La gran preocupació del Rei (a part de mantenir-se a la poltrona).

El Rei, el secretari d'Estado d'Economía, José Manuel Campa i el governador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández.

Hi ha gent mal pensada que creu que a la Corona espanyola no li amoïnen gens ni mica els problemes i patiments de la societat espanyola en aquests moment de crisi. No és així, com a demostrat el patriarca Joan Carles I, de la “gran professional” Sofía de moment no en sabem res, i de la resta de la saga tampoc, suposo que tal i com va dir fa temps la futura reina Letizia en aquests moments estàn treballant intensament per Espanya i això no els hi dona temps per a res més.

Però lo important és que Joan Carles I per fí ha parlat, ara tenim unes declaracions del monarca en referència directa a les manifestacions i acampades que encara hi ha per tota Espanya. I que ha dit?, doncs ha fet una crida a donar un “urgente empuje al empleo juvenil” i per això demana “aunar el esfuerzo de los agentes sociales y el conjunto de la sociedad, dentro de un marco de modernización del sistema productivo”.

I tot això no ho ha demanat a qualsevol lloc, ha triat la seva presència a la clausura de la XXVIII Assambles de Socis del Instituto de la Empresa Familiar, més coneguda com a IEF.

A aquesta trobada també hi era el Secretari d’Estat d’Economia, en José Manuel Campa que va afirmar allò tan original de “el ajuste de la economia no va a ser facil” (us imagineu per qui no serà fàcil?) i va seguir afegint “la débil situación laboral debe obligar a seguir por la senda reformista” (segur que us podeu fer una idea de a qui li tocarà fer aquesta tortuosa senda).

L’IEF, és una organització sense ànim de lucre que agrupa un centenar d’empreses familiars espanyoles amb una facturació mitja per companyia de més de 1000 milions d’euros anuals. Aquesta organització és la interlocutora de la gran empresa d’origen familiar devant les administracions, institucions, medis de comunicació i societat. Entre totes aquestes empreses tenen més d’un 17% del PIB espanyol i més de 825.000 treballadors directes, molts d’ells als cinc continents. Ho sigui que estem parlant d’un lobby de pressió, un descomunal lobby de pressió que presideix en Isaak Andic, el segon home més ric d’Espanya i cap de Mango, a qui fa temps ja vaig dedicar un post.

Estem parlant del lobby que representa a empreses com Inditex, Ferrovial, Acciona, Puig, Planeta, Mercadona,Mango, Barceló, Catalana Occidente… ho sigui una gent molt amiga de Juan Carlos I, i també molt amics dels que ens manen com en José Manuel Campa. De qui no son tan amics és dels treballadors i de la resta de la societat, ja que com ja haureu imaginat o notat a la vostra pell totes les seves propostes van orientades a fotre a quí menys té i a qui menys es pot defendre, com us pensàveu que aquests fan els diners?, doncs amb propostes com aquestes:

• Fer que les inversions que facin les companyies amb els seus beneficis siguin excloses de tota mena de impostos.

• Ampliar l’edat de la jubilació, i vincular la pensió a cobrar a tota la vida laboral del treballador.

• Baixar el tipus general de l’impost de Societats.

• Caldria que el govern donés subvencions o ajuts fiscals per promoure la contractació de joves, amb una excensió complerta de les cotitzacions a la Seguretat Social durant dos anys.

• Fer disminuir l’absentisme laboral, es tractaria de eliminar les baixes que no siguin absolutament necessàries.

• El propi Isak Andic proposa que en la mesura de lo possible, la remuneració dels treballadors sigui “variable”, i que s’iguali el estatus dels nous funcionaria al de la empresa privada.

• Abaratir al màxim el treball juvenil amb un contracte fet a mida, sense pagar la S.S. Tal i com deia abans però a més amb un salari fora de cap conveni, un salari que es podria pactar entre el jove i l’empresari.

Recordo perfectament quan es va començar a parlar de la globalització econòmica i els seus futurs efectes. Respecte a les multinacionals i a la deslocalització d’empreses, he de reconèixer que tots aquells que deien que els treballadors del tercer món s’acabarien tenint les mateixes condicions laborals que nosaltres estaven en lo cert. El problema és que algú brillantment, se’n ha adonat que per a les empreses és molt més pràctic que passem nosaltres al tercer món en temes laborals, i la caiguda de drets i salaris sembla no tenir límit.

Aquí hi ha un camí marcat i ben estudiat, els grups de pressió de les empreses i bancs, els polítics venuts, i totes les élits del país van a una i saben quin és el seu objectiu. Ens parlen de “modernització del sistema productiu” però del que es tracta és de precaritzar al màxim les nostres condicions laborals i fer el que sigui per mantenir-nos atemorits i obedients, i a poder ser que encara diem allò de “lo important és treballar”.

Articles relacionats: 

https://madebymiki.wordpress.com/2010/11/26/mango-una-marca-o-una-declaracio-dintencions/

http://borradorniloco.blogspot.com/2010/10/carta-de-un-funcionario-isak-andic_26.html