..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

El preu de ser catalans.

with 11 comments


Fa uns dies a “El Món a RAC1” es va poder escoltar un treball periodístic interessant, es tracta de “El preu de se catalans”, una comparació entre el que ens costen les coses a Catalunya i el que costen a altres bandes d’Espanya.
Realment va resultar força interessant el escoltar aquest article d’investigació, però jo li trobo algun problema de fons i de forma al treball. Ben mirat no és més que un més d’aquells estudis superficials    que porten una clara intencionalitat política al darrera.
La comparació de les dades es fa quan i amb qui convé per donar-li més espectacularitat a les xifres. Hi ha un clar victimisme a les xifres, ho sigui el ja conegut “Espanya ens maltracta”, però enlloc hi trobareu una mínima crítica al comportament dels nostres governants i la seva responsabilitat en el que ara tenim.
És força difícil d’empassar el victimisme desprovist d’autocrítica, però segur que resulta més pràctic per a molts l’ometre la seva responsabilitat. Si en Jordi Pujol, que tant parla ara, en 23 anys hagués pensat més en el seu poble i menys en el seu partit no hi ha dubte de que avui no ens trobariem on som. Però ell i els seus predecessors han pensat més en el seu benefici que en el nostre, i el poble a l’hora de buscar responsables sempre té més fàcil el mirar fora.
La situació és especialment trista pels que mai hem votat a cap d’aquests senyors que ens governen, ja que ni comprem les excuses d’uns ni  podem consolar-nos creient en maltractaments externs.
Certament, el tracte que rebem no és correcte, no podem culpar tan sols a una banda, portem 34 anys d’autogovern i encara avui hem de sentir les mateixes cantarelles a diari, és molt cansat.
No fa massa vaig sentir a en Jordi Pujol afirmant que ell va enganyar als japonesos, els hi va dir que els catalans “erem gent seriosa”, creieu-me, no va enganyar tan sols als japonesos, però això no ho pot dir tan alegrement…

http://rac1.org/blog/noticies/programes/el-mon-a-rac1/quant-ens-costa-ser-catalans/

Advertisements

Written by MadeByMiki

27 Abril 2012 a 7:49 pm

11 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. M’agrada el món dels blocs perquè tothom pot expressar tot allò que durant anys pensa i tothom ho pot llegir, i perquè hi ha gent que expressa el que penso amb molta més correcció de la que jo podria, com és el cas.

    A mi sempre m’ha sorprès la radicalitat independendista de l’actual Jordi Pujol, he arribat a pensar que els extrems, com en el caràcter, es van accentuant amb l’edat!

    aficionatsalssenders

    27 Abril 2012 at 8:18 pm

    • No puc entendre l’exquisit tracte que sempre se li ha donat a Pujol, no ens aniria malament una mica de punt de vista crític.

      MadeByMiki

      29 Abril 2012 at 2:27 pm

  2. Els partits polítics tenen la capacitat dialèctica per convertir qualsevol estadística, per contraria que els sigui, en positiva i addient per a la seva causa.
    Veig que has posat una foto dels peatges: ja t’has afegit al ‘No vull pagar’?

    Crític de cine

    28 Abril 2012 at 2:31 pm

    • No passo per peatges, però el meu “jefe” ja ho fa sense cap mena de problema…

      MadeByMiki

      29 Abril 2012 at 2:28 pm

  3. Durant 20 i pico d’anys a molts catalans els hi van esculpir una “realitat” de lo que (del que) era Catalunya que res tenia a veure amb la realitat. Un país petit, insignificant abans de la Renaixença, es va crear una Història particular plena de grandeses que patrimonialitzava sense demanar permís ni a Aragó, ni a València, ni a Balears,,, Mitjançant polítiques de culte a la personalitat, el president Pujol, va allargar diners per a construir una cultura escolant-ne només el que ell volia. Fins i tot ens va canviar la llengua i va imposar per a tot el territori el dialecte Català-tevetresero-Pompedofabrià i tots vam acabar parlant-lo-s’hi’l-ho’n .
    Però la dura realitat és que el principat seguia sent petit, pobre en matèries primeres i farcit d’espanyols que, en plena superioritat numèrica, escombraven els darrers vestigis de catalanitat i expandien la seva manera de fer, molt encomanadissa, d’estalvi 0, burro grande ande o no ande, consum exacerbat i aires de nouriquisme general.
    El populatxo català, els pobrets catalans de sempre, ja eren l’última mona a casa seva. D’una banda, la burgesia barcelonina, que sempre els ha menyspreat, els manipulava amb les consignes d’autogovern i d’altra el mestissatge cultural acabava amb el seny i la rauxa per substitui’ls (los) pel menfotisme i el conformisme.
    I ara encara ens vénen amb això del pacte fiscal, de l’expoli i altres xorrades. El ruc català ja ha anat 30 anys darrera aquesta pastanaga; aviam si girarà el cap i en comptes de mirar la pastanaga deixarà de tivar el carro dels polítics.

    Minosabe

    28 Abril 2012 at 5:26 pm

    • Com casi sempre tan sols puc dir “amén”…

      MadeByMiki

      29 Abril 2012 at 2:29 pm

    • Minosabe, quin problema hi ha amb la gramàtica de Pompeu Fabra? Totes les parles tenen una normativa general que les estructura i uns dialectes que les enriqueixen. Si la nostra hagués nascut al mateix temps que les de la resta d’Europa potser ara no n’estariem parlant, però és complicat fer-ho quan des del XVI fins avui no hi ha hagut cap segle en què la nostra llengua no hagi estat o prohibida o desprestigiada. La gramàtica ha arribat força tard, però espero que no massa tard. Pel que fa al nom, personalment m’és indiferent dir que parlo català, valencià del nord o aragonès de l’est; es digui com es digui, me l’estimaré amb la mateixa intensitat.

      Montse

      30 Abril 2012 at 11:07 am

  4. Crec que en les darreres dècades unes vegades uns i unes vegades uns altres partits polítics ens en venut una moto. Ara aquesta moto no té ni pintura, ni gasolina, ni rodes. A més, si la utilitzes, hauràs de pagar peatges arreu. El model s’ha enfonsat i amb ell moltes persones i moltes il·lusions.

    Catalunya ha de buscar nous camins de la ma de la societat civil.

    Tomàs

    29 Abril 2012 at 11:51 am

  5. És ben cert que a tots els hi ha anat de conya la peli que ens explicaven, i ara com no podria ser d’altra manera ens toca “pringar” a nosaltres.

    MadeByMiki

    29 Abril 2012 at 2:32 pm

  6. Jo em perdo amb aquests temes: el dèficit en la balança fiscal és el sumatori de totes les calamitats o és un afegit més? Vull dir que si en la diferència entre el que paguem i el que rebem ja hi ha inclòs el tema de la menor inversió en infraestructures, les transferències a la Generalitat, etc o cada afegit a la llista de “greuges” n’és un de diferent (ho sento, em sembla que m’explico fatal).

    Jo l’únic que veig és que quan anem de vacances al poble dels sogres és molt frustrant veure que com més avall circules pel mapa més baratet resulta (i d’Alacant cap avall unes vies fantàstiques i de franc) i que allà els nanos tenen els llibres de text de franc (aquest darrer curs m’ha costat 600 € pels dos, material escolar a part). Ja sé que els nostres polítics, els que legislatura rera legislatura han ocupat la Generalitat, no són meravellosos i incorruptes, però aquí hi ha alguna cosa que grinyola molt i molt.

    Montse

    30 Abril 2012 at 10:25 am

  7. Ostres, hi ha un article del Quim Monzó boníssim sobre el maltractament als catalans (no té absolutament a veure amb la teva entrada però ara me n’he enrecordat)
    http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120505/54289229477/quim-monzo-como-funciona-exactamente-el-invento.html

    Reflexionem-hi

    7 Mai 2012 at 4:06 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: