ETA ja fa temps que és fora del “Top 10”.
L'humor sense complexes de "Vaya Semanita".
Sempre que veia la llista de problemes dels ciutadans (allò que tan li agrada al PP…), al primer lloc hi era ETA. Ells van ser la noticia recurrent a mil i un telediaris, eren en certa manera poderosos gràcies als medis que sovint així els hi feien el joc.
De fet crec que als successius governs els interessava molt que les coses fossin així. Sempre va be tenir un enemic que uneixi el país, amb això, el futbol, la tele i les xafarderies ja no queda lloc per a gran cosa més al nostre cansat cervell.
Però tot caduca, i ETA no és una excepció, des de que van caure del “top 10” de les preocupacions pàtries la cosa estava cantada.
Ells vivíen gràcies a la retroalimentació que rebien del estat i els seús medis, però tot cansa i altres terroristes els hi han fet massa competència.
ETA ha estat com la botiga tradicional, aquell colmado que acaba enfonsat per la pressió de la globalització, no ha pogut amb les grans cadenes de distribució internacionals, els centres comercials, les franquícies terroristes. al final el xiringuito que teníen ha tingut que tancar per manca de clientela.
Era massa evident que el producte que venien ja no tenía sortida, de fet crec que això va quedar ben clar el dia que els hi van perdre el respecte inicial, de cop i volta molts programes de televisió (Polònia, Vaya Semanita…) feien humor amb ETA i els seus membres, en aquell moment crec que es va trencar una cosa molt important.
Ens n’hauríem d’adonar d’això, i fotre conya de tot, del mort i de qui el vetlla,
ETA al "Polònia"...
mostrar-los i parlar-ne és la única manera de començar a solucionar alguns temes enquistats a la nostra societat.
El dia que la justícia va segrestar la memorable portada de “El Jueves” que feia referència al Príncep Felip, la Letízia i la seva més que privilegiada situació i vida futura vàrem poder confirmar la por que senten alguns davant aquell molest costum de l’humor de tocar els tabús de la nostra societat.
Potser aquesta és la diferència entre la dictadura i la democracia, i queda clar sovint a quina banda som.
..: MadeByMiki :.. 
M’has recordat El nom de la rosa:
L’humor és un poderós instrument per vèncer la por, tot i que en aquest cas no et sabria dir si abans va ser l’ou o la gallina.
Montse
26 Octubre 2011 at 5:00 pm
Guau Montse, m’has recodat els bons moments que vaig passar llegint la novel·la i veient la pel·lícula.
Tomàs
27 Octubre 2011 at 7:50 pm
Quan se fa humor sobre alguna cosa és un bon senyal. No sé si en aquest cas encara és massa prest. Entenc que les coses no són blanques ni negres, que familiars d’assassinats per ETA siguin escèptics, etc, etc. Temps al temps. En tot cas, que ho deixin córrer és una bona notícia. Perquè, sincerament, en el fons no crec que lluitassin per la independència. Pens que hi ha altres formes de fer-ho.
caterina
26 Octubre 2011 at 5:58 pm
Completament d’acord. Què faríem sense l’humor!! Quantes coses continuarien malament si no s’hagués inventat!!!
Aprofito el post per felicitar al programa del Polònia, que ahir va fer una referència brutal a l’obsessió de TV3 pel barça ridiculitzant tot l’espectacle que es va fer al voltant de l’estrena de la Masia el dia que ETA deixava les armes. És al minut 8:49.
Crític de cine
27 Octubre 2011 at 4:42 pm
Sovint veig “Vaya Semanita” i em distreu prou. Em sembla un programa fresc i sense complexos en el qual hi ha una bona dosi d’autocrítica.
Crec que en els paràgrafs on parles d’ETA, la botiga i les cadenes de distribució, les franquícies i demés, has estat brillant.
Tomàs
27 Octubre 2011 at 7:53 pm
Gracies, la veritat és que aquest tema fa respecte, però amd humor tot és possiible.
MadeByMiki
27 Octubre 2011 at 9:03 pm
qualsevol tema es pot tractar amb humor, sinó jo no escriuria…
Pons
27 Octubre 2011 at 9:20 pm