..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Archive for Juny 2011

A la recerca d’un llibre. Versió 2.0

with 26 comments

En Jerry té un aire una mica Punset...

En Jerry té un aire una mica Punset...

Normalment quan compro llibres ho faig de manera gairebé aleatòria, no negaré que alguna vegada vaig a buscar algun autor o llibre en concret, però m’ho passo millor deixant-me portar i equivocant-me sovint per la meva elecció. Això sí, com que no disposo de massa diners per gastar acostumo a anar a llibreries de segona mà. Era fantàstic sortir del carrer Rector Centena, allà a la Creu Alta de Sabadell i tot passejant anar cap el carrer Gràcia a passar l’estona regirant llibres vells i no tan vells a la botigueta de’n Tato, tot un plaer que acabava amb tres o quatre llibres sota el braç i sis o set euros menys… Ara que visc a Olesa ja no puc fer aquestes escapades, com a màxim puc anar a la biblioteca (molt digna per cert) i allà fer una mica el tastaolletes, però no és el mateix, no hi ha la possibilitat de trobar posem per cas “El guardián entre el centeno” per un euro, això ja justificava tot un cap de setmana.

Però tampoc soc tan metòdic com això, i alguna vegada he anat a la recerca d’algun títol en concret i sense mirar massa el preu a pagar. Aquest és el cas de “En ausencia de lo sagrado”, de Jerry Mander, un llibre que em va aconsellar una persona que admiro molt i que considero extremadament intel·ligent. Així doncs em trobava en aquella altra situació amb la que de tant en tant ens trobem els que som de poble, podem demanar el llibre al poble mateix i ja ens el portaran o ens en anem cap a Barcelona a fer el circuït habitual: Happy Books-FNAC-Bertrand-Laie, ho sigui les llibreries que et deixen tafanejar sense pressió dels dependents, per normalment acabar comprant el llibre al Bertrand gràcies al seu descompte pels que tenim carnet de la biblioteca. Però aquesta vegada no seria tan fàcil… a totes bandes es repetia la mateixa conversació:

‘Que teniu un llibre de’n Jerry Mander anomenat “En ausencia de lo sagrado”?,

Doncs no, de’n Jerry Mander tan sols tenim “Cuatro buenas razones para eliminar la televisión”.

Per sort o per desgràcia soc força conformista, i vaig pensar: “això deu ser una senyal”, per tant al lloc més barat em vaig quedar “Cuatro buenas razones para eliminar la televisión”, que per cert era mol econòmic, tan sols 9,90€ més un 5% de descompte, de conya. I amb això ja tenia el “llibre de vacances”, això és una mania més meva, però resulta que sempre que puc li dono aquest títol al llibre que em fa molta il·lusió de llegir i que acabarà sent recordat junt amb els paisatges del lloc de vacances de torn. En aquest cas aquest llibre va lligat al record dels Ports fins a les platges del Delta del Ebre, de l’Ermita de la Pietat fins a Fredes. Un gran record del llibre i de les vacances, sense cap mena de dubte.

I com que el llibre em va agradar molt, molt més del que el seu títol sembla suggerir, aquest any amb molt de temps em vaig posar a la recerca del nou “llibre de vacances”, i sí ho heu endevinat, es tractava de “En defensa de lo sagrado”, el llibre difícil de trobar però segur que amb la ajuda del meu amic Google me’n sortiria.

I la veritat és que no va ser gens difícil, el trobava de seguida, omplia les meves dades i al cap de deu o quinze dies rebia… una resposta més o menys com aquesta: “lo sentimos mucho, su libro dejó de editarse el año 2006 y no disponemos de ningún ejemplar”. I com és que el tenen al catàleg?, no entenc res, tan sols en fan perdre el temps i la paciència, això sí, cada vegada tinc més ganes de tenir el llibre a les meves mans, ja gairebé “el necessito”.

No em vull fer gaire més pesat, just abans de perdre tota esperança vaig trobar-lo a una espècie de pàgina web de col·leccionistes i no m’ho vaig pensar gens, faig la transferència bancària (quina por això de pagar per avançat…) i al cap d’una setmaneta rebo el llibre tot perfecte a casa, no m’ho puc creure, i m’ha costat al mateix preu que teòricament valia, fantàstic.

Ara tinc el llibre ben desat, tot esperant el seu moment, aquell moment de tranquilitat per gaudir plenament de la seva lectura, aquestes vacances que s’apropen poc a poc, aquestes vacances que no tinc ni idea de on aniré, però que com a mínim sé quin llibre llegiré, i això no és poc.


Merda!!, m’he carregat el post.

with 10 comments

Això no m’havia passat mai, i mira que ja començo a portar temps amb el bloc. Algun dia tenia que passar, i ha estat avui, aquest vespre al voler penjar el post m’he trobat amb un arxiu buit!.

Però com ha pogut passar-me això a mi!, m’he passat un parell d’hores redactant-lo i ara em quedo amb una mà al davant i un altra al darrere. No sé on ni com feu els vostres posts, però jo per norma general on passo més temps escrivint és al tren, i allà no disposo de internet (tot i les promeses buides de les administracions).   Per tant el que faig és escriure  amb el “LibreOffice” (com el seu nom indica és un “Office” lliure i gratuït), i desar el resultat a un arxiu .ODT (sí, també faig servir formats lliures preferentment), i normalment al vespre penjo el post resultant per compartir-lo amb tots vosaltres.

Doncs avui les coses no han anat així, i com sempre passa aquell post totalment acabat i amb una mida més que digna se’n ha anat a fer punyetes. Com?, doncs no ho sé, però suposo que més o menys la cosa ha anat així: Estava al tren totalment immers en el que escrivia i al arribar a la estació de baixada, corrent i de presa he fet un gest ràpid amb la mà tot pitjant sense voler el “touchpad” (alguna vegada ja m’ha passat) he eliminat tot el text i un instant més tard he fet el “Ctrl+s” pertinent. Normalment el fer un “Ctrl+s” i un “Alt+F4” amb la gravació de l’arxiu, la sortida del sistema i l’ordinador totalment apagat son 3 miserables segons (us recordo que que faig servir Linux…), però sembla que avui no m’en he sortit gaire be.

Tal i com suposo que ja sabeu, pels que no podem desconnectar de manera mecànica el “touchpad”, hi ha moltes maneres de fer-ho via software, però la veritat és que no m’hi acabo d’acostumar.

Ara el que no acabo de tenir clar és si em ve de gust tornat a escriure el “post perdut”, demà de bon matí ho decideixo.

Written by MadeByMiki

29 Juny 2011 at 10:10 pm

Propostes contra la crisi, 2ª part.

with 22 comments

Estimat poble, avui és el gran dia, a la primera part d’aquest post vaig proposar l’eliminació de la propaganda de totes les entitats públiques, amb l’objectiu de l’abolició total de la publicitat. Com que m’heu fet arribar el vostre neguit sobre el futur que li desitjo a TV3, de moment aplaçarem la prohibició de la televisió, però em reservo aquesta opció per més endavant si és necessari. Encara no m’heu convençut de la prioritat de la tele per sobre de la salut i l’educació.

Vist això, passo a la segona i més important part de les mesures per combatre la crisi i fer d’aquest un món millor. Tal i com vaig fer al primer post tan sols faré un parell de propostes, això em permetrà concretar més i millor les idees i fer un post d’una mida assumible.

Primera proposta, el salari màxim.

Som-hi de nou, la primera proposta és ben clara, cal imposar per llei el salari màxim dels nostres funcionaris, quan parlo de funcionaris em refereixo a tots aquells que son fora de l’empresa privada. Cal fer una nova escala salarial amb una distribució més equitativa dels diners. Per exemple, si el salari mínim interprofessional és més o menys de 630€ mensuals, el màxim el podríem posar en cinc vegades aquesta xifra, i pel mig segons la feina i la responsabilitat caldria graduar dins d’aquests marges un salari just.

Hem de garantir que les persones que son al servei de la societat no hi son purament per enriquir-se, posem un exemple molt de moda, els nostres sagrats diputats, ells van a la feina per servir-nos, i de manera secundària per fer-se d’or. Com a mínim això és el que sembla al veure les seves actuals remuneracions anuals:

Presidència

130.011,19€

Vicepresidència

99.765,52€

Secretaria

81.311,63 €

Assignació per al president de grup parlamentari

37.143,12€

Assignació per al portaveu de grup i subgrup parlamentari

39.328,01€

Assignació per a la resta de diputats

40.201,96€

Despeses de viatge per a residents a Barcelona o àrea metropolitana

21.605,22€

Resident a menys de 80 quilòmetres de Barcelona

28.090,02€

Resident entre 81 i 190 quilòmetres de Barcelona

30.156,56€

Evito esmentar les despeses en: Comissions legislatives o creades per llei . Comissions de seguiment, estudi o investigació, suplements per a portaveus, presidents, vicepresidents de grup i les subvencions a grups i subgrups parlamentaris…

Això s’acabaria ben depresa amb el salari màxim, evidentment aquest salari no seria combinable -com passa ara- amb mil assignacions per tota mena de variables. El salari màxim seria un límit inviolable per llei.

L’objectiu final d’aquesta mesura seria fer-la arribar a l’empresa privada, però per començar seria important aplicar-la en principi a la professió pública. Més endavant s’hauria de legislar considerant delicte cobrar o obtenir xifres de beneficis immorals.

Segona proposta, les necessitats mínimes.

Les necessitats bàsiques mínimes haurien de ser gratuïtes sota subvenció per a cada familia o individu. Caldria fer un estudi a fons de quines son aquestes necessitats. Com a necessitats mínimes em refereixo purament a allò indispensable per a una subsistència digna i saludable. Una persona o família que visqui de manera absolutament frugal, consumint un mínim d’aigua, llum i gas, sense cap tipus de despeses en luxes i capricis, això hauria de ser considerat un dret universal.

Evidentment a partir d’aquestes despeses mínimes subvencionades, tot luxe hauria de ser de manera progressiva cada vegada més i més car. No podem considerar de cap manera lògic el pagar al mateix preu l’aigua per a un consum racional de subsistència que per omplir piscines o regar camps de golf. Qui vulgui tenir capricis cal que els pagui ben cars, la tendència hauria d’anar cap aquí en tots els aspectes, cal carregar d’impostos extra i sense manies els cotxes que gasten massa, les segones residències, l’aire condicionat, els vols en avió, la cirurgia estètica, les assecadores elèctriques, el AVE, les carreres de cotxes i motos, les autovies… totes aquelles coses que de cap manera necessitem i que a més acaben fent un mal enorme al medi ambient.

Amb aixo qui malbaratés acabaria pagant molt més i hi hauria diners per dedicar-los a cobrir els mínims per una vida digna de tota la població, la renda bàsica universal, un transport públic eficient i més universal, la sanitat, l’educació…

Crec que hi ha molt de camp a estudiar i aprofundir, però una societat amb els mínims coberts, és una societat sense por i molt més lliure per fer el que vulgui perquè té una xarxa de protecció que elimina la possibilitat de l’exclusió social. Això ens donaria molta més llibertat per dedicar temps a formar-nos o deixar una feina sense patir per la nostra subsistència.

No em faré més pesat, deixo aquest segon post aquí amb la intenció de debatre amb vosaltres aquestes idees. Si heu arribat fins aquí, mil gràcies per la vostra paciència i dedicació.

Uns links per fer una ullada: 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Renda_b%C3%A0sica 

http://www.slideshare.net/notleaving/el-qu-es-podria-fer-amb-els-diners-de-la-frmula-1