Jo no hi jugo.

Hi ha coses que crec que venen de lluny, no sé com funciona ara, però quan ja anava a allò que abans s’anomenava EGB a tots els cursos hi havia moltes classes d’alumnes, i la classe dominant (eren com els “machos alfa”), feia i desfeia sempre a la seva conveniència.

Un dels moments estel·lars d’aquest domini era l’elecció dels escollits per a jugar el partit de futbol, per una banda es posaven els “líders” del Barça i per un altra els del Madrid, i allà a dit s’anaven seleccionant els onze integrants per banda dels equips. Entre la classe A i la B érem uns 80 alumnes i més o menys la meitat eren nenes, ho sigui que de uns 40 es seleccionaven 22 “afortunats”, i la resta era exclosa per la seva manca d’habilitat futbolística o per no tenir l’amic adequat.

Crec que allà és on vaig començar la meva etapa abstencionista, jo veis que allò no era de cap manera just i que aquells paios abusaven d’un poder que ells mateixos s’havien donat, per tant quan jo era seleccionat per l’anhelat 11 titular feia el meu particular acte de protesta, una cosa que potser no serveix de res, però no per això deixaria de fer-ho, quan deien el meu nom jo responia allò tan infantil i conegut de “doncs jo, no jugo”.

Això és exactament el que sento quan tothom i per totes bandes té la curiosa intenció de fer-me sentir malament pel fet de no anar a votar, no sé vosaltres, però jo a aquest joc no hi jugo, ni m’agraden les normes ni veig per enlloc res que em motivi a participar d’aquest circ.

Ja sé que tan sols es tracta d’un gest, però per a mi els gestos son importants i ni puc ni vull deixar de comportar-me d’una manera acceptable per a la meva consciència.