El sensacionalisme quotidià.

Des de fa un munt d’anys, me’n estic de veure els telediaris, sense excepcions, és una mena d’autodefensa, ja que no em sembla bo per a la meva salut moral ni mental, no tinc gens de ganes de pair la pesada digestió de tota mena d’espectacles morbosos.

No recordo quin dia va ser, però en mig de les vacances, amb aquella despreocupació tant saludable dels que gaudim d’uns dies de pau i tranquil·litat, vaig posar la tele i de cop veig com un bou mata a un home. Així, sense cap mena de problema ni avís, eren les nou del vespre i van emetre uns segons abans de començar el telediari la morbosa seqüència. Una vegada vist l’espectacle de la mort van emetre la capçalera del telediari i explicar el succés. No hi havia massa història, era una mort d’aquelles ben absurdes, sense més, res que mereixi obrir un telediari si no és pel pur impacte i perquè a algú li cremaven les imatges a la mà.

Suposo que molts signarieu la següent afirmació: «La televisión es un electrodoméstico para el entretenimiento. Cada vez se hacen programas más soeces y los informativos no han sido capaces de sustraerse a este camino tomado por la televisión». I suposo que us imagineu que és una frase d’algun psicòleg, sociòleg o periodista amb una gran consciència ètica i moral… doncs, oh! sorpresa, la frase és de en Pedro Piqueras, un senyor que ha passat una dècada als telediaris d’Antena 3, un senyor a la recerca permanent de l’audiència costi el que costi. Si cal sang fresca, doncs dues tasses però això si, amb una mica de Victoria Secret de postres i a lluitar per l’impacte i contra la reflexió. Però cal destacar que en Pedro segurament no fa el mateix diagnòstic del problema, ell fa una cosa molt nostra, veu que alguna cosa grinyola però en culpa als altres, i suposo que a l’hora de fer l’escaleta del programa s’oblida de la seva responsabilitat o la dilueix en altres, res nou.

L’home que cau mort a les imatges té una família, uns amics. Ningú es mereix que la seva mort passi a ser un producte de consum morbós. Aquelles imatges tan sols aportaran dolor,  etern a alguns, a canvi del momentani minut de glòria i d’audiència per a una televisió sense cor ni empatia.

Evidentment, la mercantilització de la notícia no és un fet exclusiu de la televisió. Els límits de la llibertat d’expressió i la responsabilitat informativa també són obviats sovint a la premsa escrita. La lògica del benefici, la necessitat de ser els primers i les rutines productives actuals juguen en contra de la reflexió i el respecte als medis escrits.

L’enorme crisi de la premsa escrita tampoc ajuda a mantenir la qualitat informativa, i no ho oblidem, totes les empreses de comunicació existeixen bàsicament per a fer diners mitjançant la informació. La seva funció social, la veracitat dels seus missatges s’han de barallar amb el manteniment de la tirada i la satisfacció dels seus anunciants.

Letització política catalana.

La nova política ja és aquí, el que ara es porta és el “sistema Letícia” o la “Letització política”. I no us parlo de la nova Reina, no, aquesta no aporta res. Us parlo de la Gran Diva, la Letícia Sabater, aquesta catalana universal que és la principal inspiradora del moment polític actual.

La senyora Sabater, va anar cap a Miami a solucionar un problema crònic, als seus 48 anys necessitava eixamplar-se la vagina. Un problema que ha arrossegat durant 5 relacions estables, i alguna altra que no ho ha estat tant. Han sigut anys de patiments i llargs silencis, però avui en dia la ciència ho cura gairebé tot.

Una vegada arribada a la Clínica Saint Saint Paul de Miami, va canviar de parer, i va afegir a l’eixamplament una altra interessant operació, la de recuperar la seva virginitat. Les seves declaracions posteriors han estat memorables: “Ahora soy diferente, me siento a estrenar”.

Doncs sí, aquesta és la llum que han seguit a ICV-EUIA per exemple, com si això de ser a l’Ajuntament de Barcelona fos una novetat per a ells. Així doncs ben be a última hora  van fer una macro-aposta amb Guanyem, Equo, Podem i Procès Constituent. I així s’ha forjat el miracle, i com unes innocents donzelles virginals tornen a ser a l’Ajuntament de Barcelona. Una maniobra molt arriscada, però amb un éxit més que considerable, ara tornen a tocar poder i remenar les cireres.

 

Aquesta mateixa setmana s’han apuntat al “Sistema Letícia” la parella de fet CiU. Dos partits en un que com a característica en comú tenen la corrupció ( Banca Catalana, Caric, Adigsa, Ferrocarrils, Pretòria, Palau i l’espectacular cas Pujol), i l’endeutament crònic, tan sols UDC ja deu més de 16 milions d’euros, una xifra absolutament impagable.

Però clar, tot te solució amb la cirurgia adequada, i per començar canviar-li el nom al partit i refundar-se, és una bona manera de recuperar una falsa virginitat i puresa de cara a eleccions vinents.

Amb això i moltes altres coses som molt avançats a Catalunya. Qui practica l’immovilisme acaba escaldat, això han patit Izquierda Unida, el PP o el PSOE.  Cal seguir la llum, tal i com va pasar a la trancisió ara toca canviar l’estètica com a mínim.

La pregunta

Pujol, Catalunya

Es ben curiós avui, el recordar aquells enormes problemes que els partits favorables a la consulta del 9 de novembre. Tot i els esforços per trobar la pregunta més adient, crec que el resultat final no ha estat a l’alçada que la nostra pàtria gloriosa mereix.

Uns quants mesos després amb el cas de la família Pujol en plena ebullició, molts mals patri. És edificant veure els pujolistes amb el mateix discurs que els defensors de Fabra a Castelló.

Aquest discurs d’autòmates sense cervell que escolto a diari, m’ha donat un munt de moments memorables. Molts ara gaudim enormement amb els intents de justificació per part de molts fidels de pedra picada, que segur que molts ja la coneixeu en les seves diverses variants. Per a mi la millor frase es aquesta: «Però tu qui prefereixis que et robi?, els de casa o els de fora?». No em direu que no és sensacional l’argument?, es una delícia, sobretot si t’ho mires des de el punt de vista del que roba.

Doncs no sé si encara hi som a temps, però crec que aquesta era la pregunta que la consulta mereixia, perquè tenim el dret a decidir qui volem que ens robi. I també tenim el dret a ser una nació com qualsevol altra, una nació que defensa els seus lladres, perquè son seus. La seva bandera perquè millor que la seva. Com diu una altra formació política força nacionalista, «primer els de casa».

En definitiva, hem de seguir aquella altra frase gloriosa, «Tot ha de canviar perquè tot segueixi igual».