Mi jardín es lindo, y no lo toca nadie.

Fa un munt d’anys, “La polla records” una de les grans bandes de musica punk ja jo deia a una cançó: “Un patriota, un idiota”. El temps passa, però la frase avui és més vigent que mai, tan sols cal fer un tomb per qualsevol poble o ciutat. Catalunya s’ha tornat una espècie de circ patriota [un patriota, un idiota…], l’admiració i devoció pels drapets de colors comença a ser malaltís.

Si em feien fastig la plaga de banderes espanyoles quan la selecció de futbol guanyava el que sigui, ara em passa el mateix amb les estelades, la majoria amb colors llampants “Made in China”. Com ens en podem enfotre del nacionalisme espanyol mentre traiem l’estelada al balcó?.

Suposo que per a molts l’objectiu no és canviar res, en el fons les coses ja els hi estan be i per tant amb un canvi de drapet ja en tenen prou. Perquè es tracta d’això oi?, de fer exactament el mateix però sota un altra bandera, encara necessitem banderes [un patriota, un idiota…], hem de ser com “els altres”, si la tenen i la porten a passejar de tant en tant nosaltres també, però amb la nostra! Que és la bona.

N’hi ha que saben com motivar-nos, i quan convé fan de toreros i mouen el drapet per anar marejant-nos i portant-nos per allà on els interessa fins a l’estocada final. No puc entendre com si quan veig amb horror als Estats Units la seva bandereta per totes bandes, amb fastig aquella punyetera bandera espanyola gegant a Madrid me’n he d’alegrar de la plaga d’estelades als balcons, no ho entenc [un patriota, un idiota…]. De fet en certa manera hem superat l’estupidesa de molts, el nostre “merchandising” independentista és una veritable plaga, no en tenim prou amb les samarretes, la banalització ha arribat a llocs inimaginables, fins hi tot en Quim Monzó en feia un gran article a “La Vanguardia” constatant amb tristesa fins on ha arribat la conya. Perquè deu ser una conya això d’enfotre-te’n dels altres fent exactament el mateix, oi?.

No us equivoqueu, aquest no és un post contra l’independència, és un post contra l’incoherència. Jo no estic contra els independentistes, voler l’independència em sembla molt bé, cap problema. Però no és gaire coherent criticar el fanatisme dels altres mentre cultives el teu a diari. Perquè els drapets de colors no son més que això, drapets de colors, i fer-los servir com a armes mai ens ha portat res de bo. I perquè en el fons sempre pensaré que sigui d’allà on sigui un patriota és un idiota tot i que ell precisament no se’n adona ni crec que ho faci mai.

Antònia Font, “Lamparetes”.

Després de passar força temps del seu darrer treball decent, que va ser pel meu gust “Batiscafo Katiuscas”, per fi podem gaudir d’un veritable treball nou d’Antònia Font, es tracta del més que esperat “Lamparetes”. El dia que sortia el disc a la venda vaig poder llegir una sorprenent entrevista amb la banda, dic sorprenent perquè deien el que no diu ningú, alguna cosa així com: ”tenim molt d’èxit de crítica, però venem poc i als nostres concerts bàsicament hi van amics. A veure si ara podem vendre més i tocar davant de més públic”. Em va semblar un excepcional exercici de sinceritat, tot i que no crec que aquest disc de cap manera tingui unes grans vendes i ells vagin a omplir cap gran espai, no dubto gens de que s’ho mereixin, però aquest disc no provocarà cap febre tipus Manel per desgràcia.

De fet aquest nou disc d’Antònia Font desprèn una melangia absolutament incommensurable. La veritat és que no li trobo res de comercial, és un treball difícil d’assimilar, de fet a mi mateix que soc fan d’aquesta banda no m’ha entrat ni molt menys a la primera.

Us deixo amb les meves impressions particulars de cada una de les seves enormes cançons, és tot un plaer escoltar aquest disc i anar descobrint els mil detalls que amaga. Això sí, és un d’aquells discs que han de ser escoltats amb tranquil·litat i els sentits ben desperts.

1. Me sobren paraules. Podria ser una de les cançons amb ganxo del disc, uao, oau, uao, uao, uaoa, uaoa, uao!!.

2. Coses modernes. No, no és la banda sonora de “Emmanuelle”, és una nova cançó d’un estil que recorda al millor Franco Battiato, tota una font d’inspiració de luxe.

3. Islas Baleares. Un nou himne a casa seva, amb tota la gràcia que mai els hi ha faltat. A mi la entrada em recorda molt als grans “The Nits” (grup de pop neerlandès).

4. Abraham Lincoln. Experiment surrealista-oníric.

5. Clint Easwood. Sensacional oda a aquest actor-director al més pur estil Antònia Font, ha estat seleccionat com a primer single.

6. Icebergs i guèisers. Quan les assonàncies sonen tant be és perquè hi ha qualitat, aquests experiments tan sols els hi funcionen a ells.

7. Calgary 88. Una cançó d’amor no pot tenir una lletra més original, impressionant.

8. Pioners. Com és que fan tantes cançons de dos minutets?. El que cal reconèixer és que ho fan de conya.

9. Boreal. Una altra mostra de imaginació i creativitat sonora.

10. Es canons de Navarone. Per a mi una de les cançons més fluixes, tot son gustos.

11. Carreteres que no van enlloc. Oh!, sorpresa, aquesta cançó s’ha fet amb una estructura i un color força diferent al que estem acostumats.

12. Es far de Ses Salines. Més nostàlgia i viatge per tot tipus d’emocions evocadores, que bonic.

13. Sospitosos. Potser aquesta és una de les poques cançons que desprenen una certa alegria vital.

14. Minutos Musicales. No podia faltar la cançó instrumental on en Joan Miquel Oliver juga a tocar com en Mark Knopfler, res a dir.

Aquí teniu tres cançons d’aquest disc, a veure que us semblen: