..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Viure per viure

with 16 comments


Fa uns mesos en el festival de cinema de Sitges se’m va presentar una pel•lícula sobre la força dels vius per a sobreviure, la resistència i l’aferrament per la vida.

La història té com a punt base l’anècdota del cavall que era fuetejat en mig d’una plaça de Torí i que va ser socorregut pel filòsof Nietzsche. L’autor de l’”Anticrist” va veure el patiment de l’animal com el d’una persona i va anar a socórrer aquella pobre criatura torturada. Després de calmar el cavall, el filòsof va caure en una profunda bogeria de la que no sortiria mai més.
I, oi que ho encerteu?, el film tracta de la història d’aquell altre ser viu protagonista de la història, el cavall. Del qual no se sap res.

 

Sota una atmosfera del tot inestable, amb una tempesta de vent que tot s’emporta, veiem un primer plànol del cavall. La lluita per arrossegar un carro pendent amunt mostra uns moviments d’esforç que humanitzen el rostre del cavall. Es veu com esbufega, com passa fred, en definitiva, aquella imatge està dotada de tanta sensibilitat que fa entendre perfectament el que sentí el filòsof.
Com pot ser que una simple imatge en moviment sigui tan fonda, pugui transmetre’ns tant! Només per això val la pena veure aquesta pel•lícula i qualsevol experiència cinematogràfica. Només basta una imatge que realment ens arribi al cor perquè gaudim durant tot el metratge.

Aquí teniu l’inici del metratge, volum alt i pantalla en gran:

Inici El cavall de Torí

No obstant això, no és l’única escena que ens colpirà. Els amos d’aquest cavall són una humil família de camp constituïda per un pare i una filla. Viuen una vida monòtona i a la vora de la subsistència. Cada dia la nena es lleva primer, es vesteix i ajuda al pare a vestir-se, donat que ell no pot tot sol, té un cantó del cos adormit. Després d’això ella va a buscar aigua al pou i comença a bullir una patata per a cadascun. Amb això i un glopet d’aiguardent viuen tot el dia. I així dia a dia els anirem veient durant una setmana en què cada dia el temps i les circumstàncies empitjoren vers una imminent fi. El cavall que viu amb ells arribarà un moment que no voldrà caminar més per més fuetejades que rebi. L’aigua deixarà d’arribar al pou. I quan no queda res fora de casa d’on agafar-se i sostenir-se, que es pot fer?
Això és el fons de El Cavall de Torí, la darrera obra del genial cineasta hongarès Béla Tarr.
Jo proposo la solució de pensar que al menys tenim els nostres i sempre queda esperança si ens donem la mà uns quants.

Aquest film segons el web del distribuidor a Catalunya, Paco Poch, s’estrenarà aquest mes. Serà doncs, el primer cop i últim que s’estreni una pel•lícula d’aquest director. Us encoratjo a que l’aneu a veure. I si us agrada, a l’fnac hi ha quatre obres més seves. La temàtica com veureu, sempre és la degradació del ser humà fins al nivell de l’animal davant les situacions apocalíptiques. Diferents històries que sota un estil cinematogràfic comú ens traslladen a un món trist i bonic alhora, dins la més pura destrucció s’hi veu bellesa.

 

Anuncis

Written by Héctor

23 Desembre 2011 a 2:37 pm

16 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. Pensant en personatges aspres i desesperançats m’ha vingut al cap la Régula de Los santos inocentes. Hi té res a veure?

    Montse

    23 Desembre 2011 at 9:15 pm

    • Doncs aquesta no l’he vista, perdó per la meva ignorància 😦 Segons he llegit de l’argument si, la vida al camp déu ser semblant. Però sembla molt més una crítica social que no pas aquesta, que només pretén reflexar el comportament de l’home en situacions d’extrema pobresa. No obstant això, en les dues ja es veu que hi ha una lluita per resistir davant les forces enemigues, ja siguin els senyorets dels Santos inocentes o les tempestes terribles de l’altra.

      Héctor

      24 Desembre 2011 at 2:43 pm

      • Però Héctor, què dius ara! El Cayetano Martínez de Irujo i tu sou els dos únics habitants de la pell de brau que no l’heu vista? 😀 Això no pot ser; l’has de veure, de debò que t’agradarà molt.

        Montse

        24 Desembre 2011 at 4:27 pm

      • jajaja, si tant la recomanes ja l’intentaré veure doncs!

        Héctor

        26 Desembre 2011 at 1:08 pm

  2. Gràcies Hèctor per escriure aquest post. Sempre és un plaer llegir-te i més encara en aquests moments de crisi blocaire.
    Destaco especialment el contingut del teu post i l’encertat títol, un molt actual viure per viure.

    Salut amic i gràcies per la feina!!

    http://es.wikipedia.org/wiki/B%C3%A9la_Tarr

    MadeByMiki

    24 Desembre 2011 at 12:24 am

    • jeje, Gràcies Miki!! Me n’alegro que t’hagi agradat i que ajudi a tirar endavant en aquest moment de crisi blocaire que dius.
      Si, en el moment actual vaig trobar escaient aquest petit post, de viure per poder viure.
      Salut company!!!

      Héctor

      24 Desembre 2011 at 2:48 pm

  3. des del festival de Sitges que la tinc pendent de veure. Només li poso una pega, i és que és una de les principals competidores de ‘Pa negre’ per rebre l’Oscar a millor pel·lícula estrangera. Després de llegir la teva crítica en tinc més ganes de fer-hi un cop d’ull. M’acabo de comprar la Fotogrames d’aquest mes i no diu res de l’estrena durant el mes de gener. Ja veurem…

    Crític de cine

    24 Desembre 2011 at 11:59 am

    • Vaja… sembla doncs, que en Paco Poch, el distribuidor que va venir al festival de Sitges a presentar la pel·lícula no ha trobat cinemes per exhibir-la… Així doncs, si l’any vinent no s’estrena, ja haurem aconseguit al nostre país no veure cap de les pel·lícules de Béla Tarr en cartellera. Visca!

      Abans que la vegis et recomano paciència, no és una pel·lícula de les que solen veure’s a la televisió o als cinemes corrents. Sinó que és una pel·lícula molt personal, amb un estil molt marcat del director, el gran mestre dels travellings. Aquest senyor, Béla Tarr, va ser l’hereu de Miklos Jancsó i el predecesor i mestre de grans “indies” actuals com Gus Van Sant.

      Quant a que competeixi amb “Pa negre” per l’Oscar no em fa res, tant em fa que guanyi una com l’altre. No li dono gens d’importància a aquest premi completament venut al capital de la indústria. Per a mi si guanya a Cannes, Viena, Gijón o Berlin (on va aconseguir el lleó de plata) si que té valor, perquè allà generalment es premia la creativitat.

      Espero que t’agradi! Ja em comentaràs!!!

      Héctor

      24 Desembre 2011 at 2:57 pm

      • Ja tenia entés que és una pel·lícula molt personal, però fas bé de recordar-m’ho, així la veurè amb uns altres ulls.
        El fet que digui que tinc ganes que ‘Pa negre’ guanyi l’Oscar no és per una qüestió cinematogràfica, sinó, més aviat, per una qüestió identitària i quasi política.
        Quan vegi ‘The turin horse’ ja t’ho faré saber.

        Bon nadal!!

        Crític de cine

        28 Desembre 2011 at 11:19 am

      • Molt bé!
        Ah, i respecte lo d’identitari-polític em sembla perfecte, ja recordo ja, quan tothom a Espanya posava el crit al cel quan va ser la “seleccionada” per anar als Òscar, essent una pel·lícula parlada en català!
        Fins i tot a l’Antena 3 es va fer una enquesta per si et semblava bé que un film de parla catalana representés ESPANYA! uiuiui no cardem! jaja

        Bon nadal!

        Héctor

        28 Desembre 2011 at 7:48 pm

  4. passo, gràcies

    Pons

    24 Desembre 2011 at 2:22 pm

  5. Passes de veure-la? home, al festival de cinema de Berlin hi va marxar més de la meitat dels espectadors, ho entenc perfectament. No és apte per les masses, només qui connecta la gaudeix. Com per exemple a Sitges on tothom sabia què anava a veure i no va marxar gairebé ningú.

    Héctor

    24 Desembre 2011 at 3:00 pm

  6. No suporto gens bé el sofriment dels animals.

    He vist el vídeo i les imatges estan molt ben rodades, són unes bones escenes que fan mantenidores les teves paraules.

    Arriba un moment en que fins i tot els esclaus, animal o humans deixen d’obeir, per més que se’ls maltracti. Aquest és el moment en que el dominador i mal tractador perd el seu poder i el maltractat deixa de patir. O revolta o mort.

    Bones festes Miki i molts posts per a 2012!

    Tomàs

    26 Desembre 2011 at 11:57 am

    • Exacte. Llavors t’animo a que vegis completa la peli quan surti!
      I que no vegis Sátántangó també de Béla Tarr perquè allà hi ha una escena esgarrifosa amb un gatet. No sé si és real o no, però jo vaig patir molt. Malgrat que la pel·lícula val molt molt la pena i t’endinsa en l’ambient de l’era final del comunisme hongarès esmerçant 7 hores i mitja de pur cinema

      Héctor

      26 Desembre 2011 at 1:16 pm

  7. Malgrat no suportaria l’escena del gatet, és possible que tampoc suportés més de 7 hores de pur cinema. Són per a sibarites del cinema que gaudiu d’aquestes rares peces que es donen de tant en tant.

    És esplèndid que ho passeu bé veient aquestes obres, però per a mi segurament és massa.

    Tomàs

    26 Desembre 2011 at 8:42 pm

  8. Normal que no ho suportis, poca gent conec que li agradi aquest tipus de cinema tant “sibarita” com bé dius, jaja.
    És un d’aquells hobbies que em van enganxar anys enrere, com el de córrer per la muntanya, i que sense ells t’és més difícil viure.

    Héctor

    28 Desembre 2011 at 7:57 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: