Gent que cotitza i gent que no ho ha fet mai…
Els assalariats, autònoms, petits empresaris i els funcionaris de base d’aquest país ens llevem a diari amb una enorme pressió. Tot i que fem un 11% més d’hores que els treballadors alemanys veiem com s’ens segueix martiritzant amb missatges i amenaces que ens diuen que no som productius, ni competitius, ens manca preparació, “flexiblitat” i mobilitat, vaja que som un desastre i a més cobrem massa.
De on surten aquests missatges?, doncs dels nostres polítics, en gran part una élit de privilegiats que no coneix ni ha tastat cap d’aquests conceptes. La majoria d’ells no a cotitzat mai a la Sseguretat Social, ells senzillament cobren del “calaix comú” i si poden ho faran sempre.
Ells son lo que coneixem com a la “casta”, una casta que no produeix ni li cal competir amb ningú, la seva feina bàsicament és la de mantenir-se a la poltrona i col·locar per vía directa o indirecta als seus familiars i amics a l’administració.
El més sagnant de tot és el del “personal de lliure assignació”, el nom no enganya, es tracta senzillament de un grup de gent que ningú ha votat i no sabem a que es dedica, però resulta que els caps de les nostres institucions tenen carta blanca per a possar en nomina tota mena d’assessors sense demanar-li permís a ningú.
Per possar un exemple tenim que mentre l’ajuntament de Bilbao gasta 1,8M€ anuals en pagar els seus 29 concejals i al seu alcalde el “personal de lliure assignació” li costa al ciutadà 2,6M€.
Si ens posem a parlar dels diners que afirmen que tenen (segons el BOE) molts d’aquells alts càrrecs que ens demanen i ens han demanat esforços i austeritat, també tindrem algun disgust.
Pedro Argüelles (Secr. d’Estat de Defensa): 18.100.911,40€
Montserrat Gomendio (Secr. d’Estat d’Educació): 14.588.581€
Cristina Garmendia (exministre de Ciència i Innovació) 4.703.399€
La llista de càrrecs milionaris segueix, mentre molts ens anem preguntant com es poden generar de manera legal tants milions d’euros?.
Cal que algú ens expliqui les tècniques de productivitat i competitivitat que fan servir, ja que queda clar que aquesta gent és molt productiva, competitiva i segur que es mereix tot el que cobra.
..: MadeByMiki :.. 
No m’estranya que després diguin que la classe política cada cop té més mala reputació i pateix més desafecció per part de la societat. Veient aquestes dades, com volen que ens sentim el poble?? Que se’n vagin a cagar tots plegats amb el seus amics ‘enxufats’.
Crític de cine
8 Octubre 2012 at 10:41 am
Així son les coses i així ens va…
MadeByMiki
8 Octubre 2012 at 11:05 pm
Crec que et refereixes al Personal de lliure designació. És una figura interessant si s’utilitza bé. L’Administració (la que sigui) no pot tenir en plantilla personal que cobreixi tots els perfils de formació i de capacitats que puguin ser necessaris per a tots els projectes que s’endeguin.
En aquest sentit, cobrir necessitats per projectes amb aquest personal i de manera temporal, sembla millor opció que engrandir la plantilla fixa de personal. De tal manera que aquest personal quan acaba la feina marxa i la plantilla fixa es queda.
Ara bé, si aquest recurs no s’utilitza bé, doncs no deixa de ser una mala pràctica per part de l’administració i una estafa per al contribuent.
Tomàs
8 Octubre 2012 at 5:34 pm
Els càrrecs de lliure designació no tenen cap raó de ser. Si una administració funciona amb una plantilla X i un càrrec electe decideix que ha de ser de X+10, lo primer que ha de fer és explicar quines funcions s’atribuiran a aquests 10 i per què aquestes funcions no les poden desenvolupar persones que compareguin, en igualtat de condicions, a una oposició. O fan falta o no fan falta.
A més, lo més impresentable de les lliures designacions és que, en molts casos, aprofiten connivències per muntar-se “concursos-oposició” a mida i assegurar-se una plaça còmoda pel futur.
Minosabe
8 Octubre 2012 at 8:01 pm
Crec que en determinades circumstàncies si tenen raó de ser. De totes maneres, mira el darrer paràgraf del meu primer comentari.
Tomàs
8 Octubre 2012 at 9:13 pm
Osti, tu, quin patrimoni! El meu avi sempre deia que treballant honradament ningú no es fa ric… ho deixo aquí.
Montse
8 Octubre 2012 at 7:36 pm
El teu avi era (com molts) un savi, és exactament així.
MadeByMiki
8 Octubre 2012 at 11:06 pm
la veritat és que quan vas pel món i saps les històries dels que són rics…veus que molt pocs són honrats si…algunes excepcions però la majoria… a mi m’agradaria saber per què hi ha gent que per moure un dit pot cobrar x i un altre 15 vegades més…hauria d’haver un tope…
Lu
9 Octubre 2012 at 9:42 am
Doncs si, és allò tan lògic: si hi ha un salari mínim perquè no n’hi ha un de màxim?.
MadeByMiki
9 Octubre 2012 at 10:07 am
queda clar que hi ha cops que la política, cada dia més, és una carrera d’endollòmetre professional! i a més jeta més calers!
Pau Samo
11 Octubre 2012 at 5:19 pm
Miki, en aquesta vida hi ha coses que més ens valdria no saber… 😦 Me’n vaig a pegar un coixí, adéu.
Reflexionem-hi
11 Octubre 2012 at 9:30 pm