L’animal més dèbil.

Aquesta setmana he tingut una d’aquelles sorpreses que t’alegren la vida, el meu amic “transgeneracional” (potser aquest “palabro” no existeix, però m’agrada), en Jordi Pallarès m’ha regalat un llibre, el seu llibre. Doncs si, resulta que s’ha pagat una edició extremadament limitada (10 exemplars) de “l’animal més dèbil” un llibre amb 19 històries curtes que ha estat tota una sorpresa, una molt agradable sorpresa.

Aquest jove periodista compleix amb les tres sagrades condicions per a ser un bon periodista, té una passió i bon gust literari, la seva curiositat és universal i una modèstia a prova de bomba. L’únic que ari li manca és el poder treballar d’allò que tant li apassiona, treballar-hi i si pot ser cobrar per fer-ho, que aquest és el problema avui mateix.

Ara estic en el procés de fer-li veure que ja que ha escrit alguna cosa, no li costaria gaire compartir-la de manera lliure amb tot aquell que vulgui llegir-la. Que hi farà un arxiu de “Word” (si, a aquest tampoc he aconseguit passar-lo a Linux…) perdut a un trist disc dur. Compartir és estimar, i si me’n surto ben aviat deixaré el llibre al blog perquè qui vulgui el llegeixi. De moment sense cap mena de permís per la seva banda us deixo un fragment del epíleg on en Jordi es presenta i em fa pensar: perquè coi tinc tants maníacs compulsius al meu voltant??…

“Em dic Jordi Pallarès Llobet. Si ningú no m’ha enganyat, vaig néixer el 13 d’octubre de 1989 a Reus. He estudiat periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, que no està a Barcelona. He trepitjar les instal·lacions de Barça TV i Ràdio Sant Vicenç durant uns mesos, i he pogut publicar alguna coseta al Diari de Tarragona i a La Vanguardia. Poca cosa més. Bé, m’agrada escriure. Especialment si és de nit i està plovent.

No puc anomenar cap títol de cap llibre que hagi publicat perquè mai he publicat cap llibre. No puc esmentar el nom de cap premi que hagi guanyat perquè no he guanyat mai cap premi. Tampoc puc dir a quantes llengües han estat traduïts els meus textos perquè cap dels meus textos no ha estat mai traduït a cap altre llengua. Però, ei, també puc dir coses positives sobre mi: sóc capaç de patir fins hi tot quan no té gaire sentit fer-ho, i tinc el cap més gros que la majoria de les persones que conec. Ah!, i també sé tornar a casa per assegurar-me que he tancat la porta amb clau encara que prèviament ho hagi comprovat dues vegades.”