Sobre la mobilització dels “indignats”.
No us perdeu el link a l'audio d'aquest crack de la comunicació.
Per començar, em plau dedicar-li aquest post al amic David, autor del gran blog “Calaix de/sastre” que sempre incita a la reflexió, i que al seu fonamentat post “Manis d’indignats” té un punt de vista força diferent al meu però com a mínim interessant.
Pel que puc llegir sembla que els partits polítics segueixen desorientats davant el moviment social dels “indignats”. Els partits tan sols han fet el que fan sempre, aplicar “el manual”, el vell i gastat manual de comportament que fan servir al davant de qualsevol situació. I que diu aquest manual al seu apartat de demandes democràtiques?, segur que aquesta música us sona molt:
-
Als espanyols els hi ha costat molt, fins hi tot la vida a alguns el tenir aquesta democràcia i el dret a vot, aquest sacrifici no ha de ser menyspreuat.
-
Si no estas d’acord amb el que hi ha, vés a votar i així podràs canviar les coses.
-
La culpa del que està passan és de “l’altre” partit, per tant exercint l’alternància democràtica pots canviar les coses.
-
Els partits polítics prenen nota de les queixes de la ciutadania, això ens farà reflexionar sobre la qualitat de la “nostra” democràcia.
-
A aquestes eleccions ens hi juguem tots molt, per això cal que tothom vagi a votar amb més ganes que mai.
Per una vegada tinc la impressió que aquestes buides consignes comencen a no tenir efecte, la part del “manual” que es refereix a la motivació electoral està fallant. Les evidents mentides dels successius governs han acabat han acabat amb la paciència de molts electors. Uns electors que poc a poc se’n han anat adonant de que votin a qui votin hi ha uns pilars que mai seran tocats, i aquests mateixor pilars son els que lentament van ofegant als ciutadans.
Molts d’aquests ciutadans avui s’informen ja d’una manera més lliure i democràtica, ja no son aquelles ovelles que s’empassaven tota la porqueria que sortia pels diferents telediaris. Avui molts ja decideixen quines notícies son les que els interessen i de quines cal prescindir. És més, ningú pot evitar que la informació vagi per víes tangencials i es transmeti de forma viral i totalment incontrolable pel govern.
Avui sabem perfectament que és el que els hi fa mal de veritat, els hi fa molt de mal sentir el que ara es diu a les places de moltes ciutats, allò de : “Dieu-nos la veritat”!, “Volem una democràcia real”, “No els votis”…
Aquests ciutadans el que demanen és una democràcia de millor qualitat, que la sobirania torni al poble. El fet d’estar en contra del bipartidisme no els converteix en apolítics, de fet per primera vegada en mig d’aquesta lamentable campanya electoral hi ha algú que parla de política.
El sol fet de que hi hagi força gent que es trobi a una plaça per xerrar, debatre i compartir uns recursos és positiu, o estarien millor veient el “Sálvame de Luxe”?. Els que fa temps parlaven de desgana i manca d’implicació no és just que avui critiquin a aquells que com a mínim tenen l’esma de queixar-se.
Per altra banda cal reconeixer que aquestes mobilitzacions arriben molt tard, que hi ha una gran dispersió d’idees, que molta gent no es sent representada, que el moviment ha estat massa mimètic… Tot el que vulgueu, però el que no podem fer és passar-nos la vida criticant a tothom perquè aquí no es queixa ningú i ara possar-nos a despotricar de la gent que es queixa.
Anem-nos tots entrenant, perquè hi ha indignació per llarg, d’això és de lo únic que estic totalment segur.
El link que he promés al principi,en César Vidal acusant als manifestants d’estar entrenats per etarres :
http://fonoteca.esradio.fm/2011-05-18/editorial-de-cesar-vidal-la-banda-de-la-porra-28129.html
I una mica de informació des de fora:
..: MadeByMiki :.. 
Aquest Cèsar Vidal es creu el que diu???
aficionatsalssenders
20 Mai 2011 at 11:51 pm
Crec que sí, i n’hi ha molts que el segueixen, potser n’hi ha massa…
MadeByMiki
21 Mai 2011 at 9:17 am
Per fi crec que molts dels que no creiem en una joventut crítica, ens haurem d’empasar les nostres idees preconcebudes. Els qui pensavem que teniem una societat aborregada ens haurem d’empassar les nostres paraules. Els que pensavem que no podríem escapar de la roda que ens porta a 1000 per hora ens equivoquem.
Lo millor d’aquesta movilització és que crec que molts tornem a sentir orgull de poble.
samox
21 Mai 2011 at 10:58 am
És ben veritat, jo també era un d’aquests i ara em toca també per sort empassar-me les meves paraules.
MadeByMiki
21 Mai 2011 at 6:43 pm
Vols dir que els polítics no entenen el que està passant?
Jo més aviat diria que ho entenen molt bé; i el que passa és que si han de fer cas d’aquesta indignació, se’ls hi acaba el “xollo”!!!
Ferran
21 Mai 2011 at 11:43 am
Potser sí que ho entenen, però sovint en tinc dubtes… viuen tan lluny del poble!
MadeByMiki
21 Mai 2011 at 6:45 pm
Hola Miki!
Gràcies per la bona publicitat! 🙂
Et tornaré a fer allò tan lleig de contestar-te amb una resposta que vaig adreçar a una altra persona, el aquesta cas la Laura, que va arribar al meu blog aconsellada per tu. Espero que no et sàpiga greu però és que és una parrafada i em fa mandra tornar a escriure-ho tot una altra vegada… 😛
Li dic el següent:
Hola Laura,
Entenc el que em dius i reconec que potser he estat injust en el meu comentari. M’he basat en generalitzacions i segurament no he valorat prou bé el compromís i la integritat de molta de la gent que hi és. De fet, he d’admetre que estic una mica sorprès per tot plegat. A mi, sempre se m’ha acusat d’anar amb el lliri a la mà i de pecar d’idealista. Sempre he abominat la classe acomodada dels polítics professionals, els que no han fet mai res a la vida que no fos manar sobre la resta (Moltillas i Puigcercós i companyia…) i que, a sobre, estan convençuts d’estar fent un servei a la comunitat… Estic d’acord amb la majoria del que es reivindica en aquestes manifestacions, per descomptat, però per una vegada em veig a l’altra banda del taulell apuntant el dit a les masses i dient-los que són uns idealistes i que d’aquesta manera no aconseguiran res de res.
Vet aquí el que crec: el gran secret de l’èxit de la democràcia no rau en el fet que cada ciutadà pot votar. Aquest és el petit preu que els polítics han de pagar per poder entrar en acció. Dic “petit preu” perquè sent el nivell d’ignorància, apatia i “tantsemfotisme” de la societat tan elevat com és, és molt fàcil de manipular-la. Un cop el govern s’estableix és quan comença el joc, el ball entre els que governen, que fan veure que treballen per servir la societat, i la pròpia societat, que es creu sobirana i representada pel seu govern. En realitat, però, i aquí és on volia arribar, la gran il·lusió de la festa de la democràcia es basa en donar al poble suficient perquè calli: prou com perquè tinguin por de perdre-ho, no massa perquè no puguin volar independentment de la influència de les esferes de poder, i no massa poc perquè no hi hagi una revolució.
La “revolució” d’aquests dies reclama, en el fons, tornar a l’estatus d’abans, és a dir, el dels acomodats, el d’estar prou bé com per no haver de pensar en res més, el de sortir de l’atur i tornar a ser mileurista, precisament l’estatus que més li convé a les esferes de poder i que els governs proporcionarien al poble si poguessin, però és que ara no poden, no tenen recursos, no saben com fer-ho, no són prou independents de les esferes internacionals i tampoc no són prou competents com per fer-ho.
Independentment d’estar o no d’acord amb els ideals d’aquesta manifestació, si el que volem és una revolució de debò, deixem-nos estar de “manis” que es mesuren en funció del ressò mediàtic que tenen. Organitzem projectes concrets, com associacions, col·lectivitats, centres de treball, creem empreses, siguem creatius i busquem solucions nosaltres mateixos i entre nosaltres, coses justes, ecològiques, arrisquem-nos a ser utòpics, però no ens quedem esperant que ens solucionin la vida en funció del fort que cridem. I no ens enganyem: aquesta “revolució” no és comparable a la del maig de ’68 ni a l’abolició dels estats totalitaris. La revolució que hem de fer, i la que toca en aquest període que travessem, és la que comença a dins del nostre cap i la nostra forma de pensar. Hem de deixar de dependre tant d’un estat que hem fet que fos paternalista.
Per últim, si l’ambient que es viu en aquestes manifestacions és molt millor del que descrivia jo abans, me n’alegro, però tingues en compte que aquesta “fraternitat” tampoc no és natural. La gent s’adapta a les situacions. Ara són tots molt proistes perquè és el que toca i perquè s’ha de vendre una imatge, però em pregunto com actuaran amb els seus veïns, els seus companys de feina, l’altra gent en general, l’endemà d’aquesta manifestació. Digues-me malpensat però és que estic escarmentat… De totes formes, espero que tot no quedi en bons propòsits o en l’esperança que els polítics de cop es transformin en bones persones…
Ja està. Més llenya per a la teva foguera. 😉
David
21 Mai 2011 at 4:35 pm
Ets un crack, m’ho passo de conya llegint-te i a més em motives a escriure més. Segueixo en un proper post que estic pensant avui, a veure si me’n surto i aviat el publico.
Gràcies David per comentar i per argumentar sempre el teu punt de vista,
Bon cap de setmana!!
MadeByMiki
21 Mai 2011 at 6:48 pm
[…] -Sobre la movilització dels indignats Madebymiki Un dels meus blogs favorits s’ha bolcat a donar cobertura a les mobilitzacions i en aquest post repassa les mentides sobre el moviment del periodista d’ultradeta Cesar Vidal, entre altres […]
Reflexions (alienes) sobre el que està passant! « Reflexions d’un arqueòleg glamurós
21 Mai 2011 at 4:53 pm
Hola!
Ahir em vaig passar una estona picant a la Plaça Catalunya…segueixo sense saber ben bé què demanen (perquè estic a mitges d’acord amb el David, a miiitges! Crec que no es pot esperar sempre que l’Estat et solucioni els problemes, vaja. Però si això ha servit per obrir la caixa de Pandora i sortir al carrer, benvingut sigui)
Sí que sé què demanava jo: que els polítics se’n vagin tots a fregir espàrrecs. Què, no és possible? Ah, doncs almenys que siguin coherents, que no diguin mentides, que no els protegeixin, que no cobrin sous i sobresous desorbitats, que no siguin corruptes, que les seves accions siguin per afavorir els ciutadans i no el partit (o la seva butxaca, o la seva reelecció, etc), que la nostra democràcia s’assembli a les d’altres països una mica més democràtics, (…)
Avui després de veure el Rajoy en un míting amb tot de gent cridant “esto es democracia y no lo de Sol” he pensat que algú ha d’alliberar el món de tanta estupidesa i ignorància però que ho tenim molt molt difícil.
Reflexionem-hi
21 Mai 2011 at 6:00 pm
Ja t’he llegit a “Cal David”, me’n alegro molt de que no estiguis d’acord amb tot el que penso/dic. Entre el teu comentari i el de’n David tinc una idea per fer el proper post, ja veurem si me’n surto.
Bon cap de setmana per tu també, i gràcies pel comentari.
MadeByMiki
21 Mai 2011 at 6:51 pm
I què heu de votar, doncs? El PATO del inútil? hehehe
ahse
22 Mai 2011 at 11:17 am
Votar a gent com Oscar Nadie,Darkawa i Sandrita Dinamita (no m’ho invento, son del PATO) té la seva conya no t’ho negaré…
MadeByMiki
22 Mai 2011 at 11:22 am
Hola Miki, havia llegit l’article d’en César Vidal, un vell conegut. Aquest home és un perill, quan Escriu i quan parla.
És clar que hi ha una certa confusió i que d’aquí uns dies de les diferents Places en sortiran missatges i decisions que diferiran i (potser) distanciaran les unes de les altres.
És tremendament difícil fer anar un petit grup de persones a una, acordar les vacances a la feina, doncs no esperem que tothom i a tot arreu es posi d’acord per art de màgia.
En sortiran documents, propostes diverses i potser no totes concordants.
No descartem tampoc alguna trobada post eleccions per debatre algun document conjunt.
Qui sap que passarà. De moment el que està passant ja és molt.
Tomàs
22 Mai 2011 at 11:33 am
Acabo d’escoltar l’enllaç; em pregunto si estossegava tan sovint perquè s’ennuegava amb la seva pròpia bilis. En tot cas fa engúnia que diguin aquestes coses perquè de ben segur hi ha qui se’ls escolta: fins i tot n’hi ha que donant mostres de recolzament obscenes omple places de toros. No entenc res 😦
Montse
22 Mai 2011 at 11:36 am
Tota la raó. Ara el que toca és mirar el que ens uneix i anar junts en allò que compartim.
anomenatinutil
23 Mai 2011 at 9:54 am
Ja era hora de que això passés!!! El problema, però, rau en què la democràcia formal en la què som posats a la força exigeix que qui vulgui dir algo s’estructuri en forma de partit i ‘entri en el joc’. Les multinacionals del vot (sobretot el PPSOE) saben que poden esclafar qualsevol cosa que els faci ombra. Els del PP s’estan fregant les mans en aquest context del que ells no dubtaran en presentar com a ‘radicalització ultramontana’.
Jo diria als acampats que pensin en noves formes de protesta pacífica per a desfer les normes del joc.
Què us semblaria que hi hagués una representació, formada a l’atzar, del vot en blanc?
minosabe
23 Mai 2011 at 10:40 am