Gent que cotitza i gent que no ho ha fet mai…

Els assalariats, autònoms, petits empresaris i els funcionaris de base d’aquest país ens llevem a diari amb una enorme pressió. Tot i que fem un 11% més d’hores que els treballadors alemanys veiem com s’ens segueix martiritzant amb missatges i amenaces que ens diuen que no som productius, ni competitius, ens manca preparació, “flexiblitat” i mobilitat, vaja que som un desastre i a més cobrem massa.

De on surten aquests missatges?, doncs dels nostres polítics, en gran part una élit de privilegiats que no coneix ni ha tastat cap d’aquests conceptes. La majoria d’ells no a cotitzat mai a la Sseguretat Social, ells senzillament cobren del “calaix comú” i si poden ho faran sempre.

Ells son lo que coneixem com a la “casta”, una casta que no produeix ni li cal competir amb ningú, la seva feina bàsicament és la de mantenir-se a la poltrona i col·locar per vía directa o indirecta als seus familiars i amics a l’administració.

El més sagnant de tot és el del “personal de lliure assignació”, el nom no enganya, es tracta senzillament de un grup de gent que ningú ha votat i no sabem a que es dedica, però resulta que els caps de les nostres institucions tenen carta blanca per a possar en nomina tota mena d’assessors sense demanar-li permís a ningú.

Per possar un exemple tenim que mentre l’ajuntament de Bilbao gasta 1,8M€ anuals en pagar els seus 29 concejals i al seu alcalde el “personal de lliure assignació” li costa al ciutadà 2,6M€.

Si ens posem a parlar dels diners que afirmen que tenen (segons el BOE) molts d’aquells alts càrrecs que ens demanen i ens han demanat esforços i austeritat, també tindrem algun disgust.

Pedro Argüelles (Secr. d’Estat de Defensa): 18.100.911,40€

Montserrat Gomendio (Secr. d’Estat d’Educació): 14.588.581€

Cristina Garmendia (exministre de Ciència i Innovació) 4.703.399€

La llista de càrrecs milionaris segueix, mentre molts ens anem preguntant com es poden generar de manera legal tants milions d’euros?.

Cal que algú ens expliqui les tècniques de productivitat i competitivitat que fan servir, ja que queda clar que aquesta gent és molt productiva, competitiva i segur que es mereix tot el que cobra.

Les grans veritats que hi ha als diaris.

Tots hem sentit un munt de vegades aquella afirmació que diu: “els diaris tan sols diuen mentides”, podríem eixamplar-la una mica més i afegir-hi tots els altres medis de comunicació. Però la veritat, no crec que això sigui cert, més aviat el que es detecta a diari és un esperit manipulador, cliantelista i d’emissor constant de globus sonda.

El que crec és que les notícies dels diaris cal saber interpretar-les, i veritablement això no és senzill. Per començar cal oblidar-nos de la presumpta innocència de les seves informacions, així com també hem de saber detectar aquella notícia veritablement important i totes les totalment prescindibles, el 99% del diari.

Per posar-ho més complicat, les notícies importants podem trobar-les a la portada o com a article curt totalment amagat a les pàgines interiors.

Suposo que el que voleu son alguns exemples per poder donar-me o treure’m la raó, ho sigui que som-hi:

El 9 de juny del 2008, als diaris publicaven una notícia sorprenent: l’ampliació de la jornada laboral a Europa, a partir d’aquell moment és legal el treballar 65 hores setmanals. Aquella notícia clarament ens estava dient cap on anàvem, i de passada desmentia als que ens deien que la crisi no existia o que tot plegat no seria més que una desacceleració temporal. De passada notícies com aquesta ens suggereixen lo evident, que les “altes esferes” saben molt més del que els interessa confessar, i que a nosaltres ens serveixen l’informació quan els hi convé i ben maquillada.

Evidentment escric aquest post pensant en una altra notícia similar, avui podreu veure a tots els diaris una flamant modificació de la llei. Un pas més cap a la dictadura 2.0, la consideració com a delicte greu de tota mena de protesta, fins hi tot la resistència pacífica passarà a considerar-se un delicte greu. Això al país d’Europa amb un percentatge més alt de població reclusa no pot ser casual. En moments com aquests, amb la previsió d’atur que tenim i l’index de pobresa actual tan sols pot voler dir una cosa: si avui estem malament, això no és res pensant amb lo que ens ha de caure ben aviat. Per tant les veritables mesures dels nostres governants no van contra la crisi, més aviat van contra el seu poble i ells ja tenen les seves lleis, les pilotes de goma i les presons esperant-nos i no pensen deixar lloc per a cap mena de protesta o opinió crítica.

Com sempre, tot això tan sols son divagacions meves, ho sigui que no hi ha res que us pugui demostrar. El que tinc clar és que aquest és el camí que ens imposen i que no pensen deixar que ningú se’n surti.

Per cert, un altra notícia interessant, després de demostrar-se que la mort d’un manifestant a Bilbao per un impacte de bola de goma, ja s’han pres mesures al respecte. Evidentment no s’han prohibit les boles de goma com passa a la pràctica totalitat d’Europa, ja han detingut a un parell de manifestants com a culpables dels aldarulls que van “obligar” a la policia a fer servir les punyeteres boles de goma.

ETA ja fa temps que és fora del “Top 10”.

L'humor sense complexes de "Vaya Semanita".

Sempre que veia la llista de problemes dels ciutadans (allò que tan li agrada al PP…), al primer lloc hi era ETA. Ells van ser la noticia recurrent a mil i un telediaris, eren en certa manera poderosos gràcies als medis que sovint així els hi feien el joc.

De fet crec que als successius governs els interessava molt que les coses fossin així. Sempre va be tenir un enemic que uneixi el país, amb això, el futbol, la tele i les xafarderies ja no queda lloc per a gran cosa més al nostre cansat cervell.

Però tot caduca, i ETA no és una excepció, des de que van caure del “top 10” de les preocupacions pàtries la cosa estava cantada.

Ells vivíen gràcies a la retroalimentació que rebien del estat i els seús medis, però tot cansa i altres terroristes els hi han fet massa competència.

ETA ha estat com la botiga tradicional, aquell colmado que acaba enfonsat per la pressió de la globalització, no ha pogut amb les grans cadenes de distribució internacionals, els centres comercials, les franquícies terroristes. al final el xiringuito que teníen ha tingut que tancar per manca de clientela.

Era massa evident que el producte que venien ja no tenía sortida, de fet crec que això va quedar ben clar el dia que els hi van perdre el respecte inicial, de cop i volta molts programes de televisió (Polònia, Vaya Semanita…) feien humor amb ETA i els seus membres, en aquell moment crec que es va trencar una cosa molt important.

Ens n’hauríem d’adonar d’això, i fotre conya de tot, del mort i de qui el vetlla,

ETA al "Polònia"...

mostrar-los i parlar-ne és la única manera de començar a solucionar alguns temes enquistats a la nostra societat.

El dia que la justícia va segrestar la memorable portada de “El Jueves” que feia referència al Príncep Felip, la Letízia i la seva més que privilegiada situació i vida futura vàrem poder confirmar la por que senten alguns davant aquell molest costum de l’humor de tocar els tabús de la nostra societat.

Potser aquesta és la diferència entre la dictadura i la democracia, i queda clar sovint a quina banda som.