..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Archive for the ‘Premsa’ Category

Neix el “Fons Social del Montserratí Borrassa”

leave a comment »

Borrassa

Borrassa

“Empoderar col·lectivament les persones i esdevenir una eina de finançament comunitari per fomentar un model d’economia real i alternativa”. Aquesta és l’essència i objectiu d’una nova iniciativa impulsada des d’Olesa de Montserrat però que vol actuar als diferents municipis de la zona: el Fons Social del Montserratí Borrassa. Aquest fons social, gràcies al suport i col·laboració de la cooperativa de crèdit Serveis Financers Ètics i Solidaris Coop57 precisament vol donar suport econòmic a nous projectes que responguin a un criteri d’economia social, solidària i sostenible, així com també donar suport als moviments socials. La presentació en societat del Fons Social del Montserratí Borrassa serà aquest divendres, a les 8 del vespre, a la Casa de Cultura.

Un dels impulsors de la Borrassa, l’olesà Oriol Francesch, ha definit aquest fons social com l’”antibanc”, en el qual els seus membres decideixen de forma assembleària què fan amb els diners. I els diners amb els que es compta des de la Borrassa, en aquest inici, és amb un fons inicial de 5.000 euros aportat per l’entitat olesana Revolució Verda, que ha deixat la seva activitat, i el suport de Coop57. Tot plegat permetrà donar microcrèdits fins a una quantitat màxima de 20.000 euros per finançar projectes empresarials que responguin a uns certs criteris.

A banda de donar suport a projectes empresarials, també es vol donar aquest suport als moviments socials, que podran sol·licitar un petit suport econòmic o bé en espècie, és a dir, en hores de treball. I és que qui ho vulgui podrà ser soci de la Borrassa amb una quota fixada en 10 euros anuals o bé 4 hores de treball. D’aquesta manera ningú podrà quedar exclòs de ser soci per raons econòmiques. Els microcrèdits generaran uns interessos derivats de la necessitat de pagar les despeses de Coop57 i de voler engreixar el propi fons inicial de la Borrassa. I tot i que el límit de projectes a finançar es marca en els 20.000 euros disponibles, comptant els 5.000 inicials del fons i els que hi posa Coop57, aquells projectes més ambiciosos els finançarà directament Coop57 si són viables.

Per tant, a la Borrassa hi han dos tipus de fon: el fons de finançament de projectes i el fons de subvencions. El Fons de subvenció es construeix anualment amb totes les quotes de socis, que servirà com a micromecenatge de tots aquells projectes escollits per l’assemblea per subvencionar sense necessitat que projecte el retorni. Les quotes que no siguin monetàries s’utilitzaran per participar en activitats de la Borrassa per la difusió, l’autofinançament o per a donar subvencions a projectes en forma de moneda social o hores de voluntaris per als projectes. D’altra banda, el fons de finançament de projectes, constituït per la caixa inicial de 5.000 euros i que permet l’aval de crèdits de Coop57, està destinat a projectes d’economia social i cooperativa.

Tant els fons de finançament com els fons de subvenció s’atorgaran i s’acceptaran a l’assemblea anual per tots les sòcies. En el cas de fons de finançament els projectes hauran d’acomplir uns mínims de viabilitat i passar unes exigències per tècnics de Coop57. I a més, han de ser projectes basats en els criteris d’economia social, solidària i sostenible.

La presentació de la Borrassa serà aquest divendres, a les 8 del vespre, a la Casa de Cultura. Les properes setmanes també es presentarà a la resta de municipis de la zona. A Collbató serà el 16 de març, a dos quarts de 12 del migdia, al Casinet; i a Abrera, el 20 de març, a les 8 del vespre, a la Casa de Cultura. Manca per confirmar quan es presentarà a Esparreguera i Martorell.

Escolteu l’entrevista realitzada a Olesa Ràdio a Oriol Franchesch al següent enllaç al Podcast de l’emissora. http://olesaradio.ivoox.com

Font de la notícia:  Departament de Comunicació de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat

Més info a: http://borrassa.wordpress.com/

La indignació europea.

with one comment


És ben trist adonar-se de lo poc que canvien les coses,  sovint per anys que passin,  sembla que res es vulgui moure,   no hi ha manera. Aquests darrers díes,  Europa fa veure que s’indigna pel resultat del darrer referèndum Suís,  ho fa tan bé,  que casi no notem l’hipocresia de la seva posició. Us recomano l’article del gran periodista de La Vanguardia Rafael Poch de Feliu,  és indispensable,  com casi sempre.
I mentre fem l’ofès,  uns policíes fan servir material antidisturbis per enfonsar a la mar els il.legals,  i el que és més trist encara,  ens diuen que una comisió investigarà el que ha passat.  No cal,  com altres vegades,  sería millor atacar al que informa del fet,  al que aporta les proves del crim,  allà hi ha el culpable,  no ho dubteu.
Tot això,  m’ha fet recordar aquell llunyà 1939, on desprès de la” nit dels vidres trencats”,  i la més que clara persecució contra els jueus a l’Alemanya nazi,  el món va a demostrar amb claretat el significat de la paraula hipocresia.
El somni de Goebbels (almenys un d’ells),  es va fer realitat.  Els nazis es volíen treure del damunt tants jueus com fos posible,  i la idea de que més de 900 d’ells emigressin a bord del creuer transatlàntic MS  St. Louis,  els hi va semblar perfecte. Aquell i molts altres creuers sortirien aquells díes d’Alemanya.
Així doncs,  el St.  Louis va tenir vía lliure per sortir d’Hamburg cap a La Habana.  La Cuba d’aquella época no era més que un gobern titella dels Estats Units,  i va invalidar tots els visats dels refugiats jueus.  De fet més de 40.000 cubans es van manifestar contra els jueus al saber de la arribada del St. Louis.  Als passatgers tot i ser en la seva majoría nens dones i ancians,  Cuba els hi va exigir a cada un 500$ més,  uns diners que no tenien per deixar-los desembarcar.  El seu viratge cap els Estats Units tampoc va funcionar,  Franklin D. Roosevelt els va ignorar,  allà tampoc els volíen.  Ni al Canada els van voler acollir,  de fet el mateix van fer a França,  Belgica,  Holanda,  Regne Unit,  no els volíen a cap país,  ningú els hi va estalviar la tornada cap a Alemanya.
Ningú els volía i a ningú li importava gens ni mica la sort d’aquells jueus,  ni tampoc la dels que van ser exterminats a l’Holocaust. Així ho va demostrar en Jan Karski,  el missatger polonés que va poder parlar amb Winston Churchill y Franklin D. Roosevelt a Washington,  amb la missió d’explicar el genocidi que patíen els jueus, en Jan  tan sols va poder veure badalls i desinterès per part dels grans mandataris de les democràcies occidentals. Evidentment aquests sabíen el que estava passant a Europa,  però com ara mateix passa,  és  molt més pràctic practicar l’hipocresia.
Dels més de 900 passatgers del St. Louis,  tan sols 240 van sobreviure a l’Holocaust. I el gobern nazi va demostrar a tot el món que ells no eren els únics criminals, tan sols van ser els més eficients.  Com a mínim fins al llançament de les dues bombes atòmiques sobre població civil japonesa…

Grietas en el distrito del Rin, Rafael Poch

Written by MadeByMiki

21 febrer 2014 at 9:04 am

L’attrezzo i el màrketing nacionalista.

leave a comment »

image

Cada principi d’agost es celebra a Vitòria-Gasteiz la Festa Major, amb aquella curiosa baixada al mig de la Plaça de la Virgen Blanca, del Celedón, un senyor que cau planejant amb un paraigua al damunt de l’embogida multitud, així comencen les més alcohòliques i esbojarrades festes a les quals mai hagi participat.

Tot això en mig d’un escenari tremendament independentista, amb enormes ikurrinyes al vent, pancartes reivindicatives,  papers de suport als presos d’ETA, espectacular, tot molt espectacular.


La primera vegada que hi vaig anar va ser el 1992, era un any molt especial, ja que es celebraven les Olimpiades, la Expo, el “Quinto Centenario”, vaja, que aquell any tot eren grans esdeveniments.
Però l’agost d’aquell tan especial 1992, vaig aprendre una lliçó molt important. Com sempre, no sé perquè, vaig arribar d’hora, massa d’hora a la Plaça. I en aquell precís moment arribaven uns quants cotxes amb una colla de nois i noies ben joves i amb aquella coneguda estètica abertzale. Si, eren ells, els encarregats de maquillar la plaça per donar-li un aspecte més independentista, aquells cotxes eren ben plens d’enormes ikurrinyes, pancartes, pirotècnia variada i muntanyes de pamflets… Les festes de la Virgen Blanca portaven a molta gent, eren portada de molts diaris, sortirien per la tele i calia fer-se veure i donar una imatge de força i encomanar-ho al màxim de gent possible.
Els responsables del “màrketing” abertzale no estaven per deixar passar cap oportunitat. Tenien la lliçó ben apresa, ells mateixos que al principi dels vuitanta van renegar dels grups punks locals, perquè allò que tocaven no en tenia res de basc.

L’independentisme basc en aquells moments era més antropològic, més de txalapartes que de guitarres elèctriques.

Però quan aquells grups van començar a omplir les places majors dels pobles, i a sortir com a bolets per tota la seva geografia, els independentistes i nacionalistes van ser molt àgils i es van apoderar del moviment, era una oportunitat única i no la van perdre. El fet que això no lligués gens en principi amb l’actitud punk, o que molts d”aquells grups no fossin de la corda no va impedir una llarga relació profitosa per les dues bandes.
I així, del no res es van inventar un moviment social i musical compacte, amb grans concerts de bandes que poc tenien a veure entre elles. Un fet que en certa manera es va exportar anys més tard a Catalunya, això si, de manera molt més institucionalitzada, tal com fem les coses per aquí. Si a Euskadi el moviment va ser captat i promogut per Herri Batasuna, -l’esquerra més dura i abertzale-, a Catalunya, on sempre s’ha treballat politicament diferent, l’empenta sortia de Convergència i Unió, uns altres que no en deixen passar ni una.


I així és com sempre s’han fet les coses a totes bandes. D’altra manera mai hauríem vist a gent onejant ikurrinyes mentre els de La Polla Records canten allò de “Un patriota, un idiota”, o a milers de persones manifestant-se a Madrid contra el nacionalisme amb milers de banderes espanyoles. I és que la vida té moltes contradiccions, però poques d’elles són del tot casuals.

Written by MadeByMiki

9 gener 2014 at 3:59 pm