La indignació europea.

És ben trist adonar-se de lo poc que canvien les coses,  sovint per anys que passin,  sembla que res es vulgui moure,   no hi ha manera. Aquests darrers díes,  Europa fa veure que s’indigna pel resultat del darrer referèndum Suís,  ho fa tan bé,  que casi no notem l’hipocresia de la seva posició. Us recomano l’article del gran periodista de La Vanguardia Rafael Poch de Feliu,  és indispensable,  com casi sempre.
I mentre fem l’ofès,  uns policíes fan servir material antidisturbis per enfonsar a la mar els il.legals,  i el que és més trist encara,  ens diuen que una comisió investigarà el que ha passat.  No cal,  com altres vegades,  sería millor atacar al que informa del fet,  al que aporta les proves del crim,  allà hi ha el culpable,  no ho dubteu.
Tot això,  m’ha fet recordar aquell llunyà 1939, on desprès de la” nit dels vidres trencats”,  i la més que clara persecució contra els jueus a l’Alemanya nazi,  el món va a demostrar amb claretat el significat de la paraula hipocresia.
El somni de Goebbels (almenys un d’ells),  es va fer realitat.  Els nazis es volíen treure del damunt tants jueus com fos posible,  i la idea de que més de 900 d’ells emigressin a bord del creuer transatlàntic MS  St. Louis,  els hi va semblar perfecte. Aquell i molts altres creuers sortirien aquells díes d’Alemanya.
Així doncs,  el St.  Louis va tenir vía lliure per sortir d’Hamburg cap a La Habana.  La Cuba d’aquella época no era més que un gobern titella dels Estats Units,  i va invalidar tots els visats dels refugiats jueus.  De fet més de 40.000 cubans es van manifestar contra els jueus al saber de la arribada del St. Louis.  Als passatgers tot i ser en la seva majoría nens dones i ancians,  Cuba els hi va exigir a cada un 500$ més,  uns diners que no tenien per deixar-los desembarcar.  El seu viratge cap els Estats Units tampoc va funcionar,  Franklin D. Roosevelt els va ignorar,  allà tampoc els volíen.  Ni al Canada els van voler acollir,  de fet el mateix van fer a França,  Belgica,  Holanda,  Regne Unit,  no els volíen a cap país,  ningú els hi va estalviar la tornada cap a Alemanya.
Ningú els volía i a ningú li importava gens ni mica la sort d’aquells jueus,  ni tampoc la dels que van ser exterminats a l’Holocaust. Així ho va demostrar en Jan Karski,  el missatger polonés que va poder parlar amb Winston Churchill y Franklin D. Roosevelt a Washington,  amb la missió d’explicar el genocidi que patíen els jueus, en Jan  tan sols va poder veure badalls i desinterès per part dels grans mandataris de les democràcies occidentals. Evidentment aquests sabíen el que estava passant a Europa,  però com ara mateix passa,  és  molt més pràctic practicar l’hipocresia.
Dels més de 900 passatgers del St. Louis,  tan sols 240 van sobreviure a l’Holocaust. I el gobern nazi va demostrar a tot el món que ells no eren els únics criminals, tan sols van ser els més eficients.  Com a mínim fins al llançament de les dues bombes atòmiques sobre població civil japonesa…

Grietas en el distrito del Rin, Rafael Poch