Exposició “L’arxiu del corresponsal de guerra. Col·lecció Plàcid García-Planas”.

Fins el dia 23 de febrer al Centre d’Arts Santa Mònica, al peu de la Rambla de Barcelona podem anar a veure una exposició diferent.

 

Es tracta d’una selecció de centenars d’objectes que en Plàcid Garcia-Planas (corresponsal de guerra de La Vanguardia) ha trobat pels diversos camps de batalla que ha trepitjat. En Plàcid Garcia-Planas ha anat recopilant durant més de vint anys objectes que l’ajudin a crear infinitat d’històries amb l’objectiu de donar una visió humana del món en conflicte.

 

Aquests objectes s’acompanyen de fragments d’articles, fotografies i filmacions i ens ajuden a donar-li una nova dimensió a les seves cròniques. Com sempre, amb la acurada literatura en Plàcid ens transportem al dia a dia del conflicte sense entrar massa en qüestions socio-polítiques o d’estratègia militar. Que importa tot això comparat amb les vivències dels que viuen i pateixen la guerra?. El veritable periodista provoca que la notícia entri en conflicte amb la poesia, es tracta tal i com el propi Plàcid diu de: “si no saps explicar allò que vius, no serveix de res ser-hi”.

 

Recentment en Plàcid Garcia-Planas ha estat distingit amb el 45è premi Memorial Joan XXIII per la Pau 2012, un reconeixement que des de l’any 1967 atorguen de manera conjunta l’Institut Víctor Seix de Polemologia i la Universitat Internacional de la Pau a persones o institucions que fan accions i treballen en favor de la pau.

 

No soc imparcial, en Plàcid sempre s’ha portat d’una manera extremadament generosa amb mi i amb aquest blog en concret. A més gaudeix de tota la meva admiració per la feina que fa i ha fet. És fantàstic poder gaudir d’exposicions com aquesta i a més veure com rep de manera totalment merescuda premis com aquest. Perquè si alguna cosa treus en clar al llegir a en Plàcid és l’estupidesa de la guerra i ell dedicat tot el seu esforç per a trobar-hi tota mena de contradiccions per a mostrar-la com el que veritablement és de la manera més humana possible.

Mi jardín es lindo, y no lo toca nadie.

Fa un munt d’anys, “La polla records” una de les grans bandes de musica punk ja jo deia a una cançó: “Un patriota, un idiota”. El temps passa, però la frase avui és més vigent que mai, tan sols cal fer un tomb per qualsevol poble o ciutat. Catalunya s’ha tornat una espècie de circ patriota [un patriota, un idiota…], l’admiració i devoció pels drapets de colors comença a ser malaltís.

Si em feien fastig la plaga de banderes espanyoles quan la selecció de futbol guanyava el que sigui, ara em passa el mateix amb les estelades, la majoria amb colors llampants “Made in China”. Com ens en podem enfotre del nacionalisme espanyol mentre traiem l’estelada al balcó?.

Suposo que per a molts l’objectiu no és canviar res, en el fons les coses ja els hi estan be i per tant amb un canvi de drapet ja en tenen prou. Perquè es tracta d’això oi?, de fer exactament el mateix però sota un altra bandera, encara necessitem banderes [un patriota, un idiota…], hem de ser com “els altres”, si la tenen i la porten a passejar de tant en tant nosaltres també, però amb la nostra! Que és la bona.

N’hi ha que saben com motivar-nos, i quan convé fan de toreros i mouen el drapet per anar marejant-nos i portant-nos per allà on els interessa fins a l’estocada final. No puc entendre com si quan veig amb horror als Estats Units la seva bandereta per totes bandes, amb fastig aquella punyetera bandera espanyola gegant a Madrid me’n he d’alegrar de la plaga d’estelades als balcons, no ho entenc [un patriota, un idiota…]. De fet en certa manera hem superat l’estupidesa de molts, el nostre “merchandising” independentista és una veritable plaga, no en tenim prou amb les samarretes, la banalització ha arribat a llocs inimaginables, fins hi tot en Quim Monzó en feia un gran article a “La Vanguardia” constatant amb tristesa fins on ha arribat la conya. Perquè deu ser una conya això d’enfotre-te’n dels altres fent exactament el mateix, oi?.

No us equivoqueu, aquest no és un post contra l’independència, és un post contra l’incoherència. Jo no estic contra els independentistes, voler l’independència em sembla molt bé, cap problema. Però no és gaire coherent criticar el fanatisme dels altres mentre cultives el teu a diari. Perquè els drapets de colors no son més que això, drapets de colors, i fer-los servir com a armes mai ens ha portat res de bo. I perquè en el fons sempre pensaré que sigui d’allà on sigui un patriota és un idiota tot i que ell precisament no se’n adona ni crec que ho faci mai.

L’animal més dèbil.

Aquesta setmana he tingut una d’aquelles sorpreses que t’alegren la vida, el meu amic “transgeneracional” (potser aquest “palabro” no existeix, però m’agrada), en Jordi Pallarès m’ha regalat un llibre, el seu llibre. Doncs si, resulta que s’ha pagat una edició extremadament limitada (10 exemplars) de “l’animal més dèbil” un llibre amb 19 històries curtes que ha estat tota una sorpresa, una molt agradable sorpresa.

Aquest jove periodista compleix amb les tres sagrades condicions per a ser un bon periodista, té una passió i bon gust literari, la seva curiositat és universal i una modèstia a prova de bomba. L’únic que ari li manca és el poder treballar d’allò que tant li apassiona, treballar-hi i si pot ser cobrar per fer-ho, que aquest és el problema avui mateix.

Ara estic en el procés de fer-li veure que ja que ha escrit alguna cosa, no li costaria gaire compartir-la de manera lliure amb tot aquell que vulgui llegir-la. Que hi farà un arxiu de “Word” (si, a aquest tampoc he aconseguit passar-lo a Linux…) perdut a un trist disc dur. Compartir és estimar, i si me’n surto ben aviat deixaré el llibre al blog perquè qui vulgui el llegeixi. De moment sense cap mena de permís per la seva banda us deixo un fragment del epíleg on en Jordi es presenta i em fa pensar: perquè coi tinc tants maníacs compulsius al meu voltant??…

“Em dic Jordi Pallarès Llobet. Si ningú no m’ha enganyat, vaig néixer el 13 d’octubre de 1989 a Reus. He estudiat periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, que no està a Barcelona. He trepitjar les instal·lacions de Barça TV i Ràdio Sant Vicenç durant uns mesos, i he pogut publicar alguna coseta al Diari de Tarragona i a La Vanguardia. Poca cosa més. Bé, m’agrada escriure. Especialment si és de nit i està plovent.

No puc anomenar cap títol de cap llibre que hagi publicat perquè mai he publicat cap llibre. No puc esmentar el nom de cap premi que hagi guanyat perquè no he guanyat mai cap premi. Tampoc puc dir a quantes llengües han estat traduïts els meus textos perquè cap dels meus textos no ha estat mai traduït a cap altre llengua. Però, ei, també puc dir coses positives sobre mi: sóc capaç de patir fins hi tot quan no té gaire sentit fer-ho, i tinc el cap més gros que la majoria de les persones que conec. Ah!, i també sé tornar a casa per assegurar-me que he tancat la porta amb clau encara que prèviament ho hagi comprovat dues vegades.”