..: MadeByMiki :..

::::…..No sé que no sé res….::::

Posts Tagged ‘Arqueòleg Glamurós

Marques de confiança.

with 11 comments

Diumenge vinent la cosa és seriosa, fins ara quan ens deien que teníem que anar a votar, ho deien de broma. Ara sí que decidim alguna cosa, una cosa ben grossa, la nostra autodeterminació, i això ho farem mitjançant unes marques ben conegudes per a tothom, res de marques blanques que no son de fiar, que si CUP, que si Pirates… res d’això!, ara toca donar-li la confiança a aquelles marques de sempre, les que surten per la tele, les que tothom coneix.

Seguint l’estela del gran blog del “Arqueòleg Glamurós”, em disposo a fer-vos cinc cèntims del que diuen i volen els nostres partits, no sigui cas que no voteu el que realment voleu, ja se sap que sovint vas a buscar patates al super i tornes amb de tot menys el que anaves a buscar. Amb el vot passa el mateix, hi ha molta confusió i això no pot ser. Abans de decidir el vostre vot feu-li una ullada al meu detallat estudi exhaustiu sobre els nostres partits de confiança:

CiU: Que podem dir d’aquesta renovada marca, son lo millor de lo millor, quan sembla que perden vendes treuen un nou producte per vendre que és tot un èxit. I això és el que cal, una marca consolidada que desprès de provocar una diarrea generalitzada a tot el país torna amb un nou sabor, diuen que ara sí, després d’anys i anys de recerca ara han trobat el producte definitiu.

Son com la “Fanta”, una merda de producte que a base de publicitat torna amb força i a més es fa un enorme forat al mercat com si fos una cosa nova.

PSC: Aquesta marca està patint un procés de degeneració temporal tant agut, que molts es pregunten si se’n sortirà a aquest mercat tan competitiu. Son el “Pan’s & Company” català, van començar amb entrepans acceptables a bon preu i amb grans ofertes però ara s’han complicat la vida massa. Que si “pan de olivas”, que si “pan de cebolla”… al final el consumidor no sap per on van i acaba marxant cap a altres ofertes més definides. També l’aliança amb “El pollo campero” descentra una mica més als seus clients. Però segur que amb un bon treball de màrqueting i amb uns anys de crisi al final tornen a ser on sempre, que per això parlem d’un altra marca de confiança.

PPC: Això és una gran marca en expansió, ningú es pregunta quins son els ingredients, però tenen el públic ben consolidat i amb una fidelitat a prova de bomba. Son la “Mutua Madrileña” de la política, la seu ens queda una mica lluny, però el que cal és que tots junts i feliços cantem i ballem a l’hora i això ens farà obtenir uns beneficis fantàstics. Perquè?, perquè canten i ballen junts, i junts tot va millor, que importa que cantis i ballis en mig de la merda si ho fas en companyia de tots?. Canta, balla i no pensis gaire, que això et pot fer mal.

ERC: La marca més nostrada, i ara amb un líder que no és guapo però que sap parlar i té discurs!. Tal i com passa amb la “llet nostra” tampoc cal plantejar-se gran cosa, és nostra i per tant és millor. Aquí el producte que venen és el contrari al del PPC, resulta que lo millor és “la república independiente de mi casa”, amb ells ballarem en mig de la merda, però aquesta merda serà nostra i si és nostra i tal com deia abans tan sols per això és millor.

ICV: Aquesta marca és la més “cool”, ens venen un producte molt ben embolicat, amb un bon disseny, un regalet d’aquells amb el que sempre quedes bé. Això sí no li busquis gaire utilitat ni coherència, és la quadratura del cercle, els inventors del “creixement sostenible” (un oxímoron com un piano…) també ens volen vendre una versió light de la ecologia, evidentment per a tots els públics.

C’s: Aquesta nova marca no té complexes, utilitza qualsevol idea presumptament transgressora per fer-se notar. Son el “Red Bull” de la política catalana, han vist una nova possible clientela i han fet un producte a mida. Un producte que provoca taquicàrdies i poca cosa més, però que es ven molt bé i això és el que compta. Com tants altres productes la gent el compra i no sap ben bé perquè, però sovint lo important és consumir i no saber el perquè.

Written by MadeByMiki

19 Novembre 2012 at 10:02 pm

La Crisi, un cop d’estat bancari? -Post escrit per glamboy-

with 14 comments

Apadrina un banc, per el Roto.

Apadrina un banc, per "El Roto".

El dia 15 de Setembre de 2008 la companyia global de serveis financers Lehman Brothers va declarar la bancarrota més important de la Història. Pocs dies més tard, el 28 de Setembre, el Congrés dels Estats Units aprovava el pla de rescat bancari més car mai imaginat: 700 milions de dòlars, recaptats de les butxaques de tots els contribuents, eren regalats als especuladors bancaris per tal de, suposadament, salvar el sistema capitalista.

Per tal de contextualitzar el moment polític en el qual aquest terratrèmol estava succeint, cal recordar que ens trobem davant un Congrés americà amb una àmplia majoria absoluta demòcrata, que no donarà el seu braç a tòrcer davant el poder econòmic tan fàcilment. Per tal de convèncer al poder legislatiu que accepti aquest atracament a ma armada, cal muntar un sarau ben gros. I cal fer-ho abans de l’imminent arribada d’Obama, o serà massa tard.

El dia 4 de Novembre, a un més i mig escàs, estaven convocades les eleccions generals, en les quals la majoria de congressistes havien de renovar el seu carreg davant els electors i per tant no podien comparèixer a les urnes com a responsables del crack bancari. El nerviosisme parlamentari era total i la desorientació política extrema. Lehman Brothers no podia haver triat un moment millor per caure.

Per tal de convèncer als dubitatius demòcrates, que es resistien a col·laborar en aquell despropòsit, els bancs van comptar amb el seu millor aliat: George Bush, que el dia 25 de Setembre, just abans de la sessió parlamentaria on es consuma el rescat bancari, fa un apocalíptic i tremendista discurs televisiu en directe on vaticina que si no es cedeixen els 700 milions als bancs, EUA entraria en una recessió total i els ciutadans podrien perdre tots els seus estalvis dipositats en entitats bancàries.

Tota la operació bancaria va ser dissenyada al detall per la Secretaria del Tresor americana, en mans d’un sinistre personatge, Henry Paulson, que just abans d’accedir al carreg havia estat executiu de Goldman Sachs, un dels bancs d’inversió  més grans del món i que, gràcies a la operació de rescat bancari va esdevenir també un banc comercial, rebent gran part dels fons públics. Les seves accions van passar de 60 dòlars el 2008 a uns 140 actualment. Visca la crisi!

Una altre dada curiosa es que el president de Lehman Brothers va estar reunit intensament amb diversos funcionaris de la Reserva Federal i la Secretaria del tresor setmanes abans del crack, tal com va denunciar un reportatge de Geithnser’s Wall Street Speed Dial.

Parafrasejant al Agent Cooper de Twin Peaks “quan dos fets passen en un mateix lloc i moment, cal prestar-hi una atenció especial”. Aquí hi han massa coincidències i massa diners pel mig perquè sigui tot fruït del atzar.

I no es tot fruït dels meus deliris conspiranoics anticapitalistes, no! La primera persona en plantejar que la crisi financera era un muntatge de Wall Street es la senadora demòcrata Marcy Kaptur, amb una experiència de 14 legislatures, que va denunciar, en una entrevista al darrer film de Michael Moore, els foscos moviments i les extraordinàries pressions rebudes (a cop de maletí), durant aquells dies de Setembre, des de la Reserva Federal i la Secretaria del tresor perquè votés a favor del rescat bancari.

Va ser un cop d’estat per tal de tapar la mala gestió del capitalisme? Va assaltar Wall Street al Capitoli? Fins on està disposat el mercat per destruït la democràcia?

La resposta queda oberta amb un retòric interrogant que algun dia la Història, potser, s’encarrega de respondre, però una cosa és ben segura: es van sortir amb la seva, la banca neda en beneficis i els milions del rescat bancari s’han gastat sense cap mena de control públic.

MadeByGlamboy

Glamboy


Aquest post ha estat manufacturat per en Glamboy en exclusiva per a MadeByMiki.

.