Artur Mas, el governant valent.

Artur Mas arribant a la feina en transport públic.

Encara no eren les tres de la tarda, i ahir vaig poder sentir al nostre president explicant-nos la nova tanda de retallades. La veritat és que em costa molt descriure el que vaig sentir al escoltar els valents plantejaments d’aquest gran polític.

Us penseu que és fàcil sortir i explicar-li al poble aquell paquet de mesures?. Doncs no, no ha de ser gens senzill pujar el transport públic i l’aigua i voler vendre això com una mesura de solidaritat per a sortir de la crisi.

Anar directament a pels productes bàsics té molt de mèrit, és més, crec que hauríem d’aprofundir en aquest camp i posar noves taxes al pa, la llet, la sal, l’oli, l’electricitat, el gas… hi ha tant de camp per recórrer, hi ha tant camí per fer…

Benvolguts patriotes, us animo a tots a passar de la dutxa al bany diari, Catalunya (i la A.C.A.) us necessita. És més, no estaria malament que les classes altes d’aquesta societat féssin un esforç i deixessin aparcats els seus cotxes per baixar al metro, allà ens trobaran a la resta de la societat col.laborant amb les nostres T-10 al sosteniment de l’economia catalana.
Espero amb il.lusió la tanda de pujades que aviat ens arribarà des de el nou govern del PP, friso per veure fins on arribarà l’IVA… serà al 21%?. El camí ja està marcat, Artur Mas va el primer obrint pas i deixant les fites perquè en Mariano no es perdi i ho tingui tot més fàcil.
Apa doncs, com diuen per moltes bandes: “disfruten de lo votado”, per si algú en tenia dubtes avui ja podem fer-nos una idea de qui ha de pagar la crisi.

Aquestes son les dues línies de la proposta convergent, parlar del pacte fiscal com a gran solució i excusa (sempre va be tenir un culpable a prop) per portar a terme mil i una retallades “universals”. Tots sabem que les mesures “universals” son dures pels més desafavorits i pràcticament imperceptibles pels que més tenen.

Us deixo, que tinc que anar a escoltar RAC1* i veure com entrevisten [bàsicament li llepen el cul] al portaveu del Govern Francesc Homs.

Merda!, ja m’han superat a RAC1, acaben de dir que en Mas amb aquestes mesures és a l’alçada d’un autèntic estadista, a l’alçada de’n Winston Churchill!!. No hi ha qui els superi, “sang, suor i llàgrimes”, i tot, tot i tot pels més desafavorits.

A l’hora de pagar tots som l’Agència Catalana de l’Aigua.

Per si algú tenia alguna mena de dubte sobre com avui bàsicament estem pagant per la mala gestió dels nostres estimats polítics, us parlaré sobre un d’aquests exemples amb els que van dessagnant les nostres economies.

Curiosament es tracta d’una de les primeres coses que va denunciar aquest blog, ja fa més de 3 anys el tema del que més es parlava a Catalunya era la sequera, aquells inicis del 2008 una trista figura (una de tantes, tot sigui dit) va sobresortir d’aquell govern del tripartit. Aquell govern on el conseller de Medi Ambient era en Francesc Baltasar (ICV), va dictar un “decret de sequera” i va inventar-se allò de la “captació temporal reversible d’aigua”, ho sigui un transvasament amb un altre nom.

Segons el propi conseller va dir el 21-5-2008 (en mig de pluges generalitzades) que era: “inimaginable no construir la canonada i modificar el decret de sequera”. I per això s’havien comprat quilòmetres de canonades, bombes d’aigua, bateries, vàlvules i motors “a dit”, per valor de més de 22 milions d’euros, deien que calia portar aigua del Segre a Barcelona a través del Cadí. Tot això va ser pagat per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), amb diners que anaven destinats a altres partides, i amb tot adquirit, ho repeteixo, “a dit”, la operació va rebre el “no” del Ministerio de Medio Ambiente, de la socialista Cristina Narbona.

Amb el “no” del Ministerio de Medio Ambiente, la tossuderia de Baltasar el va portar a optar per apuntar-se al “mini-transvasament” del Ebre, l’aposta de Cristina Narbona que naturalment va ser rebuda amb un enorme rebuig popular a les Terres de l’Ebre i que tampoc es va acabar executant, ja que les pluges d’aquell maig volien portar-li la contraria a en Francesc Baltasar i a Cristina Narbona.

Més de la meitat de tot el material adquirit (i pagat) per aquests fets, encara avui es troba emmagatzemat i sense poder ser utilitzat per res. Mai es va arribar a convocar cap mena de concurs públic per l’adquisició d’aquest material, ho sigui tot un nyap.

I ara resulta que la Agència Catalana de l’Aigua arrossega un deute de 1.367 milions d’euros, potser aquesta agència no ha estat massa ben gestionada… però no hi ha problema, a aquesta vida no hi ha res sense solució, més exactament podríem dir que no hi ha res que no passi per la mateixa solució: apujar-nos a nosaltres el cànon de l’aigua en un 9,5% (de moment, per anar fent…).

Des de el nostre estimat govern ens diuen que la pujada “tan sols serà” d’entre un 2% y un 2,7% a l’àrea de Barcelona, però que a altres bandes tocarà fer una pujada més severa, a llocs com Amposta aquesta serà d’un 7% o superiors i a Lleida per sobre del 6%, és una espècia de loteria, caldrà veure com es van repartint les pujades, però n’hi ha per tots.

Però no tot han de ser notícies pèssimes pels pobres contribuents, recordeu aquella canonada que l’any 2008 (en plena sequera) es va descobrir perdia 432.000 litres cada dia al seu pas per Badalona?, doncs sembla que a finals d’any hi ha plans per reparar-la. Aquella sagnia imparable d’aigua potable, però, es podia haver evitat abans, ja que, segons va reconèixer l’ACA, que amb informes de fa més de vint anys ja alertaven de l’existència de fuites en aquesta canonada, les quals s’haurien produït a causa de no tenir un bon manteniment.

Siguem optimistes, tan sols 20 anys després veiem la llum al final del túnel, i si no, tampoc hi ha problema, posem-hi una taxa més i escanyem una miqueta a les llars catalanes, que no vindrà d’aquí.

Postejat a Ecolnomia III, quatre nous posts.

Pels que no acostumeu a passar per www.ecolnomia.tk, aquí teniu els darrers posts que he escrit per aquest blog. Si en trobeu algun d’interessant, ja ho sabeu, un click i a aprofundir en el tema.

• Nuevo libro de Attac, “¿Están en peligro las pensiones públicas?”:

Attac.

La organització altermundista ATTAC, ha publicat un nou llibre, es tracta de “¿Están en peligro las pensiones públicas?” en el que segons ens anuncien “s’aborden les preguntes que tots ens fem i s’avancen les respostes que sempre ens oculten”.
Els seus autors son Vicenç Navarro, catedràtic de la Universitat John Hopkins dels EEUU i de la Pompeu Fabra de Barcelona, Juan Torres López, catedràtic d’Economia a la Universitat de Sevilla, i Alberto Garzón, llicenciat en Ciències Econòmiques.
Seguir llegint…

• Garbage Warrios (Documental d’Oliver Hodge 2007)

Garbage Warrior.

Garbage Warrior, es un interessant documental dirigit per en Oliver Hodge. Aquests documental ens explica com l’arquitecte Michael Reynolds ha estat experimentant i creant cases totalment sostenibles al mig del desert de Nuevo México.
Michael construeix cases radicalment diferents a partir de materials reciclats (llaunes de beguda, ampolles de vidre i plàstic, pneumàtics…) creant cases perdurables, còmodes i autosuficients.

No us perdeu aquest documental, no és gens convencional i no deixarà a ningú indiferent.
Seguir llegint…

• Marie-Monique Robin y “El Mundo según Monsanto”.

El passat dimarts vaig tenir el privilegi d’assistir a la projecció integra del documental “El Mundo según Monsanto”. Es tracta d’un d’aquells molts actes als que normalment no pots anar, unes vegades per motius laborals, unes altres, perquè simplement no en tens coneixement de la seva realització.

Monsanto.

En aquest cas gràcies a “La Barna si j’y suis”, me’n vaig assabentar del interessant esdeveniment amb temps suficient. Per tant, el dimarts 16 (la sessió i debat es va repetir l’endemà a Lleida) la reconeguda periodista, Marie-Monique Robin, va presentar en seu famós documental “Le Monde selon Monsanto” acompanyada pel Dr. David Bueno (autor del llibre “Conviviendo con los transgénicos”).

Al acabar la projecció es va realitzar un extens debat amb Marie-Monique i el Dr.David Bueno.
Seguir llegint…

• “The Story Of The Bottled Water”

Annie Leonard.

“The Story Of The Stuff Project” i “Free Range Studios”, famosos pel ja famós documental d’animació “The Story Of The Stuff “, ara ens presenten: “The Story Of The Bottled Water” (“How manufactured demand pushes what we don’t need, and destroy what we need most”) presentat com sempre per la periodista Annie Leonard.
Tots els documentals d’Annie Leonard tenen un gran interès, son de fàcil enteniment, curts i concisos. Potser el seu únic problema es que la perspectiva d’aquests documentals es molt EEUU, però les idees son perfectament transportables a qualsevol societat del primer Món.

Seguir llegint…