La indignació europea.

És ben trist adonar-se de lo poc que canvien les coses,  sovint per anys que passin,  sembla que res es vulgui moure,   no hi ha manera. Aquests darrers díes,  Europa fa veure que s’indigna pel resultat del darrer referèndum Suís,  ho fa tan bé,  que casi no notem l’hipocresia de la seva posició. Us recomano l’article del gran periodista de La Vanguardia Rafael Poch de Feliu,  és indispensable,  com casi sempre.
I mentre fem l’ofès,  uns policíes fan servir material antidisturbis per enfonsar a la mar els il.legals,  i el que és més trist encara,  ens diuen que una comisió investigarà el que ha passat.  No cal,  com altres vegades,  sería millor atacar al que informa del fet,  al que aporta les proves del crim,  allà hi ha el culpable,  no ho dubteu.
Tot això,  m’ha fet recordar aquell llunyà 1939, on desprès de la” nit dels vidres trencats”,  i la més que clara persecució contra els jueus a l’Alemanya nazi,  el món va a demostrar amb claretat el significat de la paraula hipocresia.
El somni de Goebbels (almenys un d’ells),  es va fer realitat.  Els nazis es volíen treure del damunt tants jueus com fos posible,  i la idea de que més de 900 d’ells emigressin a bord del creuer transatlàntic MS  St. Louis,  els hi va semblar perfecte. Aquell i molts altres creuers sortirien aquells díes d’Alemanya.
Així doncs,  el St.  Louis va tenir vía lliure per sortir d’Hamburg cap a La Habana.  La Cuba d’aquella época no era més que un gobern titella dels Estats Units,  i va invalidar tots els visats dels refugiats jueus.  De fet més de 40.000 cubans es van manifestar contra els jueus al saber de la arribada del St. Louis.  Als passatgers tot i ser en la seva majoría nens dones i ancians,  Cuba els hi va exigir a cada un 500$ més,  uns diners que no tenien per deixar-los desembarcar.  El seu viratge cap els Estats Units tampoc va funcionar,  Franklin D. Roosevelt els va ignorar,  allà tampoc els volíen.  Ni al Canada els van voler acollir,  de fet el mateix van fer a França,  Belgica,  Holanda,  Regne Unit,  no els volíen a cap país,  ningú els hi va estalviar la tornada cap a Alemanya.
Ningú els volía i a ningú li importava gens ni mica la sort d’aquells jueus,  ni tampoc la dels que van ser exterminats a l’Holocaust. Així ho va demostrar en Jan Karski,  el missatger polonés que va poder parlar amb Winston Churchill y Franklin D. Roosevelt a Washington,  amb la missió d’explicar el genocidi que patíen els jueus, en Jan  tan sols va poder veure badalls i desinterès per part dels grans mandataris de les democràcies occidentals. Evidentment aquests sabíen el que estava passant a Europa,  però com ara mateix passa,  és  molt més pràctic practicar l’hipocresia.
Dels més de 900 passatgers del St. Louis,  tan sols 240 van sobreviure a l’Holocaust. I el gobern nazi va demostrar a tot el món que ells no eren els únics criminals, tan sols van ser els més eficients.  Com a mínim fins al llançament de les dues bombes atòmiques sobre població civil japonesa…

Grietas en el distrito del Rin, Rafael Poch

Santi Vila

El senyor Santi Vila,  és un Conseller de la Generalitat jove, molt jove,  sense cap mena de dubte la seva carrera política ha estat meteòrica. Aquest senyor,  trenca certs tabús a Convergència Democràtica de Catalunya,  és gai,  li agraden els toros,  i acostuma a parlar molt clar i directe.
Tot això li ho valoro,  no coincidim amb pràcticament  res,  però m’agrada la gent  amb personalitat i contradictòria en certa manera.  Massa sovint  ens veiem fabricant una coherència artificial per tal de quadrar amb el que s’espera de nosaltres.
En Santi Vila és ara mateix el Conseller de Territori i Sostenibilitat,  un Conseller de la branca més liberal de CDC.

A ell li toca tocar temes d’especial impacte social,  com el transport públic. En Santi Vila,  amb la seva manera directa i clara de dir les coses,  no ha tingut cap problema en dir-nos que el preu del transport públic encara ha pujat poc.  Que l’usuari ha d’assumir més part del cost del servei,  que els números no li surten.  Suposo que tampoc li deuen sortir els de la sanitat o altres serveis i inversions bàsiques per a la ciutadania.
A mi tampoc em surten els seus números,  crec que cobra massa,  que els 110.000€ anuals són massa diners,  i ens suposen una despesa excessiva.  A més,  veig molt difícil que un senyor de 40 anys amb un BMW,  dos pisos en propietat,  i un salari com aquest,  pugui o tingui ganes d’entendre,  que signifiquen 100€ al mes de transport públic per un estudiant o un “working poor” com els que circulem pels “seu” tren,  (que no pel seu tren de vida).
I el que més em fot,  encara que sembli mentida,  és el fet de llegir la seva declaració de béns al seu interessant blog,  i que després de sincerar-se per obligació ens digui alló tan bonic de “ja veus com ens hem de veure”.  Queda clar que en Santi Vila es creu superior a tots nosaltres,  o potser ho és?.

Desapareguts en combat.

Cada dia des de l’inici de la crisi me’n he adonat de la gran quantitat de persones que han anat desapareixent del meu dia a dia sense fer soroll. Com alguns suposo que encara recordeu, tinc una feina de cara al públic i un parell d’hores de viatge en transport públic diari. Això em permet conèixer personalment o de vista a un munt de persones.
En Lalo,  un xilè sempre agradable, amb el que teníem moltes xerrades.  En Jordi,  un informàtic molt friki i poc puntual. Aquell senyor manyo que tenia una botigueta  de manualitats, on hi vivia il·legalment.  La Marta, tota una intel·lectual que en sabia de tot i que treballava a una gestoria.  Aquell paleta ros i baixet que tenia una caseta a una urbanització de Piera i sempre era al bar del costat…
Tots aquests  i molts més ja no hi son,  se n’han anat per sempre.  Han perdut la feina o la seva empresa,  no tornaran més al barri.  Uns han fugit cap el seu país, uns altres han patit una traumàtica reunificació familiar.  Uns miren de sobreviure  del “trapicheo”,  uns altres simplement vegeten com a zombies.
Mentrestant, Espanya es segueix  mantenint com la gran potència de la desigualtat social europea,  el meu caríssim tren de cada dia porta els seus vagons decorats amb propaganda del Decathlon i en Mariano Rajoy diu que té un pla per evitar la consulta.