..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Luís María, Mariano i companyia…

with 2 comments

image

Els pebrots de’n Luís María Linde tenen unes dimensions enormes, d’una mida similar a la dels que des de el Gobierno de España es posen medalles per la seva sensacional  gestió de la crisi.

En Luís María s’ha endut aquest any un 5,8% més de salari, ara ja passa dels 176.000€ anuals. Però ell és molt empàtic i sap posar-se al lloc nostre, el dels working-poors i els autònoms putejats. Ell sap que el que ens convè és pagar més IVA, abaratir l’acomiadament, pujar els impostos especials i posar nous impostos mediambientals.

Per donar-nos aquesta recepta copiada a la de la proposada pel FMI, no ens cal pagar-li al president del Banco de España la morterada que cobra. Ni tampoc els 203.400€ que cobra el seu número dos. De fet, tenint en compte el paper que ha tingut el Banco de España els darrers anys, podríem aprofitar l’abaratiment de l’acomiadament per prescindir de tots ells.

Pel que fa a la meravellosa política econòmica del PP, aquella que diuen que ens ha tret de la crisi, doncs passa lo mateix. Cal tenir molts de pebrots per presentar una recepta per a sortir de la crisi. No fer absolutament cap ni una de les teves propostes. Passar pel adreçador d’Europa i el FMI. Aplicar per collons la seva política i les seves mesures  i ara voler vendre’ns la moto.

Escanyar-nos amb infinitat pujades d’impostos i serveis, devaluar un 25% el nostre salari, i retallar serveis i prestacions tampoc em sembla massa meritori. És una recepta que ja coneixem i patim, tan sols cal esperar que la gent se’n adoni de l’evidència i poc a poc tingui un esperit més crític amb els que ens diuen que prenen mesures i tan sols es dediquen a fer lo imposat pel FMi. Si, tal i com abans us deia,  per fer exactament allò que ens imposa el FMI ens podriem estalviar tots aquests intermediaris tan cars ineficients i mentiders.

Written by MadeByMiki

15 Juny 2015 at 6:38 am

Micro-política…

with 2 comments

Plastic CUP i plastic PP

Plastic CUP i plastic PP

Tot i que porto mesos sense activitat al blog, això no vol dir que estigui desconnectat dels  darrers esdeveniments polítics.

De fet, aprofitant que la meva feina demana un contacte constant amb el públic (massa contacte pel meu gust), he pogut posar el termòmetre polític a treballar i crec que és sensacional la sincera resposta dels meus clients i amics.

Evidentment no posaré cap mena de dada que pugui delatar de qui parlo, però us asseguro que tot el que us diré és absolutament cert.

El meu amic Javi, un simpàtic peixater colombià força “catalanitzat” casat amb una compatriota seva, i amb una parella de fills, va votar SI-SI al referèndum, però aquesta vegada no ha votat. El motiu? Doncs no ha pogut votar a Ciutadans, a la seva ciutat la llista va ser retirada pel passat a Plataforma per Catalunya dels seus alcaldables.

La senyora Fina, ja jubilada es va passar gran part de la nit electoral plorant. No ha pogut païr la derrota de’n Trias. Una derrota per culpa dels sud-americans i tots aquests desgraciats que viuen a les barriades. Ara ella preveu una legislatura on patirem totes les desgràcies del món. Això serà una dictadura comunista.

La Nuri, ha votat a la CUP. Doncs si, les darreres Eleccions Generals va votar al PP, però resulta que ara els hi aplica un vot de càstic radical i vota a la CUP. No hi ha gaires explicacions més.

La Sílvia ha votat a la Colau, ella més aviat és pija, però té l’esparança que això li permeti treure’s del damunt aquell pis de merda que va comprar el 2008. Ara com ara el fet de cancel·lar l’hipoteca i que el banc es quedi el pis és lo millor que li pot passar.

Us ho podeu creure o no. No m’importa massa, però així viu la gent la política i aquests són els criteris de molta gent a l’hora de votar. Fins i tot molts m’han preguntat aquella cosa tan curiosa: “a qui voto?”. Jo sempre els hi dic que han de votar, intento respectar les seves idees i trobar un vot adient, no cal dir que em fan cas i tot…

Els carrers estan ben plens d’inútils que no saben conduir però tenen carnet, els sindicats de treballadors de gent que no ha treballat mai, ens diuen que hem de ser productius polítics que no han produït res en sa vida, com podem pensar que els que voten saben el que posen a les urnes?

Written by MadeByMiki

4 Juny 2015 at 3:36 pm

Arxivat a Política

Tagged with , ,

La pregunta

with 2 comments

Pujol, Catalunya

Pujol, Catalunya

Es ben curiós avui, el recordar aquells enormes problemes que els partits favorables a la consulta del 9 de novembre. Tot i els esforços per trobar la pregunta més adient, crec que el resultat final no ha estat a l’alçada que la nostra pàtria gloriosa mereix.

Uns quants mesos després amb el cas de la família Pujol en plena ebullició, molts mals patri. És edificant veure els pujolistes amb el mateix discurs que els defensors de Fabra a Castelló.

Aquest discurs d’autòmates sense cervell que escolto a diari, m’ha donat un munt de moments memorables. Molts ara gaudim enormement amb els intents de justificació per part de molts fidels de pedra picada, que segur que molts ja la coneixeu en les seves diverses variants. Per a mi la millor frase es aquesta: «Però tu qui prefereixis que et robi?, els de casa o els de fora?». No em direu que no és sensacional l’argument?, es una delícia, sobretot si t’ho mires des de el punt de vista del que roba.

Doncs no sé si encara hi som a temps, però crec que aquesta era la pregunta que la consulta mereixia, perquè tenim el dret a decidir qui volem que ens robi. I també tenim el dret a ser una nació com qualsevol altra, una nació que defensa els seus lladres, perquè son seus. La seva bandera perquè millor que la seva. Com diu una altra formació política força nacionalista, «primer els de casa».

En definitiva, hem de seguir aquella altra frase gloriosa, «Tot ha de canviar perquè tot segueixi igual».

Written by MadeByMiki

10 Setembre 2014 at 10:18 am

Arxivat a Economia, Política, Premsa

Tagged with , , ,

Windows 8 als dits.

with 5 comments

Windows 8

Windows 8

És ben fotut quan has de reconèixer certes coses, quan has de deixar a part els prejudicis tot i que no et be massa de gust. Això m´ha passat ara fa ben poc.

La veritat és que ho sospitava, desprès de portar un temps amb la sana intenció d’acostumar-me a fer servir per a tot una tablet amb android, m’he donat per vençut. No m’hi adapto i torno cap al clàssic netbook amb Linux Mint, ‘llàstima que estigui tan complicat el fer-lo servir com a sistema operatiu per a la tablet’ pensava jo…

Però un dia d’aquests vaig veure un article on parlaven de Microsoft, i de la seva extrema mesura de donar el Windows 8 gratis, no per a tothom evidentment, tan sols als fabricants que el posin a tablets de menys de 10 polzades.

I de seguida a Xina han sortit tablets equipant Windows 8, algunes d’elles a un preu inferior a la llicència del propi sistema operatiu, ho sigui pràcticament regalades. Equips dignes, amb un parell de Gb de RAM, una pantalla amb una resolució correcte i unes prestacions més que acceptables.

És curiós ara fa uns mesos en un post parlava de la incomoditat i poca usabilitat de Windows 8 com a sistema per a escriptori, segueixo amb aquesta opinió, però he de reconèixer que per a una tablet és una autèntica meravella, i més encara venint de fer servir Android, un sistema molt bo per a jugar i poc més.

Això mateix ho escric des de una tablet ‘very-low-cost’ xinesa amb Windows 8, la mateixa que m’ha fet oblidar on tinc la que equipa Android…

Android

Android

Written by MadeByMiki

28 Agost 2014 at 8:37 am

Arxivat a Informàtica, Internet

Tagged with , ,

Neix el “Fons Social del Montserratí Borrassa”

leave a comment »

Borrassa

Borrassa

“Empoderar col·lectivament les persones i esdevenir una eina de finançament comunitari per fomentar un model d’economia real i alternativa”. Aquesta és l’essència i objectiu d’una nova iniciativa impulsada des d’Olesa de Montserrat però que vol actuar als diferents municipis de la zona: el Fons Social del Montserratí Borrassa. Aquest fons social, gràcies al suport i col·laboració de la cooperativa de crèdit Serveis Financers Ètics i Solidaris Coop57 precisament vol donar suport econòmic a nous projectes que responguin a un criteri d’economia social, solidària i sostenible, així com també donar suport als moviments socials. La presentació en societat del Fons Social del Montserratí Borrassa serà aquest divendres, a les 8 del vespre, a la Casa de Cultura.

Un dels impulsors de la Borrassa, l’olesà Oriol Francesch, ha definit aquest fons social com l’”antibanc”, en el qual els seus membres decideixen de forma assembleària què fan amb els diners. I els diners amb els que es compta des de la Borrassa, en aquest inici, és amb un fons inicial de 5.000 euros aportat per l’entitat olesana Revolució Verda, que ha deixat la seva activitat, i el suport de Coop57. Tot plegat permetrà donar microcrèdits fins a una quantitat màxima de 20.000 euros per finançar projectes empresarials que responguin a uns certs criteris.

A banda de donar suport a projectes empresarials, també es vol donar aquest suport als moviments socials, que podran sol·licitar un petit suport econòmic o bé en espècie, és a dir, en hores de treball. I és que qui ho vulgui podrà ser soci de la Borrassa amb una quota fixada en 10 euros anuals o bé 4 hores de treball. D’aquesta manera ningú podrà quedar exclòs de ser soci per raons econòmiques. Els microcrèdits generaran uns interessos derivats de la necessitat de pagar les despeses de Coop57 i de voler engreixar el propi fons inicial de la Borrassa. I tot i que el límit de projectes a finançar es marca en els 20.000 euros disponibles, comptant els 5.000 inicials del fons i els que hi posa Coop57, aquells projectes més ambiciosos els finançarà directament Coop57 si són viables.

Per tant, a la Borrassa hi han dos tipus de fon: el fons de finançament de projectes i el fons de subvencions. El Fons de subvenció es construeix anualment amb totes les quotes de socis, que servirà com a micromecenatge de tots aquells projectes escollits per l’assemblea per subvencionar sense necessitat que projecte el retorni. Les quotes que no siguin monetàries s’utilitzaran per participar en activitats de la Borrassa per la difusió, l’autofinançament o per a donar subvencions a projectes en forma de moneda social o hores de voluntaris per als projectes. D’altra banda, el fons de finançament de projectes, constituït per la caixa inicial de 5.000 euros i que permet l’aval de crèdits de Coop57, està destinat a projectes d’economia social i cooperativa.

Tant els fons de finançament com els fons de subvenció s’atorgaran i s’acceptaran a l’assemblea anual per tots les sòcies. En el cas de fons de finançament els projectes hauran d’acomplir uns mínims de viabilitat i passar unes exigències per tècnics de Coop57. I a més, han de ser projectes basats en els criteris d’economia social, solidària i sostenible.

La presentació de la Borrassa serà aquest divendres, a les 8 del vespre, a la Casa de Cultura. Les properes setmanes també es presentarà a la resta de municipis de la zona. A Collbató serà el 16 de març, a dos quarts de 12 del migdia, al Casinet; i a Abrera, el 20 de març, a les 8 del vespre, a la Casa de Cultura. Manca per confirmar quan es presentarà a Esparreguera i Martorell.

Escolteu l’entrevista realitzada a Olesa Ràdio a Oriol Franchesch al següent enllaç al Podcast de l’emissora. http://olesaradio.ivoox.com

Font de la notícia:  Departament de Comunicació de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat

Més info a: http://borrassa.wordpress.com/

La indignació europea.

with one comment


És ben trist adonar-se de lo poc que canvien les coses,  sovint per anys que passin,  sembla que res es vulgui moure,   no hi ha manera. Aquests darrers díes,  Europa fa veure que s’indigna pel resultat del darrer referèndum Suís,  ho fa tan bé,  que casi no notem l’hipocresia de la seva posició. Us recomano l’article del gran periodista de La Vanguardia Rafael Poch de Feliu,  és indispensable,  com casi sempre.
I mentre fem l’ofès,  uns policíes fan servir material antidisturbis per enfonsar a la mar els il.legals,  i el que és més trist encara,  ens diuen que una comisió investigarà el que ha passat.  No cal,  com altres vegades,  sería millor atacar al que informa del fet,  al que aporta les proves del crim,  allà hi ha el culpable,  no ho dubteu.
Tot això,  m’ha fet recordar aquell llunyà 1939, on desprès de la” nit dels vidres trencats”,  i la més que clara persecució contra els jueus a l’Alemanya nazi,  el món va a demostrar amb claretat el significat de la paraula hipocresia.
El somni de Goebbels (almenys un d’ells),  es va fer realitat.  Els nazis es volíen treure del damunt tants jueus com fos posible,  i la idea de que més de 900 d’ells emigressin a bord del creuer transatlàntic MS  St. Louis,  els hi va semblar perfecte. Aquell i molts altres creuers sortirien aquells díes d’Alemanya.
Així doncs,  el St.  Louis va tenir vía lliure per sortir d’Hamburg cap a La Habana.  La Cuba d’aquella época no era més que un gobern titella dels Estats Units,  i va invalidar tots els visats dels refugiats jueus.  De fet més de 40.000 cubans es van manifestar contra els jueus al saber de la arribada del St. Louis.  Als passatgers tot i ser en la seva majoría nens dones i ancians,  Cuba els hi va exigir a cada un 500$ més,  uns diners que no tenien per deixar-los desembarcar.  El seu viratge cap els Estats Units tampoc va funcionar,  Franklin D. Roosevelt els va ignorar,  allà tampoc els volíen.  Ni al Canada els van voler acollir,  de fet el mateix van fer a França,  Belgica,  Holanda,  Regne Unit,  no els volíen a cap país,  ningú els hi va estalviar la tornada cap a Alemanya.
Ningú els volía i a ningú li importava gens ni mica la sort d’aquells jueus,  ni tampoc la dels que van ser exterminats a l’Holocaust. Així ho va demostrar en Jan Karski,  el missatger polonés que va poder parlar amb Winston Churchill y Franklin D. Roosevelt a Washington,  amb la missió d’explicar el genocidi que patíen els jueus, en Jan  tan sols va poder veure badalls i desinterès per part dels grans mandataris de les democràcies occidentals. Evidentment aquests sabíen el que estava passant a Europa,  però com ara mateix passa,  és  molt més pràctic practicar l’hipocresia.
Dels més de 900 passatgers del St. Louis,  tan sols 240 van sobreviure a l’Holocaust. I el gobern nazi va demostrar a tot el món que ells no eren els únics criminals, tan sols van ser els més eficients.  Com a mínim fins al llançament de les dues bombes atòmiques sobre població civil japonesa…

Grietas en el distrito del Rin, Rafael Poch

Written by MadeByMiki

21 febrer 2014 at 9:04 am

Santi Vila

with 3 comments

El senyor Santi Vila,  és un Conseller de la Generalitat jove, molt jove,  sense cap mena de dubte la seva carrera política ha estat meteòrica. Aquest senyor,  trenca certs tabús a Convergència Democràtica de Catalunya,  és gai,  li agraden els toros,  i acostuma a parlar molt clar i directe.
Tot això li ho valoro,  no coincidim amb pràcticament  res,  però m’agrada la gent  amb personalitat i contradictòria en certa manera.  Massa sovint  ens veiem fabricant una coherència artificial per tal de quadrar amb el que s’espera de nosaltres.
En Santi Vila és ara mateix el Conseller de Territori i Sostenibilitat,  un Conseller de la branca més liberal de CDC.

A ell li toca tocar temes d’especial impacte social,  com el transport públic. En Santi Vila,  amb la seva manera directa i clara de dir les coses,  no ha tingut cap problema en dir-nos que el preu del transport públic encara ha pujat poc.  Que l’usuari ha d’assumir més part del cost del servei,  que els números no li surten.  Suposo que tampoc li deuen sortir els de la sanitat o altres serveis i inversions bàsiques per a la ciutadania.
A mi tampoc em surten els seus números,  crec que cobra massa,  que els 110.000€ anuals són massa diners,  i ens suposen una despesa excessiva.  A més,  veig molt difícil que un senyor de 40 anys amb un BMW,  dos pisos en propietat,  i un salari com aquest,  pugui o tingui ganes d’entendre,  que signifiquen 100€ al mes de transport públic per un estudiant o un “working poor” com els que circulem pels “seu” tren,  (que no pel seu tren de vida).
I el que més em fot,  encara que sembli mentida,  és el fet de llegir la seva declaració de béns al seu interessant blog,  i que després de sincerar-se per obligació ens digui alló tan bonic de “ja veus com ens hem de veure”.  Queda clar que en Santi Vila es creu superior a tots nosaltres,  o potser ho és?.

Written by MadeByMiki

3 febrer 2014 at 8:41 am