Amin Al-Housseini, el musulmà amic dels nazis.

Sovint Adolf Hitler es reunia amb Amin Al-Housseini, era evident que Amin no tenia un aspecte ari, i davant els recels d’altres nazis, Adolf Hitler sempre deia el mateix “si te’l mires de prop als ulls veuràs que en el fons els te blaus, Amin és descendent dels Croats que varen anar a lluitar a Terra Santa”.

Amin Al-Husseini tot i viure a Alemanya, era el Gran Muftí de Jerusalem i cap del Consell Suprem Musulmà, aquest palestí anti-sionista era el líder polític i espiritual dels àrabs a Palestina i més enllà. Adof Hitler i el seu odi cap els jueus havien trobat en ell a un gran aliat, i així és com  sempre el van tractar, deien que l’islam i el Tercer Reich compartien el mateix objectiu,  exterminar als jueus.

Ja des del 1920, es va oposar a la immigració de jueus a Palestina. El 1937 va ser forçat pels britànics a abandonar Palestina i va buscar refugi al Líban, Iraq, Itàlia i finalment a l’Alemanya nazi, on es va reunir amb Adolf Hitler el 1941 i amb el qual va treballar en forma conjunta.

Mentre un Mariscal de camp alemany guanyava 25.000 marcs a l’any, en Amil era recompensat amb 50.000, i era ben clar que se’ls guanyava a pols. Amil va reclutar milers de musulmans per a les Waffen-SS, com a Gran Muftí era una autoritat més que respectada i no li va costar gens trobat “patriotes” per tota Europa, sobretot pels Balcans on més de 20.000 bosnis musulmans van anar com a voluntaris a les files de les Waffen-SS.

Amb el colapse i la derrota dels nazis, Amil va ser rebut a El Caire com a gran heroi nacional, i tot i les acusacions que li plovien (sobretot de Iugoslàvia), no li va costar gens evitar ser jutjat, ja que es volia impedir qualsevol malestar musulmà.

Va morir a Beirut (Líban) el 1974, sense poder ser enterrat a Jerusalem com era el seu desig a causa de la negativa del govern israelià. La seva empremta en el moviment nacional palestí va ser profunda. El seu nebot Iàsser Arafat (el veritable nom era Muhammad Abd ar-Ra’uf Quduwa al-Husseini), que es va iniciar combatent contra Israel a les seves ordres, el va lloar públicament en diverses ocasions, l’última en una entrevista a l’agost de 2002 a Al Sharq al Awsat, on el va qualificar com «el nostre heroi».

Voluntaris musulmans bosnis a les Waffen-SS.

Gairebé tots els pobles tenen coses de les que penedir-se, i convindria no oblidar-ho i demanar el corresponent perdó. Potser molts enemics tenen més coses en comú de les que volen reconèixer i mirar de reduir-ho tot a una qüestió de bons i dolents no em sembla un camí gens encertat.

Sempre que venen eleccions, Goebbels reneix.

Una parella com cal.

Joseph Goebbels en certa manera no ha mort, ell i la seva manera d’entendre la política reneix.

El responsable del Ministeri d’Educació Popular i Propaganda de l’Alemanya Nazi, perfectament avui podria treballar al pentàgon, a la Casa Blanca o a qualsevol dels nostres partits polítics majoritaris.

Quan ens parlen de “la mort” d’Osama Bin Laden, Goebbels riu a la seva tomba.

Quan en Camps parla de l’avi de Zapatero, Goebbels riu a la seva tomba.

Quan Obama guanya el premi Nobel de la Pau, Goebbels riu a la seva tomba.

I n’estic ben segur de que cada vegada que “es celebren” eleccions, Goebbels riu a la seva tomba.

A veure si trobeu familiars els principis de la propaganda utilitzats per en Goebbels:

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.

Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.

Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.

Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventen d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.

Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.

Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l’orquestració.

La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.

7.- Principi de renovació.

S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.

Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.

9.- Principi de l’acallament.

Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.

Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.

Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joseph_Goebbels