..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Xerrades i divagacions vàries.

with 12 comments


Ja fa força temps un d’aquells clients amb els que tinc xerrades interessants (n’hi ha molts d’aquests per sort), em va oferir la possibilitat de participar a a un programa de ràdio. La cosa prometia, l’emissora era “Radio-Sants Montjuïc” (audiència assegurada…) i el programa tractava de posar llum durant una hora sobre temes econòmics però sempre des de un punt de vista allunyat de l’actualitat.

Un economista, un autònom inquiet i un florista xerrant sobre economia i les conspiracions del poder per a esclavitzar-nos, interessant , una altra oportunitat per a fer una de les coses que més m’agraden, desvariar i xerrar a parts iguals.

En principi no vaig participar del programa, però al escoltar-los per “mixcloud”, me’n vaig adonar de lo interessant de la proposta i al final he participat a tres o quatre programes, certament ha estat força agradable i no ha suposat una crisi de parella per a sorpresa meva. És una bona experiència això de parlar davant un micròfon, tot i saber que ningú t’escolta (si algú ho fa crec que en 10 minuts ho deixa de fer), hi han nervis i el fet de que el programa sigui gravat li afegeix una certa dosi de responsabilitat extra.

Potser la sorpresa més gran ha estat la de poder-me escoltar sense trobar la meva veu especialment desagradable, això no m’ho esperava. Per lo demés, crec que soc massa gandul per a fer un programa de ràdio, els meus companys s’ho treballaven molt més, i jo prefereixo menys xifres i paperassa escrita i molt més de xerrada i divagació, tot i el perill que això suposa…

Per a saber-ne més, aquí hi ha l’arxiu dels programes emessos:

http://www.mixcloud.com/amasporquemenoscomo/

Written by MadeByMiki

24 Octubre 2012 a 6:26 pm

Arxivat a Política, Premsa

Tagged with , , ,

12 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. Uo! Q valent! Felicitats per l’experiència!

    aficionatsalssenders

    24 Octubre 2012 at 10:53 pm

  2. Hola, “amigo Miguel”, acabo d’escoltar el 8è programa i et vull felicitar:

    Primer per tenir una veu tan radiofònica,

    Segon per haver optar per no bombardejar amb xifres a tort i dret: si vols, pensa que no sóc imparcial, però m’he començat a divertir a partir de la teva intervenció a mig programa. Entenc que l’altre company tenia molt bona intenció, però pel meu gust les xifres són per ser llegides perquè quan són escoltades maregen i fan perdre l’atenció de qui escolta.

    I tercer per la qüestió lingüística. Potser és una bestiesa, però estic tan acostumada a veure com la gent canvia al castellà a la primera de canvi que escoltar com te’ls emportaves cap al català i que hi havia moments bilingües -tothom parlant com se sent més còmode, em sembla perfecte- que n’he quedat absolutament encantada.

    Per cert, et dedico els quinze primers badalls que faré demà… que faré d’aquí a sis hores. Bona nit!

    Montse

    24 Octubre 2012 at 11:26 pm

    • No m’ho puc creure, algú m’ha escoltat, i això no ho fa ni la família més directa!. Crec que al darrer programa (no sé perquè però no l’han “penjat”) me’n surto millor i xerro més, potser massa i tot.

      Ja serem dos els que ens llevem ben aviat desprès de robar-li hores a la son, així no anirem enlloc…

      Gràcies per deixar-me tant bé, però potser no m’ho mereixo tant, la meva primera participació va ser totalment en castellà i no me’n vaig adonar fins el final, deuen ser “cosas del directo”…

      MadeByMiki

      24 Octubre 2012 at 11:53 pm

  3. Encara que no et faci el pes això és tota una experiència!! A més, si t’ha agradat la teva veu ja et pots donar per satisfet, perquè normalment no ens agrada la nostra pròpia veu.

    Crític de cine

    25 Octubre 2012 at 9:50 am

  4. Jo no podia ser menys que la Montse, hehehe! He arribat fins a “amigo Miguel”, als problemes de micròfon, els anuncis, la música en plan pel·li de terror de fons i fins i tot he escoltat durant una hora aquest soroll que se sent de fons (és un ventilador? Un extractor? És el so dels extraterrestres de la pel·lícula “Contact”?) però reconec que no he escoltat gaire el que deien els altres “tertulians”, perquè estava simultàniament deixant missatges llarguíssims a altres blocs, hehe, i perquè a mi quan les mates passen de 2+2 em perdo. M’ha agradat el cas del poble de Madrid, hi hauria d’haver sous màxims! O el d’Olesa, amb la veritat per davant. Bravo!

    Reflexionem-hi

    25 Octubre 2012 at 4:13 pm

  5. Ja he sentit el programa de fa 3 setmanes. Molt poca pluralitat i varietat d’opinions. Ara resulta que tota la culpa és dels polítics… Mira, a les properes eleccions al parlament de Catalunya hi haurà un allau de participació i poca contestació al mangoneo dels polítics (se’n recordarà algú del Palau de la música?). Tothom anirà a votar amb la pastanaga al davant (sigui quatribarrada o roja y gualda) i després, quan el ramat ja hagi votat, en poc temps hi haurà un plany general en contra dels polítics uns quants anys més.
    Digues-li al teu amic antifuncionaris que quan ell vulgui li cedeixo la meva plaça de mestre d’anglès “de per vida”. Així tastarà les mels del funcionariat com ell pretén, i quan n’estigui fins al capdamunt de nens o pares maleducats o de l’administració i els seus abusos horaris o impagaments podrà seguir al seu lloc “de per vida”. A més li donaré tots els meus càrrecs, sexennis i antiguitat per tal que cobri la morterada que em paguen, o sigui, uns 12€/hora.
    Ara resulta que els culpables de tot el desastre són en exclusiva els polítics i els banquers, i que el gran deute l’ha contret l’estat. Doncs no: els polítics i banquers només són una representació de l’enxufisme, de la màfia nepotista, de la ineptitut i de la ganduleria que campa per tot el país. Només cal dir que el dèficit de totes les administracions d’Espanya sumat podria haver resultat molt suportable (inclús comparant-lo amb països europeus de referència) si no hagués fós perquè el sector privat va decidir endeutar-se fins a les orelles comprant pisos, cotxes, mobles, roba cara i tantes altres banalitats de les quals no en cal ser propietari.

    En el meu cas concret, quan vaig anar a demanar la hipoteca, allà pel 2003, el director del banc em va fer sentir una persona important, em trucava i quedàvem per fer el cafè i tot. Quan va saber la quantitat real que estava disposat a demanar-li com a màxim, em va mirar de convèncer de totes les maneres possibles de que m’endeutés pel doble, que jo podia pagar-me “sense problemes” un “àtic-dúplex”. Davant la meva negativa, vam deixar de ser tan “amics” i es va limitar a donar-me una “mísera” hipoteca per valor de no més de 70k.
    A hores d’ara, amb la hipoteca pagada ja fa temps, encara me’n penedeixo d’una cosa: de no haver-me fet cas a mi mateix quan, pels volts de l’any 2000 em deia que els totxos ens els hauríem de menjar amb pa amb tomàquet i que tan endeutament ens portaria a l’abisme. Amb lo bé que estaria jo ara amb tots els diners del pis treballant per mi ara al banc i pagant un lloguer de “300€ y bajando…”!

    Minosabe

    27 Octubre 2012 at 10:10 am

  6. Felicitats Miki!!!

    He esperat a aquest matí en que tinc més temps per escoltar, si més no, un dels programes de ràdio en els quals has col·laborat. Jo també he escoltat el número 8 (i ho he fet al saber que en aquest hi “sorties” tu, ja que d’altres comentaristes ho han escrit. He començat a escoltar el número 9 i m’ha semblat que solament presentaven a un col·laborador “Domingo” i he canviat al 8).

    Jo no estic tant en contra de les xifres. Penso que si no n’hi ha un abús, és una manera de parlar sense que tot sigui fum. Les xifres es poden rebatre, el fum, la filosofada, és més difícil, ja que el recurs de jo foto una filosofada més llarga no ens porta a cap lloc.

    Per tant, si a les xifres, si aporten valor, no si intoxiquen.

    Pel que fa als funcionaris, penso que a nivell espanyols n’hi ha massa, hi ha transferències que s’han transferit i el nombre de funcionaris no ha minvat. Hi ha autonomies que manté un nivell de funcionaris impossible de pagar. Cal pensar que això ho paguem entre tots (també). Catalunya en aquest aspecte manté un nivell d’empleats públics assimilable a la majoria de països europeus avançats.

    Pel que fa als sous públic, no estic d’acord amb que siguin baixos perquè siguin públics, en el sentit que una cosa hagi de portar a l’altra de manera inexorable. Si volem una funció pública competent, l’haurem de dotar de sous “similars” als del sector privat.

    Tomàs

    28 Octubre 2012 at 12:52 pm

    • Pel que fa als funcionaris, les xifres indiquen que l’estat espanyol, en el seu conjunt està per sota de la mitjana europea. Avui mateix llegia que les infermeres se’n van a treballar a Itàlia i Anglaterra tot i que la ratio que tenim aquí és 5 infermeres menys per cada 100 habitants.
      De bon segur que sobren alguns funcionaris, administratius i altres, però lo que de veritat sobra en aquest país són subvencions, empreses públiques, ajuts per les llengües i el doblatge, pels discapacitats que no treballen i cobren pel simple fet de ser coixos (és un exemple que tinc molt proper) i polítics, sobren molts polítics, especialment als consells comarcals, diputacions i municipis.
      I referent a la “beatificació” que sempre es fa del sector privat, en realitat jo penso que el sector privat, pel que fa a les grans empreses, no existeix. Quan una empresa és prou gran, tiva de l’Estat i del BOE per a servir-se millor que les públiques. A França, les grans empreses públiques representen una part molt important de l’economia i han fet possible evitar caure en xarxes de dependència energètica, el cas de TOTAL per exemple. I el percentatge del PIB francès en mans dels sector públic és molt superior a l’espanyol i, per descomptat, al català i no em sembla a mi que França sigui un país especialment tocat. Irlanda, sense anar més lluny, era el paradigma dels ‘neolibegales’ i no sembla que li hagi anat molt bé la recepta de prescindir del sector públic.

      Minosabe

      28 Octubre 2012 at 7:01 pm

      • El sector públic en els darrers mesos s’ha convertit en el pim, pam, pum. Estic d’acord en allò que dius que sobren duplicitats i algunes empreses públiques, la funció de les quals es podria fer des de una Conselleria.

        Crec que és important que el sector públic estigui ben dimensionat. Que en d’altres països hi hagi un major percentatge del PIB en mans dels sector públic vol dir que d’altres models público-privat són possibles. El més important és que funcioni.

        Aprimar l’Estat és la dèria d’alguns partits de caire liberal, si més no a Espanya. Això ens ha portat a un esquema en que algunes empreses privades han pogut lucrar-se d’aquesta deixadesa pública.

        Per contra, algunes autonomies amb la fal·lera de fer-se “grans” (en mesura), han exagerat l’aparell públic. Així, a Espanya podem trobar algunes autonomies molt menys poblades que Catalunya i que en canvi tenen més funcionaris en nòmina.

        Tomàs

        28 Octubre 2012 at 7:53 pm

  7. el fet que l’estat o el sector privat sigui més o menys gran no crec que sigui l’assumpte més important. Podríem anar-nos fixant en què fan uns i els altres. I sobretot en què ens agradaria que fessin. Anar pensant en qui mana i com es prenen les decisions, etc… Em sembla que el debat qualitatiu està a l’espera de que acabem de discutir d’un tamany que com bé diuen les dones, no importa. Les xifres deixem-les pels alguns economistes més eixelebrats que no són capaços de percebre les estructures que hi ha darrera dels numerets.

    dani...él

    29 Octubre 2012 at 11:10 pm

  8. He escoltat un programa i suposo que m’afegeixo a alguns comentaris. Crec que hi ha un cert discurs de molta gent que tendeix a mimetitzar els anàlisis d’alguns economistes més o menys mediàtics que no van al fons de la qüestió. És a dir, evidentment que ens trobem davant una estafa i que hi han molts polítics i sectors de l’administració pública que viuen molt bé… Però no crec que aquest sigui el problema fonamental, sinò el model de societat i les raons que expliquen, el que més que una crisi és una reestructuració del capitalisme. Per tant, si que crec que algunes xifres són interessants però acompanyades d’una visió més crítica. Hi ha un cert perill en aquest tipus de discursos, i és que pot semblar que el problema és conjuntural o de la “classe política”, per mi aquests discursos tendeixen a amagar que estem davant un espoli social per reestructural el capitalisme. Ei, i no ho dic perquè jo tingui gaire confiança en el sistema de partits. En qualsevol cas m’ha agradat les teves intervencions i la iniciativa radiofònica.

    Andreu

    30 Octubre 2012 at 8:45 am


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: