Coeficients de caixa i altres herbes…

Avui toca classe d’economia explicada per un que no és economista, ho sigui que amb molt de gust m’exposo públicament. Així que sense por, som-hi!

Tots hem sentit a parlar de termes com la reserva fraccionaria o el coeficient de caixa, però és possible que no sabem exactament de que es tracta. Possiblement no sabem de que es tracta perquè sempre hi ha hagut molt d’interès en mantenir-nos al marge d’aquests conceptes, tal i com sovint es diu de moltes altres coses, potser és millor no saber-ne res.

El sistema de reserva fraccionaria es basa en el dret que tenen els bancs de fer servir els diners que dipositem en ells. El banc tan sols està obligat a mantenir en líquid el percentatge establert com a coeficient de caixa.

Per tant, el coeficient de caixa, és el percentatge de diners que cal que els bancs conservin en líquid cada vegada que els hi fem un ingrés. Els bancs viuen de “fer treballar” (sovint no és més que pura especulació) els nostres diners exceptuant la part corresponent al coeficient de caixa, aquesta part teòricament és sagrada. Evidentment quan més alt sigui aquest valor menys risc hi ha de fallida bancària i d’arribar al temut “corralito”.

La xifra de coeficient de caixa varia molt a diverses parts del món, cada estat o grup d’estats fixa el percentatge que creu adequat per al correcte funcionament dels seus bancs. Per fer-nos una idea de la situació mundial, mentre a Europa el coeficient de caixa es situa a un màxim del 2% dels diners ingressats, als Estats Units des de l’any 2006 s’exigeix un 10%, i a Venezuela un 17%.

Cal destacar que tot i que semblin unes xifres més o menys importants, en els casos dels dipòsits a 2 anys o més tant a Europa com als Estats Units el coeficient de caixa és del 0%, ho sigui que tot pot ser destinat al préstec o a la inversió en tota mena de productes financers.

A la pràctica, amb aquest sistema els bancs es converteixen en uns creadors i multiplicadors del diner, ja que disposen del nostre capital i cada vegada que donen crèdit (ja sigui a particulars, empreses o al propi estat) creen el diner de la promesa de la devolució d’aquest préstec amb interessos.

Alguns economistes no han dubtat a afirmar que la reserva fraccionaria és un frau pur i dur als que dipositen els seus diners als bancs. Mitjançant aquest sistema s’ha pogut baixar artificialment el tipus d’interès, al tenir els bancs el dret de crear diners del no res equiparen la reserva fraccionaria a la falsificació y multiplicació de la moneda.

Actualment el diner i els seus substituts (obligacions, bons, deute públic…) ja no tenen bens tangibles que els recolzin, per tant ara aquest diner i altres artificis contables tan sols representen deute. Ho sigui que avui el diner tan sols representa la capacitat dels endeutats de tornar els seus préstecs amb interessos.