..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Archive for Març 2012

En Pau Josep, un noi amb complexes…

with 9 comments

En Pau Josep era un nen prim, molt baixet i des de els quatre anys coix. El que més mal li feia era aquell caminar, aquella maleïda tara a la cama que l’acompanyaria de per vida junt amb aquells maleïts i escassos 150 centímetres d’alçada.

El fet de que sa mare fos pagesa i son pare funcionari, tampoc ajudava gaire a l’hora d’estalviar-li burles dels seus companys d’escola. La seva era una família catòlica i modesta, tenien amb ell posades totes les esperances, i això representava una enorme motxilla per en Pau Josep, aquell nen que mentre a l’hora del patí sentia com tots jugaven mentre ell s’aïllava i llegia, es refugiava en l’estudi i la soledat.

Sempre va ser el primer de la seva classe, era el primer mentre es jurava i perjurava que un dia es venjaria d’aquells malparits que no el deixaven viure i el feien sentir inferior.

Als 20 anys es llicenciava amb les millors notes de la seva promoció, això li va permetre encadenar unes beques que el van portar per les vuit millors universitats del país, sempre amb els millors resultats. Va estudiar literatura, art, història, filosofia, llengües clàssiques… i als 24 anys tornava a casa amb un munt de carreres acabades i un doctorat universitari, creia que ja podia fer tot allò que sempre havia somniat, dedicar-se a la literatura i al periodisme, per fi es sentia un home segur de si mateix.

Va fer tot el que va poder, però cap diari va voler publicar els seus articles, els llibres que va escriure tampoc van despertar cap interès, i això el va tornar a frustrar i enfonsar. Tan sols va tenir esma per a recloure’s a casa dels seus estimats pares.

Ja res el motivaria fins a l’arribada a la seva vida com per accident d’una nova passió, la política, on va trobar un nou objectiu que el va il.il·lusionar, ara potser si que optava a ser algú a la vida. Va començar des de la base, aquell nou partit dels treballadors emergia amb força, i ell era un gran orador, parlava davant el públic i fins hi tot era capaç d’improvisar els discursos, el seu ascens va ser meteòric. Darrere d’un faristol o escrivint discursos era imbatible, i això el va portar a ser el lider del partit a la seva província amb tan sols 29 anys.

El líder del partit va quedar impressionat amb la seva capacitat retòrica i el va convertir en el seu segon, ningú més el podia ajudar a arribar al poder, en Pau Josep era únic, ell ho sabia, i el món se’n tenia que assabentar també.

Res li podia anar millor, fins hi tot havia trobat a la dona de la seva vida, la Magda, per ella va deixar d’anar amb les moltes noies que l’empaitaven, per ella va ser excomunicat, ja que  ella era divorciada i protestant, però va valer la pena. Es van casar i eren la família perfecta, amb els seus sis fills perfectes i amb tot el que sempre havia desitjat.

En Pau Josep, no podia saber que allà a aquell palauet on vivia amb la seva família és on tot acabaria canviant, cap a pitjor, evidentment. Perquè en Pau Josepse’n adonava que ja ho tenia tot, tot el que havia somniat, però misteriosament no era feliç i lo que és pitjor, havia de fingir que la seva era una vida perfecta ja que va ser triat per fer d’exemple per al seu país.Un home exemplar que tan sols volia fugir amb la seva darrera amant, una preciosa actriu eslava que li havia robat el cor. Però no va poder ser, el partit no podia de cap manera permetre que ell, el gran exemple pel seu país acabés omplint de dubtes al seu poble, i encara menys ara en aquells moments tan delicats. Va aplicar-se una de les seves màximes, aquella que deia que “una mentida repetida mil vegades acabava convertint-se en veritat”, i va seguir amb la seva falsa vida perfecte.Una nit de l’any 1945 ell i la seva dona van donar uns calmants als seus sis fills, i més tard una pastilla de cianur per a cada un. L’endemà de bon matí la Magda i en Pau Josepvan ser trobats vestits de gala, cremats i amb un tret al cap junt amb els seus fills, tan bonics, tan perfectes…En Pau Josepes va venjar del món, va fer que la seva manera d’entendre el discurs i de manipular a les masses perduressin, però no se’n va sortir del tot, ell no es va acabar mai d’enganyar. Tot i així va fer etern el seu cognom, Goebbels, i els seus 11 principis de la propaganda que no poden ser més actuals:1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.
Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventen d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.
Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.
Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l’orquestració.
La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.

7.- Principi de renovació.
S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.
Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.

9.- Principi de l’acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contra-programant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.
Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.

Written by MadeByMiki

27 Març 2012 at 11:51 pm

Arxivat a Política

Tagged with , ,

Point Of Disgust…

with 14 comments

Cada vegada és més difícil gaudir de la música sense artificis o guarniments innecessaris. Al escoltar qualsevol ràdio musical ens en podem adonar que estris com el “vocoder”, son presents en gran part de les cançons que escoltem a diari.

Amb la música passa com amb la cirurgia estètica o amb el “Photoshop”, tot s’unifica, tots fan les mateixes cares i tot sona igual, no hi ha lloc per a la naturalitat ni pels matisos. S’imposa una moda i no hi ha manera de sortir d’aquesta trampa per a l’expressió lliure creativa.

Evidentment, si algú es desmarca massa de les etiquetes prefixades és ignorat i marginat per allò que anomenen “l’industria discogràfica”. Del grup dels exclosos, sense cap mena de dubte us suggereixo l’enorme banda de Duluth (Minessotta) “Low”, compleixen totes les condicions per a ser ignorats pels generadors i distribuïdors de “hits”.

M’agrada molt aquest grup, no son gens guapos ni joves, la seva música és senzilla i directa, no hi ha lloc per a artificis o notes innecessàries, no treuen un disc cada any, les seves lletres son molt treballades i espirituals, que més se’ls hi pot demanar?.

En un moment on la música cada vegada és menys música, quan la pirotècnia triomfa sobre lo essencial, jo us suggereixo que escolteu aquesta bonica i senzilla cançó, és una mostra de com sovint menys és més i el virtuosisme no te res a fer davant la sensibilitat i la contenció.

Point Of Disgust

Once I was lost to the point of disgust
I had in my sight
Lack of vision, lack of light
I have hard, I have fast
Mercy me, never last

Then in the dust, all the things we discussed
Were thrown to the wind
So at last, we begin
‘Cause we fall hard, we fall fast
Mercy me, never last

Written by MadeByMiki

23 Març 2012 at 11:06 pm

Arxivat a Música

Tagged with , , , , , ,

Va de Vagues…

with 7 comments

En Mariano Rajoy ens diu que una vaga general no servirà de res, que no hi ha cap cosa a negociar o discutir.

És ben cert, per molta gent que es manifesti, per molts que deixin d’anar a treballar el proper dia 29, aquí no passarà res, res de res, i en Mariano i els seus ho saben perfectament. Ells tenen més memòria que nosaltres, i recorden aquell 2003 amb manifestacions multitudinàries contra la participació espanyola a la guerra, “No a la guerra!” deien els manifestants, un “No a la guerra!” que el carrer i les estadístiques demostraven que era gairebé unànime. I què?, va servir per alguna cosa?, va modificar la política exterior espanyola?. Doncs la veritat és que cal reconèixer que no, i sembla que no ens en adonem encara.

Tot i així crec que hi ha una qüestió en la que Mariano Rajoy s’equivoca greument, no és massa prudent dir-li al poble aquesta veritat, tot i que sigui ben certa. No és massa intel·ligent que el poble descobreixi lo inútil que resulta el fer-se sentir, poc a poc tothom se’n adona que les grans xifres de participació i els èxits de participació son una conya que no serveix per a res més que frustrar les il·lusions dels ciutadans.

Així doncs, potser els ciutadans es veuran obligats a buscar altres maneres de participar i fer-se sentir, potser algú recordarà aquella cançoneta del “en democràcia tot és possible…”, o potser seguirem confiant amb uns sindicats ancorats al segle passat tot esperant que un il·luminat ens vingui a salvar, no seria la primera vegada que això passa…

Written by MadeByMiki

21 Març 2012 at 10:28 pm

Arxivat a Economia, Política, Premsa

Tagged with , , , ,