John Pilger, “la guerra que vostè no veu”.

Ja fa força temps que no parlo de cap documental, ho sigui que avui ja toca tractar sobre el prolífic documentalista australià John Pilger. En John porta més de 50 anys de carrera periodística, ha estat corresponsal a multitud de guerres i això l’ha impulsat a intentar comunicar allò que ell ha viscut en primera persona. Ha produït 56 documentals per a la televisió, un parell més orientats al cinema (el darrer va inclòs integre a aquest post) i ha escrit un munt de llibres.

Si en Thomas Jefferson va dir “La informació lliure és la moneda de canvi de la democràcia” en John Pilger és autor d’una altra sentència intel·ligent “Jo sé quan Bush menteix, se li mouen els llavis”, potser amb això us podreu fer una idea de quin tipus de personatge és i quina ideologia professa.

Al documental que avui us presento, “La guerra que vostè no veu”, hi trobareu molta informació sobre el món on vivim i el tracte periodístic que se li dóna, de fet aquesta és la qüestió, quina és la informació que rebem i quina intenció oculta porta.

La veritat, en John Pilger a aquest documental fa la crítica més àcida i punyent al periodisme occidental i les seves servituds. És un veritable plaer veure les cares de pànic de molts periodistes i polítics entrevistats davant les preguntes incòmodes de’n John.

Aquest documental és molt dur, quedeu avisats els més sensibles, el seu contingut és en el fons i en la forma absolutament esgarrifós. Tot i així, val la pena veure’l i sortir-ne una mica tocat però amb una nova perspectiva.

Per cert, l’accent anglès amb el que parla en John és sensacional, em fa molta gràcia…

MadeByMiki entrevista a en Marc Bassets.

Ara fa unes setmanes vàreu poder llegir aquí una entrevista a en Plàcid Garcia-Planas, corresponsal de “La Vanguardia”. En Plàcid em va suggerir que potser seria interessant fer una ronda d’entrevistes a diferents corresponsals estrangers d’aquest diari, ell amablement es va oferir com a “pont” per a facilitar la feina.

Per començar, crec que el més interessant és entrevistar a en Marc Bassets, corresponsal de “La Vanguardia” a Washington.

Nascut a Barcelona el 1974. Abans va ser corresponsal a Nova York i a Berlín. Entre 2000 i 2002 va treballar en la corresponsalia del diari a Brussel.les, després de especialitzar-se en la Unió Europea al Centre Universitaire d’Enseignement du Journalism d’Estrasburg. Llicenciat en Humanitats i en Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, va començar a escriure a ‘La Vanguardia’ el març de 1999. Amb anterioritat, va col.laborar amb ‘El Punt’.

MadeByMiki (MBM): Al país de la mobilitat dels treballadors i pàtria del capitalisme més extrem, pots explicar-me com pot digerir la ciutadania dels EEUU la crisi i un 10% d’atur de llarga durada.
Marc Bassets: Els Estats Units han digerit coses pitjors a la seva història. Però és cert
la crisi i el 10% d’atur, un nivell molt elevat per aquest país, acostumat
els últims anys a una situació propera a la plena ocupació, són difícils de
digerir per molts nordamericans. No és només l’atur sinó, com passa a Europa
i a Espanya, la por de perdre la feina, o la por que els familiars la
perdin, o senzillament la por d’un futur pitjor. La diferència als Estats
Units és, potser, que la xarxa de l’estat del benestar no és tan sòlida com
a l’Europa occidental. Això en crisis anteriors s’ha compensat, en part, amb
la mobilitat: un nordamericà no té tants problemes com un europeu a vendre
la casa, carregar-ho tot en un camió, i començar una nova vida a l’altra
punta del país si allà hi ha feina. Això ha contribuït al dinamisme dels
Estats Units, però ara, precisament, com que la crisi és immobiliària, hi ha
moltes persones que no poden vendre la casa, i això, entre d’altres factors,
frena la mobilitat.

MBM: Les enquestes diuen que els nord-americans estan majoritàriament decebuts amb Obama, deixant a part les enquestes, quines sensacions captes al parlar amb la gent del carrer?.

Marc Bassets: Abans de les eleccions vaig viatjar durant una setmana de Washington fins a
Chicago. Seria perillós treure conclusions d’un viatge com aquests respecte
a un país tan gran que de fet és un continent. La zona per on vaig viatjar
és el vell cor industrial dels Estats Units (acer, carbó, automòbil), que
porta dècades en decadència, i és una de les parts menys dinàmiques del
país, ja abans de la crisi actual. La primera impressió que vaig tenir va
ser d’apatia i indiferència. Hi havia poc interès en les eleccions i poca
esperança en els polítics. També vaig confirmar que una part important dels
nordamericans senten una hostilitat quasi visceral cap a l’Obama. I entre
els negres, molts estan convençuts que l’hostilitat cap a l’Obama amaga
racisme.

MBM: Llegia a un article teu una teoria interessant, segons la qual la demografia cada vegada era més aliada dels demòcrates, cap el 2050 els EEUU deixarien de ser un país amb majoria blanca, i això perjudica a un partit molt “WASP” (White Anglo Saxon-Protestant) i envellit com és el republicà, que et sembla aquesta idea?

Marc Bassets: Les projeccions demogràfiques no sempre es compleixen, però aquesta
projecció indica el que, en la meva opinió, és evident: que el rostre dels
Estats Units està canviant. Quan pensem “Estats Units” o “nordamericans” a
molts encara ens pot venir el cap la imatge d’un blanc. Doncs bé, els Estats
Units cada cop és menys això, i més un país multicultural -ho ha sigut
sempre, però ara més. Un país on, per exemple, cada cop es parla més
castellà. El Tribunal Suprem, on aquest curs, per primer cop a la història,
no hi ha cap WASP. Els nou jutges més poderosos dels Estats Units són tots
catòlics o jueus. L’Obama encarna aquesta nova Amèrica, mestissa,
cosmopolita, global. Alguns comentaristes veuen l’emergència d’un moviment
populista i conservador com el Tea Party  com la reacció dels blancs que
veuen com s’estan convertint en minoria. El Partit Republicà té un problema
amb les minories, i amb els hispans. Molts hispans els veuen com un
partit antiimmigració. Els estrategues demòcrates calculen que, si els
republicans no canvien el discurs i s’obren a aquest nou electorat, el
Partit Demòcrata dominarà la política nordamericana com el republicà l’ha
dominat -amb excepcions notables- des de finals dels anys seixanta fins la
victòria de l’Obama. Els conservadors, en realitat, estan dividits. De fet
el George W. Bush va ser un dels presidents més “multiculturals” i més
atents a les minories, i va promoure unes lleis migratòries més “amables”
amb els immigrants que, no obstant això, el propi Partit Republicà li va
rebutjar. I és veritat, com diuen alguns republicans, que el votant hispà
sol ser conservador i tradicional (religiós, creu en la família tradicional,
contrari als matrimonis homosexuals…). Per tant, podria perfectament ser
republicà si els republicans l’acabessin seduint.

MBM: Qué es el millor i el pitjor dels nord-americans?

Marc Bassets: Intento evitar generalitzar, i encara més en el cas d’un país com els Estats
Units que, com deia en una resposta anterior, més que un país és un
continent. Tampoc m’agrada sentenciar els nordamericans per això o per allò:
prefereixo intentar entendre’ls i després intentar explicar-ho als lectors.

Espero que us hagi resultat força interessant aquesta petita entrevista a en Marc Bassets, al que des de aquí li agraeixo la seva col·laboració i el temps dedicat, certament les respostes han estat ben fonamentades i extenses.

Dintre d’unes setmanes aquest apartat d’entrevistes del blog, contarà amb altres corresponsals de “La Vanguardia”, el proper serà en Tomàs Alcoverro corresponsal a l’Orient Mitjà, sempre amb l’ajut de’n Plàcid Garcia-Planas, intentaré no abusar del seu temps i la seva paciència…

Per cert, si teniu alguna pregunta en ment per fer-li a en Tomàs Alcoverro, no perdeu la oportunitat de facilitar-me la feina, feu un comentari i les vostres preguntes i suggerències seran tingudes en compte.

(White Anglo-Saxon Protestant)

“Generation kill”, una sorpresa.

Generation Kill

Que jo sàpiga, s’han fet un parell de sèries sobre la segona guerra d’Iraq. Prescindiré d’una d’elles, “Over There”, que des de el meu punt de vista és menys realista i l’acció passa tant a l’Iraq com als Estats Units.

La “bona” (per dir-ho d’alguna manera) és “Generation Kill“, una altra gran sèrie de la cadena HBO. En realitat es tracta d’una mini sèrie de set capítols d’una hora cada un, on ens expliquen d’una manera extremadament realista el dia a dia del primer batalló del cos dels marines dels EEUU.

La mini sèrie (7 capítols d’una hora), està basada en una novel·la escrita pel periodista de la revista  “Rolling Stone” Evan Wright. Aquest senyor va viure el dia a dia d’aquest batalló de reconeixement (son sempre els primers en contactar amb l’enemic) al 2003, durant la segona invasió a l’Iraq.

“Generation Kill“, és una serie sensacional, sembla un documental i és força imparcial en els seus plantejaments. Aquí no hi trobarem acció sense fi, ni herois llegendaris, ni tampoc discursos patriòtics amb rerefons moral. Tot es desenvolupa en la confusió i manca d’informació habitual dels soldats que son al front.

Per acabar, us diré que aquesta no és una sèrie on manen els trets i les vísceres variades, aquí hi trobareu grans diàlegs i un realisme que la converteix en la sèrie mes anti-belicista que mai he vist.

http://es.wikipedia.org/wiki/Generation_Kill_%28serie_de_TV%29