NO ’92.

Ara que ens disposem (o potser “ens disposen”) a celebrar el vintè aniversari de les Olimpíades de Barcelona, les millors de la història, a la millor ciutat del món, veig necessari donar-ne un altra visió.

Tal i com ara hi ha tota una corrent crítica amb les possibles Olimpíades de Madrid, al fer-se públic la tria de Barcelona com a ciutat seleccionada, va sorgir un moviment contrari que evidentment va ser minimitzat i a ser possible ignorat. L’any 1992 tenia que ser fos com fos “l’any d’Espanya”, amb les Olimpíades de Barcelona, la Expo de Sevilla, la capitalitat cultural de Madrid i la celebració del “5º Centenario” de l’arribada de Colón a les amèriques (a ambients radicals se’l anomenava “el quinto sanguinario”). Així doncs, tots contents, oi?, o potser no?, sempre hi ha minories que volen tocar el que no sona i veure-hi una mica més enllà, potser massa.

El moviment “NO’92”, era una especie d’embrió del que avui son els moviments altermundistes, aquells famosos “anti-sistema” tant mediàtics eren aleshores assemblees d’aturats, okupes, ecologistes, anti-militaristes, anti-capitalistes i un munt més de moviments alternatius. Aquella gent va intuir que tot allò ens portava cap a un creixement i una especulació totalment perjudicial a mig i llarg termini. Evidentment el poder econòmic va veure clar el potencial que per ells tindrien aquests esdeveniments, i com sempre anant de la maneta amb el poder polític i els mitjans de comunicació van vendre totes les grans meravelles que gaudiríem a partir de l’any 1992. Ens esperava una modernització sense precedents del país, molta feina per a molta gent, l’arribada de milions i milions de turistes, les mil i una meravelles picaven a la porta i tan sols teníem que deixar-nos fer i si pot ser col·laborar-hi activament.

Amb la designació de Barcelona el 1988 com a ciutat olímpica, el procés transformador de la social i urbanístic va ser imparable. Es va convèncer al poble de que Espanya i Barcelona serien el centre del món, i que aquell era el moment de fer totes les reformes que calien per estar a l’alçada, per tant l’estat va actuar en conseqüència:

• Entre 25.000 i 60.000 persones es van fer voluntaris per a fer feines gratuïtes pel correcte funcionament dels JJ.OO., sembla que per ells no hi havia diners. El poble va confondre el bé comú amb el de uns quants…
• Es va reforçar enormement el turisme com a principal “empresa” del país, amb la consolidació d’un model que ens ha portat on som avui, a un país que ha oblidat el I+D i prega per a ser l’escollit a la lluita per allotjar projectes com “Euro-Vegas”.
• Es va aprovar la “Ley Corcuera”, aquella que permetia assaltar qualsevol habitatge sota sospita de delicte, sense ordre judicial ni explicacions posteriors. Posteriorment als JJ.OO. aquesta llei seria reformada molt a la baixa.
• Catalunya va patir la “operació Garzón 92”, en la que 60 independentistes van ser detinguts, torturats i empresonats. Els JJ.OO. no podien acceptar aquest tipus d’actituds i protestes. Els nacionalistes moderats ja s’encarregarien de fer possible la convivència entre l’himne espanyol i “Els Segadors”, i trobar un equilibri idiomàtic que no ferís sensibilitats.
• El primer AVE espanyol va ser estrenat aquell 1992 amb motiu de la Expo’92, i va ser l’embrió de la irracional i mastodòntica xarxa que avui patim i no podem mantenir.
• La bombolla immobiliària va ser alimentada amb força, els preus dels pisos van començar una escalada imparable. A partir d’aquell moment molts ciutadans van veure’s impulsats a marxar a la segona corona davant la impossibilitat de pagar el que se’ls hi demanava.
• El sector públic es va barrejar amb el privat, es creen tota mena d’empreses mixtes com “Nueva Icária S.A.” que facilitaran la circulació de capitals i influències entre uns i altres dins d’unes estructures opaques.
• La ciutadania va veure com el seu ego era inflat fins a nivells impensables. Se’ns volia fer creure que Espanya era un país modern i democràtic, Catalunya el motor econòmic d’Europa, Barcelona la millor ciutat del món… No hi ha dubte de que se’n van sortir molt bé, ja que avui encara hi ha miops que es creuen que son al melic del món.

Els pocs contraris a tot això ho veien d’un altra manera, el 1990 un parell d’anys abans dels JJ.OO. ja ho tenien ben clar: “Tal i com estan les coses no ens podem plantejar el impedir els JJ.OO. però si que caldria limitar l’actuació devastadora al nostre entorn”.

No hi havia res a fer, la maquinària propagandística, les institucions i les empreses no deixarien passar aquella gran oportunitat de transformar Barcelona en aquesta espècie de decorat que és avui, un decorat al servei del turista, una ciutat que principalment viu del turista i pel turista i que porta dècades sense tenir un pla de ciutat a llarg plaç. Tal i com s’ha demostrat amb projectes com el “Forum de les cultures” i el “Euro-Vegas”.

Bonus track:

Un homenatge a una d’aquelles bandes de hardcore polític combatiu catalanes dels anys 80, l’Odi Social.

Per començar el tema “No olímpica”.

I per acabar un tema de protesta contra el “5º centenario”.