todo esto. Pero creo que eso no lo veré. Mientras supongo que voy construyendo complicadas estructuras mentales que obligan a mi mente a entender todo esto, digerirlo y expulsarlo. Creo que es algo así.

    manquiolo

    18 Mai 2011 at 12:06 am

  7. Interesante precisión, de hecho hoy hemos substituido la ejecuciones públicas de antaño por no sé, ¿quizás el “Sálvame de Luxe”?… vamos evolucionando!

    MadeByMiki

    18 Mai 2011 at 9:39 am

  8. El cinisme, la comoditat d’una casa acolidora, la comoditat de la cadira o butaca i la olor del sopar mentre estas llegint un article desgarrador o veient imatges ferotges fan que la percepció del cervell sigui la d’estar veient una pel·licula.
    Ara més que mai veiem el patiement i les atrocitats de la nostra macabra especie.
    Si d’aquí a milers d’anys a les classes d’historia s’estudia el comportrament de la extingida espècie humana ningù s’ho creurà, serà una sensació com la que nosaltres tenim amb els dinosaures. Essers de fantasia. Només creïble per probes irrefutables.

    samox

    18 Mai 2011 at 7:22 pm

  9. De vegades no hi ha un plat d’arròs a taula però si hi ha un mòbil.

    És l’altra cara, o una més, de les noves tecnologies i de les xarxes socials. Ja sabem que en casar-nos amb aquestes hem de pensar en allò de “para lo bueno i para lo malo”.

    Potser no s’hi pensa prou en la manera que usem aquesta tecnologia.

    Això de tenir un mòbil, poder fer una foto i quasi a l’instant haver-la enviat per correus i a alguna o varies xarxes socials, i que la puguin veure un número potencial de persones increïble, crea addició. Enganxa.

    Ho fer un vídeo i penjar-lo immediatament a Youtube.

    Per altra banda, segurament ara per ara això no hi ha qui ho pugui parar.

    Tomàs

    18 Mai 2011 at 8:06 pm

  10. fa pensar … m’ha agradat el post i l’article

    paraulespetites

    18 Mai 2011 at 8:19 pm

  11. […] La globalización de la crueldad madebymiki.wordpress.com/2011/05/16/la-globalitzacio-de-l…  por carey hace 3 segundos […]


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: