Mariano “No Comprende”…

La minimalista i equivocada portada del nou disc de “Low”:

La portada més encertada:

 

 

La gran banda de Duluth, Low acaba d’anunciar nou disc per al proper 11 de setembre.

La continuació del delicat “The Invisible Way” (2013) portarà el nom de “Ones and Sixes” i arribarà a les tendes a través de *Sub Pop.

La llástima és que no han acabat d’encertar la portada, crec que la segona foto representa molt millor l’esperit del disc.

Luís María, Mariano i companyia…

Els pebrots de’n Luís María Linde tenen unes dimensions enormes, d’una mida similar a la dels que des de el Gobierno de España es posen medalles per la seva sensacional  gestió de la crisi.

En Luís María s’ha endut aquest any un 5,8% més de salari, ara ja passa dels 176.000€ anuals. Però ell és molt empàtic i sap posar-se al lloc nostre, el dels working-poors i els autònoms putejats. Ell sap que el que ens convè és pagar més IVA, abaratir l’acomiadament, pujar els impostos especials i posar nous impostos mediambientals.

Per donar-nos aquesta recepta copiada a la de la proposada pel FMI, no ens cal pagar-li al president del Banco de España la morterada que cobra. Ni tampoc els 203.400€ que cobra el seu número dos. De fet, tenint en compte el paper que ha tingut el Banco de España els darrers anys, podríem aprofitar l’abaratiment de l’acomiadament per prescindir de tots ells.

Pel que fa a la meravellosa política econòmica del PP, aquella que diuen que ens ha tret de la crisi, doncs passa lo mateix. Cal tenir molts de pebrots per presentar una recepta per a sortir de la crisi. No fer absolutament cap ni una de les teves propostes. Passar pel adreçador d’Europa i el FMI. Aplicar per collons la seva política i les seves mesures  i ara voler vendre’ns la moto.

Escanyar-nos amb infinitat pujades d’impostos i serveis, devaluar un 25% el nostre salari, i retallar serveis i prestacions tampoc em sembla massa meritori. És una recepta que ja coneixem i patim, tan sols cal esperar que la gent se’n adoni de l’evidència i poc a poc tingui un esperit més crític amb els que ens diuen que prenen mesures i tan sols es dediquen a fer lo imposat pel FMi. Si, tal i com abans us deia,  per fer exactament allò que ens imposa el FMI ens podriem estalviar tots aquests intermediaris tan cars ineficients i mentiders.

Mentides poc arriscades.

Mentides gratis.

Ara que ens inunden amb optimisme. Ara que segons ells les estadístiques ens fan costat. Ara que sembla que per primera vegada fins i tot es creguin les seves afirmacions. Ara, és el moment de recordar algunes coses.
• La taxa d’atur juvenil a Espanya és d’un 57%, quatre punts per sobre del de Grècia. Som líders absoluts i en cap moment hem deixat de ser-ho.
• L’atur que pateixen a Romania és d’un 7,5% , i no crec que per això es pugui considerar que aquell país viu un gran moment (tot i  que crec pertinent ara mateix comparar-nos amb Romania). Potser aquest serà el nostre camí, el de baixar l’atur a costa de l’emigració massiva dels que puguin fer-ho.
• Ens parlen de recuperació, de sortida de la crisi, de moltes coses, però ningú ens vol dir quin país tindrem dintre de 5 o 10 anys. Potser és perquè es vol evitar el dir la veritat, que ens han empobrit descaradament i que l’estat del benestar ha estat finiquitat per sempre més.
• Les mesures econòmiques que s’apliquen són les de l’escola de Chicago, el liberalisme econòmic. La seva principal premissa és la d’afavorir als més privilegiats, suposant que la seva riquesa anirà filtrant-se cap a les classes menys afavorides. El que sempre passa amb aquestes polítiques, tal com ja hem vist, és un enorme  augment de la desigualtat.
• De la política econòmica keynesiana o qualsevol altra derivada seva, ni se’n vol parlar. Potser és perquè la seva principal intenció és la d’afavorir les classes més populars. Estem a les antípodes d’aquesta política i la seva preocupació social.
El darrer exemple el tenim amb les xifres de la EPA. Unes xifres que poden semblar bones sempre que ens oblidem del dramàtic descens de la Població Activa,  de la qualitat del treball creat, dels ‘nous’  mini salaris o del brutal increment del format del contracte a mitja jornada.  Per cert,  si teniu un mínim d’experiència en això de canviar de treball,  sabreu  que vol dir això de la mitja jornada… 
Els signes de recuperació que alguns veuen, o són pura cuina estadística, o lo que encara és pitjor, una mentida més. Una mentida que a la llarga  es maquillarà convenientment, i com les altres amb què ens han anat marejant durant anys i panys,  els hi sortirà gratis.