..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Vosaltres entrevisteu a Jordi Joan Baños, enviat especial de “La Vanguardia”.

with 6 comments


En Plàcid Garcia-Planas ja m’ha fet arribar les respostes de en Jordi Joan Baños, aquesta vegada ha anat tot molt ràpid. Les seves respostes m’han semblat molt aclaridores i ens donen un punt se vista sobre la Índia en certa manera allunyat del triomfalisme i la lloa al creixement que habitualment rebem. Moltes gràcies com sempre a tots els que m’heu ajudat i especialment al meu enllaç, en Plàcid. Que ho gaudiu!!

————————————————————————————————————

Respostes d’un poeta no reconegut, ni conegut, ni saludat.

Nota (de en Jordi Joan): M’he permès d’agrupar algunes preguntes.

————————————————————————————————————– 

Arqueòleg Glamurós: Creus que la Índia té possibilitats d’esdevindre una potència econòmica de primer ordre? El seu creixement econòmic servirà per disminuir o agreujar les terribles diferències socials?

– L’Arundhati Roy diu que l’Índia no és un “superpower” sinó un “superpoor”. Per a la mentalitat dominant índia, no hi ha cap contradicció en ser les dues coses, superpotència i superpobre. Algun columnista indi ha escrit que l’Anglaterra de Dickens també era així. Ara vés i explica’ls que ja no som al segle XIX sinó al XXI. Es miri com es miri, la meitat del dolor del món, la meitat de la misèria i de la malnutrició infantil, els porta l’Índia en el seu si. Necessita créixer molt i redistribuir molt per posar-hi remei. Però fins i tot així sembla una missió impossible a causa de la corrupció descomunal (Rajiv Gandhi considerava que el 80% dels diners de programes socials es quedaven a les butxaques de polítics i buròcrates) Els estadístics indis diuen que el seu país creix un 8%, però més aviat sembla que un 8% dels indis creixi. No, l’Ìndia en conjunt no serà una societat com la nostra, amb una mediateca i un hospital per a tothom a cada districte, com a mínim en els pròxims quaranta o cinquanta anys. No veig una disminució de les diferències socials, sinó un agreujament. No hi ha un projecte de ciutadania -d’igualtat de drets i d’oportunitats- tal com em va dir un sociòleg. El desenvolupament per a ells no vol dir que els seus carrers siguin més nets, amens, habitables i passejables, sinó que proliferin els centres comercials amb aire condicionat i seguretat privada on no hi entrin els pobres. Índia sempre ha estat el campi qui pugui on hi han trobat inspiració els predicadors de la desigualtat entre els homes, des dels nazis abans fins als neocons avui. Una societat de castes, jeràrquica. Jeden das seine. A cadascú el seu.

Ferran: Tenint en compte les enormes diferències socials que hi ha al país, com t’expliques que a la Índia no surtin dia si, dia també, als diaris per desordres socials, moviments de protesta, etc.
Tomàs: Darrerament hem pogut llegir que cap al 2050 al Planeta hi haurà uns 9.000 milions de persones i que una bona part d’aquest creixement tindrà lloc a la Xina i a l’Índia. Si hores d’ara les grans urbs de l’Índia ja tenen problemes diversos (manca d’atenció sanitària per tothom, manca de recursos econòmics, manca d’habitatges socials, manca de transport públics…), com creus que el país podrà entomar aquest creixement de població que s’espera?

Caterina: Des del meu total desconeixement sobre aquest país, l’Índia, tenc la sensació que des d’Europa tenim la visió de que és un lloc molt espiritual però alhora insegur, perillós. Fins a quin punt estam equivocats amb aquesta visió? Quines coses desconeixem de l’Índia, des de la distància, i que valdria la pena saber?

– La misèria de l’Índia és bastant invisible fins i tot per als mateixos indis urbans. El 69% dels indis encara viuen en pobles i no cal dir que la immensa majoria no passen de la pura subsistència. Durant generacions, els indis han perfeccionat l’aptitud de no veure la immundícia al seu voltant, sobretot les castes bramàniques que encara dominen els partits nacionals (no els regionals) inclòs el comunista. Potser el tercer ull té l’inconvenient de comportar l`atròfia dels dos ulls normals i corrents. La puresa ritual i l’higiene no són ben bé el mateix. Al costat mateix d’edificis corporatius hipermoderns, de gran i brillant arquitectura, a Gurgaon (la ciutat satèl.lit enganxada a Delhi, meca de les multinacionals i de la nova classe mitjana), hi ha barraquisme i corts de porcs. Hi ha centenars d’edificis d’oficines però gairebé no hi ha voreres, ni semàfors, ni fanals… Un escenari completament hostil per a la dona treballadora, que al nord de l’Índia sempre va amb els ulls ben oberts per por de ser violada (normalment en grup) i assassinada. A banda d’això, l’Índia té bona premsa, com a mínim des de fa vint anys, quan va abandonar, per força, les vel.leïtats tercermundistes no-alineades, que a la pràctica eren una aliança estratègica amb l’URSS (en resposta a l’aliança dels EUA amb el Pakistan i el desgel amb la Xina). La liberalització econòmica de 1991 es pren com a punt de partida del miracle indi. En realitat, entre 1980 i 1990 l’Índia va créixer de mitjana fins i tot un pèl més que entre 1991 i 2002. La premsa britànica, sobretot, no tenen prou elogis per al miracle econòmic indi. Però millor que agafin amb pinces els consells de The Economist, perquè sota els britànics l’economia índia se’n va anar en orris entre 1900 i 1947 (literalment 0% de creixement mentre la població es disparava). I, com diuen en anglès, they don’t walk their talk. Els britànics tenen avui dia molta menys presència a l’Índia que francesos o alemanys, i amb tants elogis desmesurats, van aconseguir encolomar a Tata companyies ruïnoses com Corus, Jaguar i Land-Rover tot just abans del daltabaix de 2007, amb preus d’abans de la crisi. Per últim, si la Xina fes al Xinjiang o al Tibet el que l’Índia fa al Caixmir o a Manipur (ocupació militar descarada, tortura sistemàtica i assassinats freqüents d’innocents fent-los passar per guerrilers, a canvi d’ascensos)
Però convé fer creure als països en vies de desenvolupament que el model indi té un èxit comparable al model xinès, cosa que és mentida en la majoria de paràmetres.

Tomàs: El nou govern de Tailàndia és un pas endavant en la reconciliació entre la visió que tenen de la democràcia i de la societat els camises grocs i els camises vermells?

– La visió de la democràcia dels “camises grogues” és que n’hi ha d’haver menys. Tailàndia no és l’únic país d’aquella part d’Àsia on l’elit creu que la democràcia ha anat massa lluny. És possible que la crosta militar, burocràtica i dels negocis (parapetada darrere de sa majestat titella, cada vegada més lesa) no hagués acceptat els resultats, si no hagués vist la reacció internacional davant del que ha passat a Tunísia i Egipte.

Miki: Tens alguna novetat en el la teva producció poètica?, com compagines aquestes dues activitats?

Pràcticament no escric poesia des de fa set anys, quan vaig marxar de Catalunya. I, si no me’n puc estar, l’impuls poètic molt rarament passa de la primera fase de revelació, d’esbós, de lletrerada. El que si he fet durant els darrers anys ha estat reescriure material escrit entre els 25 i els 32 anys. D’aquí en surt “La lluerna i l’escala” (2007, Angle) i “L’apamador d’aeròdroms”, que Pagès editors vol publicar l’any que ve. Fet i fet, no és gens extraordinari. L’Albert Roig també seria un cas de poeta reescriptor. La llunyania potser també va fent malbé la relació íntima amb la llengua. D’altra banda, la mirada del poeta i la mirada del periodista són del tot incompatibles, dues formes completament diferents d’organitzar la realitat. En poesia, per exemple, l’ambigüitat, la polisèmia, la boira és una virtut, mentre que el periodisme exigeix una claredat cristal.lina.

Jordi Joan Baños.

Anuncis

Written by MadeByMiki

20 Juliol 2011 a 8:22 am

6 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. Fantàstica entrada. L’enorabona als entrevistadors, a l’entrevistat i a l’enllaç.

    Montse

    20 Juliol 2011 at 7:54 pm

    • La veritat és que amb aquestes entrevistes sempre capto matisos que desconeixia. Tot un plaer.

      MadeByMiki

      21 Juliol 2011 at 8:51 pm

  2. Hola Miki, com sempre aquesta nissaga d’entrevistes dona per a molt.

    M’han semblat pertinents les preguntes i bones i àmplies les respostes.

    Un luxe!

    Tomàs

    21 Juliol 2011 at 5:14 pm

  3. Vull saber què passaria si la Xina fes al Xinjiang o al Tibet el que l’Índia fa al Caixmir o a Manipur, ho has deixat a l’aire. 😀

    ahse

    21 Juliol 2011 at 8:45 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: