Racionalització a TMB

Això si, de peles per fer les noves targetes anti-frau si que n'hi ha.

La pinça que l’ATM ens aplica a tots els usuaris no s’ha modificat ni un milímetre. Aquells dos joves emprenedors (emprenyadors des de el punt de vista de l’Ajuntament de BCN), ja no son notícia, la seva web “promobilletes” i la seva idea han estat fulminades per les autoritats competents.

Aquestes autoritats han fet el que sempre fan, apelar al seu sagrat monopoli per eliminar qualsevol ingerència externa. La veritat és que no s’hi han matat gaire amb els seus motius per eliminar “promobilletes“, senzillament diuen que ells no tenen autorització per vendre bitllets i punt. Sospito que la possibilitat de donar-lis aquest permís no és ni tan sols plantejable, on aniríem a parar!.

Tal i com sempre passa, la qüestió “promobilletes” ja no és notícia, els medis han trigat ben poc en oblidar-se del tema i no crec que estiguin disposats a burxar les autoritats amb preguntes incòmodes. Una cosa és informar i una altra ben diferent és mossegar la ma del que t’alimenta.

Així doncs, tal i com us deia abans, la pinça no s’immuta i continua escanyant als pobres (per partida doble) usuaris de TMB. Si començavem l’any amb la puja-atracament de tarifes, ara de manera progresiva anem veient com ens cauen totes les mesures que ens faran la vida impossible als sempre putejats usuaris del transport públic.

Això si, tot això s’anirà fent de manera discreta i amb sobredosi d’eufemismes i mit ges veritats de l’estil: “TMB aplicarà a partir d’aquest cap de setmana les mesures de racionalització del servei de bus”. Ja era hora i que bonic, “racionalització“, quina paraula tan bonica per no fer servir la que tocaría: retallada. Perquè es tracta clarament d’això, quan ens parlen de “mesures d’ajust” ja ens podem anar calçant, de moment ens suprimeixen les línies amb una “baixa demanda i alts nivells de subvenció“, ho sigui els que no surten a compte econòmicament parlant. Això és clarament fer que el sector públic es comporti com si fos privat, ho sigui que els criteris son purament de mercat, sensacional. Si extrapolem això a tots els camps del sector públic possiblement anirem cap on poc a poc hem d’anar, cap a primar el benefici al servei a costa de l’usuari i el seu benestar.

Jo també crec que hi ha moltes coses que no em surten a compte, per començar els 300 alts càrregs de l’ATM, en podem parlar?

 

Anuncis

La Vanguardia, líders en tot!

Quina gràcia, son les 7:01 del matí, com sempre acabo d’entrar al bus, a recollir la meva “La Vanguardia” gratuita i la portada te conya… resulta que “La Vanguardia” és el diari líder a Catalunya.

Es veu que venen gairebé 200.000 exemplars a diari que son llegits per unes 800.000 persones. Això demostra el poder dels diaris que hi ha als bars i biblioteques, tot i així em costen de creure aquestes xifres.

Deixant a part, que n’estic ben segur de que com sempre passa, avui com a les eleccions gairebé “tots guanyen”. La pregunta és obvia: quants diaris “regala” a diari “La Vanguardia”?.

És ben conegut que a moltes estacions de la Renfe i dels FGC es regala aquest diari, a moltes línies d’autobusos passa el mateix… som molts els que ens preguntem: i això qui ho paga?, molts creiem saber la resposta, i aquesta apunta cap a la Plaça de St. Jaume, però això potser tan sols son especulacions d’una ment malalta…

La teoria del caos.

Cada vegada ho tinc més clar, això deu ser lo que anomenen “la teoria del caos”. Que més o menys per qui no ho recordi, és aquella coneguda teoria que diu que una papellona movent les seves ales a Tailàndia (per posar un lloc) pot provocar un huracà als Estats Units, o dit d’una altra manera que els fets petits no sempre porten conseqüències petites.

I això és el que m’ha passat darrerament, des de fa un mes el meu horari laboral ha canviat d’una manera mínima, senzillament començo 15 minutets abans i els recupero al plegar també 15 més d’hora. Oi que sembla un petit canvi?, doncs he quedat totalment sorprès de les conseqüències que s’en han derivat.

Naturalment em tinc que llevar més d’hora, però en lloc del tren ara agafo l’autobus per una qüestió purament logística. Allà m’he trobat amb molts “exiliats” del tren, i tots plegats enlloc d’anar fins a la Plaça d’Espanya parem a Palau o Maria Cristina. El viatge és més curt i còmode però també comporta certs problemes com el fet d’impossibilitar l’ús del ordinador per fer els posts mentre escolto música (no hi ha prou espai), això ho he solventat amb el meu ara indispensable tablet, però al ser el viatge més curt els posts encara son més precaris i la producció baixa. S’ha acabat allò de tenir posts guardats a la recàmera per treure’ls en moments d’increment de feina o de manca d’inspiració.
El fet de baixar a Maria Cristina també m’ha obligat a “gaudir” de més dosi de metro, un lloc improductiu i que no em motiva gens. Tot i així al pujar al principi de la línia puc seure i llegir-me l’exemplar de “La Vanguardia” que regalen cada dia al bus, gràcies, per cert.

Lo millor de tot ha estat que a l’hora de plegar sovint faig un llarg. passeig de mitja horeta ben bona, sempre variant el trajecte per fer-ho més interessant i cap al bus. Prefereixo això a anar a buscar un tren que per prop que em quedi, ara veig com a massa incòmode i massa pròxim a la feina, Ja hi aniré quan plogui i no vulgui passejar.

Ja ho deia el “Capità Enciam”, “els petits canvis son poderosos”.