..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Archive for the ‘Premsa’ Category

El sensacionalisme quotidià.

with 4 comments

Des de fa un munt d’anys, me’n estic de veure els telediaris, sense excepcions, és una mena d’autodefensa, ja que no em sembla bo per a la meva salut moral ni mental, no tinc gens de ganes de pair la pesada digestió de tota mena d’espectacles morbosos.

No recordo quin dia va ser, però en mig de les vacances, amb aquella despreocupació tant saludable dels que gaudim d’uns dies de pau i tranquil·litat, vaig posar la tele i de cop veig com un bou mata a un home. Així, sense cap mena de problema ni avís, eren les nou del vespre i van emetre uns segons abans de començar el telediari la morbosa seqüència. Una vegada vist l’espectacle de la mort van emetre la capçalera del telediari i explicar el succés. No hi havia massa història, era una mort d’aquelles ben absurdes, sense més, res que mereixi obrir un telediari si no és pel pur impacte i perquè a algú li cremaven les imatges a la mà.

Suposo que molts signarieu la següent afirmació: «La televisión es un electrodoméstico para el entretenimiento. Cada vez se hacen programas más soeces y los informativos no han sido capaces de sustraerse a este camino tomado por la televisión». I suposo que us imagineu que és una frase d’algun psicòleg, sociòleg o periodista amb una gran consciència ètica i moral… doncs, oh! sorpresa, la frase és de en Pedro Piqueras, un senyor que ha passat una dècada als telediaris d’Antena 3, un senyor a la recerca permanent de l’audiència costi el que costi. Si cal sang fresca, doncs dues tasses però això si, amb una mica de Victoria Secret de postres i a lluitar per l’impacte i contra la reflexió. Però cal destacar que en Pedro segurament no fa el mateix diagnòstic del problema, ell fa una cosa molt nostra, veu que alguna cosa grinyola però en culpa als altres, i suposo que a l’hora de fer l’escaleta del programa s’oblida de la seva responsabilitat o la dilueix en altres, res nou.

L’home que cau mort a les imatges té una família, uns amics. Ningú es mereix que la seva mort passi a ser un producte de consum morbós. Aquelles imatges tan sols aportaran dolor,  etern a alguns, a canvi del momentani minut de glòria i d’audiència per a una televisió sense cor ni empatia.

Evidentment, la mercantilització de la notícia no és un fet exclusiu de la televisió. Els límits de la llibertat d’expressió i la responsabilitat informativa també són obviats sovint a la premsa escrita. La lògica del benefici, la necessitat de ser els primers i les rutines productives actuals juguen en contra de la reflexió i el respecte als medis escrits.

L’enorme crisi de la premsa escrita tampoc ajuda a mantenir la qualitat informativa, i no ho oblidem, totes les empreses de comunicació existeixen bàsicament per a fer diners mitjançant la informació. La seva funció social, la veracitat dels seus missatges s’han de barallar amb el manteniment de la tirada i la satisfacció dels seus anunciants.

Written by MadeByMiki

14 Setembre 2015 at 8:08 am

Arxivat a Premsa

Tagged with , , , , ,

Letització política catalana.

with 4 comments

leticia-sabater--575x323La nova política ja és aquí, el que ara es porta és el “sistema Letícia” o la Letització política”. I no us parlo de la nova Reina, no, aquesta no aporta res. Us parlo de la Gran Diva, la Letícia Sabater, aquesta catalana universal que és la principal inspiradora del moment polític actual.

La senyora Sabater, va anar cap a Miami a solucionar un problema crònic, als seus 48 anys necessitava eixamplar-se la vagina. Un problema que ha arrossegat durant 5 relacions estables, i alguna altra que no ho ha estat tant. Han sigut anys de patiments i llargs silencis, però avui en dia la ciència ho cura gairebé tot.

Una vegada arribada a la Clínica Saint Saint Paul de Miami, va canviar de parer, i va afegir a l’eixamplament una altra interessant operació, la de recuperar la seva virginitat. Les seves declaracions posteriors han estat memorables: Ahora soy diferente, me siento a estrenar”.

1433101484_161692_1433101576_noticia_normalDoncs sí, aquesta és la llum que han seguit a ICV-EUIA per exemple, com si això de ser a l’Ajuntament de Barcelona fos una novetat per a ells. Així doncs ben be a última hora  van fer una macro-aposta amb Guanyem, Equo, Podem i Procès Constituent. I així s’ha forjat el miracle, i com unes innocents donzelles virginals tornen a ser a l’Ajuntament de Barcelona. Una maniobra molt arriscada, però amb un éxit més que considerable, ara tornen a tocar poder i remenar les cireres.

 

untitledAquesta mateixa setmana s’han apuntat al “Sistema Letícia” la parella de fet CiU. Dos partits en un que com a característica en comú tenen la corrupció ( Banca Catalana, Caric, Adigsa, Ferrocarrils, Pretòria, Palau i l’espectacular cas Pujol), i l’endeutament crònic, tan sols UDC ja deu més de 16 milions d’euros, una xifra absolutament impagable.

Però clar, tot te solució amb la cirurgia adequada, i per començar canviar-li el nom al partit i refundar-se, és una bona manera de recuperar una falsa virginitat i puresa de cara a eleccions vinents.

Amb això i moltes altres coses som molt avançats a Catalunya. Qui practica l’immovilisme acaba escaldat, això han patit Izquierda Unida, el PP o el PSOE.  Cal seguir la llum, tal i com va pasar a la trancisió ara toca canviar l’estètica com a mínim.

Written by MadeByMiki

19 Juny 2015 at 11:38 pm

La pregunta

with 2 comments

Pujol, Catalunya

Pujol, Catalunya

Es ben curiós avui, el recordar aquells enormes problemes que els partits favorables a la consulta del 9 de novembre. Tot i els esforços per trobar la pregunta més adient, crec que el resultat final no ha estat a l’alçada que la nostra pàtria gloriosa mereix.

Uns quants mesos després amb el cas de la família Pujol en plena ebullició, molts mals patri. És edificant veure els pujolistes amb el mateix discurs que els defensors de Fabra a Castelló.

Aquest discurs d’autòmates sense cervell que escolto a diari, m’ha donat un munt de moments memorables. Molts ara gaudim enormement amb els intents de justificació per part de molts fidels de pedra picada, que segur que molts ja la coneixeu en les seves diverses variants. Per a mi la millor frase es aquesta: «Però tu qui prefereixis que et robi?, els de casa o els de fora?». No em direu que no és sensacional l’argument?, es una delícia, sobretot si t’ho mires des de el punt de vista del que roba.

Doncs no sé si encara hi som a temps, però crec que aquesta era la pregunta que la consulta mereixia, perquè tenim el dret a decidir qui volem que ens robi. I també tenim el dret a ser una nació com qualsevol altra, una nació que defensa els seus lladres, perquè son seus. La seva bandera perquè millor que la seva. Com diu una altra formació política força nacionalista, «primer els de casa».

En definitiva, hem de seguir aquella altra frase gloriosa, «Tot ha de canviar perquè tot segueixi igual».

Written by MadeByMiki

10 Setembre 2014 at 10:18 am

Arxivat a Economia, Política, Premsa

Tagged with , , ,

Neix el “Fons Social del Montserratí Borrassa”

leave a comment »

Borrassa

Borrassa

“Empoderar col·lectivament les persones i esdevenir una eina de finançament comunitari per fomentar un model d’economia real i alternativa”. Aquesta és l’essència i objectiu d’una nova iniciativa impulsada des d’Olesa de Montserrat però que vol actuar als diferents municipis de la zona: el Fons Social del Montserratí Borrassa. Aquest fons social, gràcies al suport i col·laboració de la cooperativa de crèdit Serveis Financers Ètics i Solidaris Coop57 precisament vol donar suport econòmic a nous projectes que responguin a un criteri d’economia social, solidària i sostenible, així com també donar suport als moviments socials. La presentació en societat del Fons Social del Montserratí Borrassa serà aquest divendres, a les 8 del vespre, a la Casa de Cultura.

Un dels impulsors de la Borrassa, l’olesà Oriol Francesch, ha definit aquest fons social com l’”antibanc”, en el qual els seus membres decideixen de forma assembleària què fan amb els diners. I els diners amb els que es compta des de la Borrassa, en aquest inici, és amb un fons inicial de 5.000 euros aportat per l’entitat olesana Revolució Verda, que ha deixat la seva activitat, i el suport de Coop57. Tot plegat permetrà donar microcrèdits fins a una quantitat màxima de 20.000 euros per finançar projectes empresarials que responguin a uns certs criteris.

A banda de donar suport a projectes empresarials, també es vol donar aquest suport als moviments socials, que podran sol·licitar un petit suport econòmic o bé en espècie, és a dir, en hores de treball. I és que qui ho vulgui podrà ser soci de la Borrassa amb una quota fixada en 10 euros anuals o bé 4 hores de treball. D’aquesta manera ningú podrà quedar exclòs de ser soci per raons econòmiques. Els microcrèdits generaran uns interessos derivats de la necessitat de pagar les despeses de Coop57 i de voler engreixar el propi fons inicial de la Borrassa. I tot i que el límit de projectes a finançar es marca en els 20.000 euros disponibles, comptant els 5.000 inicials del fons i els que hi posa Coop57, aquells projectes més ambiciosos els finançarà directament Coop57 si són viables.

Per tant, a la Borrassa hi han dos tipus de fon: el fons de finançament de projectes i el fons de subvencions. El Fons de subvenció es construeix anualment amb totes les quotes de socis, que servirà com a micromecenatge de tots aquells projectes escollits per l’assemblea per subvencionar sense necessitat que projecte el retorni. Les quotes que no siguin monetàries s’utilitzaran per participar en activitats de la Borrassa per la difusió, l’autofinançament o per a donar subvencions a projectes en forma de moneda social o hores de voluntaris per als projectes. D’altra banda, el fons de finançament de projectes, constituït per la caixa inicial de 5.000 euros i que permet l’aval de crèdits de Coop57, està destinat a projectes d’economia social i cooperativa.

Tant els fons de finançament com els fons de subvenció s’atorgaran i s’acceptaran a l’assemblea anual per tots les sòcies. En el cas de fons de finançament els projectes hauran d’acomplir uns mínims de viabilitat i passar unes exigències per tècnics de Coop57. I a més, han de ser projectes basats en els criteris d’economia social, solidària i sostenible.

La presentació de la Borrassa serà aquest divendres, a les 8 del vespre, a la Casa de Cultura. Les properes setmanes també es presentarà a la resta de municipis de la zona. A Collbató serà el 16 de març, a dos quarts de 12 del migdia, al Casinet; i a Abrera, el 20 de març, a les 8 del vespre, a la Casa de Cultura. Manca per confirmar quan es presentarà a Esparreguera i Martorell.

Escolteu l’entrevista realitzada a Olesa Ràdio a Oriol Franchesch al següent enllaç al Podcast de l’emissora. http://olesaradio.ivoox.com

Font de la notícia:  Departament de Comunicació de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat

Més info a: http://borrassa.wordpress.com/

La indignació europea.

with one comment


És ben trist adonar-se de lo poc que canvien les coses,  sovint per anys que passin,  sembla que res es vulgui moure,   no hi ha manera. Aquests darrers díes,  Europa fa veure que s’indigna pel resultat del darrer referèndum Suís,  ho fa tan bé,  que casi no notem l’hipocresia de la seva posició. Us recomano l’article del gran periodista de La Vanguardia Rafael Poch de Feliu,  és indispensable,  com casi sempre.
I mentre fem l’ofès,  uns policíes fan servir material antidisturbis per enfonsar a la mar els il.legals,  i el que és més trist encara,  ens diuen que una comisió investigarà el que ha passat.  No cal,  com altres vegades,  sería millor atacar al que informa del fet,  al que aporta les proves del crim,  allà hi ha el culpable,  no ho dubteu.
Tot això,  m’ha fet recordar aquell llunyà 1939, on desprès de la” nit dels vidres trencats”,  i la més que clara persecució contra els jueus a l’Alemanya nazi,  el món va a demostrar amb claretat el significat de la paraula hipocresia.
El somni de Goebbels (almenys un d’ells),  es va fer realitat.  Els nazis es volíen treure del damunt tants jueus com fos posible,  i la idea de que més de 900 d’ells emigressin a bord del creuer transatlàntic MS  St. Louis,  els hi va semblar perfecte. Aquell i molts altres creuers sortirien aquells díes d’Alemanya.
Així doncs,  el St.  Louis va tenir vía lliure per sortir d’Hamburg cap a La Habana.  La Cuba d’aquella época no era més que un gobern titella dels Estats Units,  i va invalidar tots els visats dels refugiats jueus.  De fet més de 40.000 cubans es van manifestar contra els jueus al saber de la arribada del St. Louis.  Als passatgers tot i ser en la seva majoría nens dones i ancians,  Cuba els hi va exigir a cada un 500$ més,  uns diners que no tenien per deixar-los desembarcar.  El seu viratge cap els Estats Units tampoc va funcionar,  Franklin D. Roosevelt els va ignorar,  allà tampoc els volíen.  Ni al Canada els van voler acollir,  de fet el mateix van fer a França,  Belgica,  Holanda,  Regne Unit,  no els volíen a cap país,  ningú els hi va estalviar la tornada cap a Alemanya.
Ningú els volía i a ningú li importava gens ni mica la sort d’aquells jueus,  ni tampoc la dels que van ser exterminats a l’Holocaust. Així ho va demostrar en Jan Karski,  el missatger polonés que va poder parlar amb Winston Churchill y Franklin D. Roosevelt a Washington,  amb la missió d’explicar el genocidi que patíen els jueus, en Jan  tan sols va poder veure badalls i desinterès per part dels grans mandataris de les democràcies occidentals. Evidentment aquests sabíen el que estava passant a Europa,  però com ara mateix passa,  és  molt més pràctic practicar l’hipocresia.
Dels més de 900 passatgers del St. Louis,  tan sols 240 van sobreviure a l’Holocaust. I el gobern nazi va demostrar a tot el món que ells no eren els únics criminals, tan sols van ser els més eficients.  Com a mínim fins al llançament de les dues bombes atòmiques sobre població civil japonesa…

Grietas en el distrito del Rin, Rafael Poch

Written by MadeByMiki

21 febrer 2014 at 9:04 am

L’attrezzo i el màrketing nacionalista.

leave a comment »

image

Cada principi d’agost es celebra a Vitòria-Gasteiz la Festa Major, amb aquella curiosa baixada al mig de la Plaça de la Virgen Blanca, del Celedón, un senyor que cau planejant amb un paraigua al damunt de l’embogida multitud, així comencen les més alcohòliques i esbojarrades festes a les quals mai hagi participat.

Tot això en mig d’un escenari tremendament independentista, amb enormes ikurrinyes al vent, pancartes reivindicatives,  papers de suport als presos d’ETA, espectacular, tot molt espectacular.


La primera vegada que hi vaig anar va ser el 1992, era un any molt especial, ja que es celebraven les Olimpiades, la Expo, el “Quinto Centenario”, vaja, que aquell any tot eren grans esdeveniments.
Però l’agost d’aquell tan especial 1992, vaig aprendre una lliçó molt important. Com sempre, no sé perquè, vaig arribar d’hora, massa d’hora a la Plaça. I en aquell precís moment arribaven uns quants cotxes amb una colla de nois i noies ben joves i amb aquella coneguda estètica abertzale. Si, eren ells, els encarregats de maquillar la plaça per donar-li un aspecte més independentista, aquells cotxes eren ben plens d’enormes ikurrinyes, pancartes, pirotècnia variada i muntanyes de pamflets… Les festes de la Virgen Blanca portaven a molta gent, eren portada de molts diaris, sortirien per la tele i calia fer-se veure i donar una imatge de força i encomanar-ho al màxim de gent possible.
Els responsables del “màrketing” abertzale no estaven per deixar passar cap oportunitat. Tenien la lliçó ben apresa, ells mateixos que al principi dels vuitanta van renegar dels grups punks locals, perquè allò que tocaven no en tenia res de basc.

L’independentisme basc en aquells moments era més antropològic, més de txalapartes que de guitarres elèctriques.

Però quan aquells grups van començar a omplir les places majors dels pobles, i a sortir com a bolets per tota la seva geografia, els independentistes i nacionalistes van ser molt àgils i es van apoderar del moviment, era una oportunitat única i no la van perdre. El fet que això no lligués gens en principi amb l’actitud punk, o que molts d”aquells grups no fossin de la corda no va impedir una llarga relació profitosa per les dues bandes.
I així, del no res es van inventar un moviment social i musical compacte, amb grans concerts de bandes que poc tenien a veure entre elles. Un fet que en certa manera es va exportar anys més tard a Catalunya, això si, de manera molt més institucionalitzada, tal com fem les coses per aquí. Si a Euskadi el moviment va ser captat i promogut per Herri Batasuna, -l’esquerra més dura i abertzale-, a Catalunya, on sempre s’ha treballat politicament diferent, l’empenta sortia de Convergència i Unió, uns altres que no en deixen passar ni una.


I així és com sempre s’han fet les coses a totes bandes. D’altra manera mai hauríem vist a gent onejant ikurrinyes mentre els de La Polla Records canten allò de “Un patriota, un idiota”, o a milers de persones manifestant-se a Madrid contra el nacionalisme amb milers de banderes espanyoles. I és que la vida té moltes contradiccions, però poques d’elles són del tot casuals.

Written by MadeByMiki

9 gener 2014 at 3:59 pm

No, no soc un usuari habitual.

with 8 comments

Imatge

Ara fa un grapat d’anys, uns sis aproximadament, vaig fer uns importants canvis laborals i vitals. Una de les coses que vàren canviar  totalment va ser la meva relació amb el transport públic, del que vaig passar d’observador a usuari diari.
Durant aquests anys he passat de la RENFE i el Metro diari, als FGC i Metro diaris. De l’hora de viatge a les dues hores diaries. De les obres del AVE a l’eliminació de trens per baixa ocupació de passatgers (el nou AVE Barcelona-París té una ocupació més baixa que la exigida com a mínima als FGC). També he passat del MP3 i el bloc de notes a la tablet. Del 20 minutos i el Que gratuits, a la misteriosa Vanguardia als seients dels trens…

Però el canvi més inquietant que he patit és sense cap mena de dubte és el tarifari i el de categoria com a usuari dels transports públics. Resulta que segons diuen ara els de TMB i el  conseller de Territori i Sostenibilitat, en Santi Vila, “l’augment de les tarifes podria oscil·lar entre un 3 i un 4% i els més afectats en seran turistes i viatgers ocasionals.”

Així doncs ja no soc un usuari habitual dels seus serveis. Es veu que ells premien els usuaris habituals amb una congelació de preus, i els usuaris ocasionals com jo mateix, aquells que tan sols fem servir els seus serveis unes 600 vegades a l’any som castigats amb una puja aquest any de més del 8%. Realment és una putada ser un usuari ocasional, potser hauré d’agafar més sovint el transport públic, ja que tot i passar-m’hi mitja vida sembla que per a ells això encara no és suficient.

Per cert, feliç 2014 😉

Written by MadeByMiki

1 gener 2014 at 8:25 pm

Arxivat a Economia, Política, Premsa

Tagged with , , ,